El procés sobiranista davant el seu moment més decisiu

La setmana que comença demà està cridada a marcar el rumb de la política catalana -i també de l’espanyola- dels pròxims temps. El procés sobiranista, que fins ara ha aconseguit, no sense dificultats, anar superant tots els obstacles que se li han posat al davant, ha arribat a un punt límit en què s’enfronta al repte de saber convertir una clara majoria parlamentària de 72 diputats en una eina operativa per continuar endavant o bé a la possibilitat d’embarrancar. I en aquest escenari hi ha una figura que concentra totes les mirades, Artur Mas, que demà a la tarda ha de pronunciar el seu discurs d’investidura tot i saber que, si no es produeix un gir inesperat del guió, no serà elegit. Al matí, però, assegut al seu escó al Parlament, el president de la Generalitat contemplarà com una majoria de diputats avala una declaració que proclama l’inici del procés que ha de desembocar en un “estat català independent en forma de república”. La resolució, d’indubtable transcendència històrica, afirma que durant aquest període transitori ja només s’acceptarà la legitimitat de les institucions catalanes, és a dir, que no es reconeixerà l’autoritat del Tribunal Constitucional, que ja ha avisat que està a punt per fulminar la declaració tan bon punt el govern espanyol presenti un recurs.

Demà, doncs, assistirem a l’acte de sobirania més important del Parlament de Catalunya des de la seva recuperació, un pas d’efectes encara desconeguts i difícils de predir, amb un executiu en funcions i la incògnita de si els diputats independentistes seran capaços de pactar un president, un Govern i un programa per fer efectiu el contingut de la resolució. Serà una jornada cabdal amb dues cares: al matí s’escenificarà unitat i determinació, i a la tarda veurem divisió i dubtes. El que al matí serà una victòria, a la tarda pot tenir aire de derrota. Aquesta paradoxa és el reflex del resultat del 27-S, que va mostrar amb tota la seva cruesa tant la força de cadascun dels bàndols en disputa com la seva pròpia complexitat i diversitat interna.

Dit això, i lluny de voler entrar en el joc de les pressions, és necessari subratllar un cosa: per poder mantenir un pols amb l’Estat com el que dibuixa la resolució que demà aprovarà el Parlament, cal la màxima acumulació de forces i la màxima unitat d’acció del camp sobiranista. Fóra bo que la setmana en què l’estat espanyol activarà tota la seva maquinària contra el procés català, amb inhabilitació de la presidenta del Parlament inclosa, el sobiranisme fos capaç de trobar una solució que permetés salvaguardar tant la majoria parlamentària com un Govern sòlid. El contrari seria enterrar els anhels dels dos milions de catalans que van apostar per Junts pel Sí i la CUP el 27-S.