Pressupostos de Sánchez: l'hora de la política
BarcelonaEl govern espanyol va presentar ahir un projecte de pressupostos expansiu, que preveu una recaptació rècord per poder pagar un espectacular augment de la despesa social i de la inversió en infraestructures que en molts casos supera el 40%. Aquesta és la fórmula, l'anunci d'una pluja de milions i iniciatives de contingut social, amb la qual Sánchez espera poder aprovar els comptes i assegurar la seva permanència a la Moncloa almenys fins al 2020.
Dilluns es coneixeran amb més detall les diferents partides, però aquest divendres ha quedat clar que els números només quadraran si es compleixen unes previsions molt optimismes sobre recaptació, que al seu torn estan basades en unes perspectives econòmiques triomfalistes. Hi ha motius per pensar que la realitat serà diferent de la que ahir es va dibuixar a la Moncloa, però tot i així s'ha de valorar positivament l'augment de despesa en polítiques socials i el creixement de les transferències a les comunitats autònomes, que són les que suporten l'estat del benestar.
Com que ERC i el PDECat tenen la clau per tramitar i per aprovar els pressupostos, Sánchez preveu augmentar la inversió en infraestructures a Catalunya fins al 18%, que és el que marcava la disposició addicional tercera de l'Estatut per a un període de 7 anys, i que només es va complir el primer. Es tracta d'un gest significatiu, perquè el salt inversor seria important, però que no afecta el nucli del problema català, que és de naturalesa política i no de partides pressupostàries concretes.
Davant d'aquesta situació, tant ERC com el PDECat han de decidir, abans que res, si permeten la tramitació dels pressupostos (no presentant una esmena a la totalitat o retirant-la a l'últim moment) abans de decidir, al final de tot el procés (cap a l'abril o el maig) el vot definitiu. Hi poden haver diferències sobre el grau de pressió o el rumb d'unes eventuals negociacions pressupostàries, però el que no té sentit és no permetre ni tan sols la tramitació dels pressupostos. La situació financera de la Generalitat, després d'anys de dèficit fiscal i retallades, és massa fràgil perquè es pugui descartar alegrement la injecció de recursos que suposaria l'aprovació dels pressupostos estatals. A més, no s'ha de menystenir la capacitat de guanyar temps.
Els dirigents catalans han d'actuar sense complexos en funció del propi interès de Catalunya i els seus ciutadans, al marge del govern de torn a Madrid. I aprofitar la conjuntura per treure'n el màxim rèdit. Ara que la majoria del sobiranisme ha entès que això va per llarg, cal pensar en el mentrestant i assegurar sobretot que les persones més vulnerables reben els recursos que necessiten. El conflicte polític i la lluita per la independència no tenen per què ser incompatibles amb un Govern que vetlla per obtenir el màxim de recursos possible per als seus ciutadans, tots ells. I, en tot cas, si al final s'ha de votar contra els pressupostos abans cal carregar-se de raons. Tot això requereix visió estratègica i habilitat política, però també valentia per explicar-se, fer pedagogia i ser convincent. El que en el món occidental es coneix com fer política, en definitiva.
