L’EDITORIAL

La precarietat sanitària darrere la crisi del covid

La professionalitat i l’entrega l’han demostrat de sobres. El col·lectiu sanitari ha respost a bastament davant la crisi del covid-19. Els aplaudiments ciutadans així ho van reconèixer durant els mesos més crítics. Ara caldria que també hi hagués un reconeixement laboral, més enllà de la paga pel sobreesforç. La precarietat i temporalitat en què s’ha situat la professió els últims anys no pot continuar, no pot esdevenir estructural, com de fet està passant. Les dades que aportem avui, facilitades pel mateix Institut Català de la Salut (ICS) són preocupants. Els col·lectius afectats, a més, creuen que es queden clarament curtes. Si l’ICS situa la temporalitat en l’àmbit de la infermeria en el 15,7% i en el 9,16% entre els metges, les associacions professionals van molt més enllà. El Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona calcula que la temporalitat dels professionals als quals representa està per sobre del 30%, mentre que Metges de Catalunya situa la seva entre el 25% i el 30%. La situació és producte de les retallades i ajustaments a remolc de la crisi financera que va esclatar mundialment el 2007. L’anomalia s’ha allargat una dècada. Tot i que els últims tres anys s’ha començat a corregir tímidament, la realitat d’un ampli gruix de contractes temporals parcials i precaris segueix perfectament vigent, tant a l’atenció primària com als hospitals, i tant als centres públics com als concertats. Tothom entén que la reducció a zero d’aquest tipus de contractes és impossible, ja que en alguna mesura són necessaris per cobrir baixes i fer reforços puntuals. El problema és quan esdevenen una pràctica incorporada al funcionament habitual del sistema. Aquesta és, en molts casos, la crua realitat.

Els principals afectats d’aquesta situació d’inestabilitat permanent són els professionals joves, una part dels quals fa temps que estan optant per buscar-se sortides professionals a l’estranger. Hi ha casos sagnants d’àrees específiques de determinats hospitals on més del 50% del personal d’infermeria treballa amb contractes temporals, en situacions que s’allarguen durant anys. Com més baix és l’escalafó professional, pitjor: el col·lectiu més perjudicat és el d’auxiliars d’infermeria.

Sense entrar en el capítol dels salaris, que és tota una altra qüestió que també demana una actualització, la situació contractual està clarament pendent d’una revisió a fons. L’orgull amb què la societat catalana ha aplaudit i agraït la feina dels sanitaris hauria ara de tenir com a lògica contrapartida una política definida i sostinguda de consolidació de llocs de treball. És evident que no es podrà fer de cop, però s’ha d’abordar i planificar. Perquè els professionals de la infermeria i la medicina es mereixen que el reconeixement social es tradueixi en condicions de treball dignes i estables. Era una assignatura pendent que ara no pot esperar més. Ha de ser una prioritat pressupostària. No només perquè el covid segueix entre nosaltres, sinó perquè ja s’hauria d’haver fet fa temps. És hora de posar-s’hi.

El + vist

El + comentat