L’EDITORIAL

El resultat de la batalla entre JxCat i el PDECat

No sembla que existeixi ja la mínima confiança necessària entre JxCat i la cúpula actual del PDECat perquè la crisi es pugui reconduir

La decisió del PDECat de dur als tribunals la maniobra de Carles Puigdemont per tenir el control de les sigles JxCat ha portat la relació entre les dues formacions a un punt de no retorn. Més enllà de qui tingui la raó legal sobre la propietat de les sigles, no sembla que existeixi ja la mínima confiança necessària entre JxCat i la cúpula actual del PDECat perquè la crisi es pugui reconduir i s’acabi arribant a un acord que els permeti concórrer de manera conjunta a les pròximes eleccions. De fet, amb cada pas que es fa en aquest conflicte, els costos de l’acord per a les dues parts pugen més.

Recordem que el conflicte s’origina perquè el nou partit de Puigdemont s’ha negat a presentar-se en coalició amb el PDECat i ha exigit als seus militants que entrin a formar part del nou partit de manera individual, un pas que suposa la hibernació efectiva de la formació hereva de CDC. L’expresident, seguint els consells de Jordi Sànchez, ha optat finalment per fer taula rasa i aspira a construir una formació que no tingui cap vincle orgànic amb la vella CDC, tot i que molts dels seus membres, començant per ell mateix, en provinguin. La idea és construir un partit nou, on conviuen persones de dretes i d’esquerres, i on el vector principal i gairebé únic és l’independentisme.

Però els David Bonvehí (president del PDECat), Marc Castells (alcalde d’Igualada), Àngels Chacón (consellera d’Empresa i Coneixement) o Marc Solsona (alcalde de Mollerussa) consideren un error menysprear l’eix ideològic i creuen que hi ha un votant independentista moderat i de centredreta que no se sent representat per JxCat. Per això, també discrepen de l’estratègia de tensió amb l’Estat auspiciada per Puigdemont.

Aquest sector és conscient, però, que la seva postura és minoritària ara mateix dins de l’univers de JxCat, però també sap que, amb la fragmentació actual del Parlament, amb un grapat de diputats podrien decantar la balança i ser molt influents. Per això treballen en un pla B per si no hi ha acord i busquen candidat o candidata entre els seus valors per presentar-se sols. A l’altra banda es confia en propiciar un transvasament massiu de càrrecs i militants (que ja ha començat) cap a JxCat i deixar el PDECat sense cap opció.

Sigui com sigui, aquest conflicte no es pot allargar molt més sense que tingui conseqüències negatives per al conjunt d’aquest espai. Per a JxCat, perquè mina el seu discurs de la necessària unitat de l’independentisme, i per al PDECat, perquè tindria poc temps per afinar la seva maquinària electoral.

I més enllà d’això també seria bo arribar a una resolució ràpida perquè la ciutadania tingui temps d’avaluar les diferents opcions electorals, de saber, més enllà de les paraules i els eslògans, què representa cadascuna, quin programa polític té i què ofereix en l’àmbit de la gestió just quan ens trobem enmig d’una crisi econòmica brutal a causa de la pandèmia del covid-19. La tasca del nou Govern es preveu de dimensions titàniques. I com més claredat, millor.