La terrible herència que deixa Rivera

El ja exlíder de Ciutadans abandona després d'obrir les portes a l'extrema dreta

La vida política d'Albert Rivera ha sigut tan vertiginosa com breu. Va arrencar de forma brillant aconseguint tres escons al Parlament a les eleccions del 2006. Després es va barallar amb els seus companys d'escó, Antonio Robles i José Domingo, i va forçar la seva sortida. Va revalidar els tres escons el 2010 i, a rebuf del Procés, la formació va començar un ascens meteòric: 9 diputats el 2012, 25 el 2015 (ja amb Inés Arrimadas de candidata) i 36 el 2017. En paral·lel, Rivera va fer el salt a Espanya per la porta gran, obtenint 40 diputats el 2015 (que serien 32 en la repetició del 2016). Finalment, el 28 d'abril va estar a punt de fer el sorpasso al PP obtenint 57 diputats enfront de 66. Així, fins a la debacle d'aquest diumenge, en què va perdre 47 escons i es va quedar amb 10, cosa que l'ha forçat a dimitir.

La pregunta que cal fer-se és: què ha aportat Albert Rivera a la vida política catalana i espanyola? La resposta és que Rivera només ha aportat bàsicament coses negatives: un còctel de crispació, divisió, arrogància, demagògia, autoritarisme, egocentrisme i manca completa d'empatia que l'han portat al desastre total que ha posat fi, 13 anys després, a la seva carrera política.

I és que lluny del perfil moderat i centrista que va intentar cultivar l'exlíder de Cs a Madrid, i que finalment fins i tot allà han vist que era simple impostura, la carrera política de Rivera no s'entén sense la seva obsessió anticatalanista, el seu discurs d'un nacionalisme espanyol inflamat i una estratègia basada en dividir la societat catalana en bons i dolents i, com a conseqüència, també l'espanyola. Dividida, segons ell, entre la meitat que donava suport a Sánchez (i "la seva banda") i la resta. I és així com un projecte polític que es venia com una plataforma per crear espais de diàleg i negociació es va convertir en un dels principals responsables del bloqueig polític i de la fractura social a Espanya.

La crua realitat és que Rivera no va tenir mai cap més projecte polític que ell mateix, convençut com estava que presentant-se com un "català bo", Madrid es rendiria als seus peus. Doncs no ha sigut així. Al final ha sigut aquesta Espanya que tant diu defensar la que li ha girat l'esquena i l'ha enviat, en expressió manllevada a Benet Salellas, a la paperera de la història.

El problema és que l'Espanya que deixa Rivera després del seu pas per la política és molt pitjor que la que hi havia abans. Perquè eren ells, més que el PP, els que com a presumptes liberals tenien la responsabilitat de barrar el pas a l'extrema dreta de Vox. Però no. Les ànsies de poder van emborratxar Rivera de tal manera que es va pensar que podia donar peixet als ultres i al mateix temps aglutinar el vot conservador. A l'hora de la veritat, els que han acabat amb el seu projecte polític no han estat els pèrfids independentistes catalans, sinó un nacionalisme espanyol, caspós i retrògrad, que fins fa dos dies ell negava que existís i que ha ajudat a reflotar. Tota una lliçó per a algú que no trobaran a faltar aquells que entenen la política com un instrument de progrés, de negociació i de diàleg entre posicions diferents.

Més continguts de