L'independentisme i el debat de la unitat

Abans de debatre sobre la tàctica caldria fer un diagnòstic compartit sobre l'estratègia a seguir

El president de la Generalitat, Quim Torra, l'expresident Carles Puigdemont i el president del grup de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, van presentar ahir el que és l'embrió d'un nou projecte polític de l'independentisme que vol ser el màxim d'unitari i transversal. Els impulsors d'aquesta plataforma consideren que el procés per aconseguir la República necessita eines polítiques diferents i que superin tant els partits clàssics com l'eix esquerra-dreta. De moment, però, només el PDECat sembla en disposició de sumar-s'hi (encara que el cap de setmana haurà de decidir de quina manera), mentre que la CUP i ERC ja se n'han desmarcat, de manera que el projecte ja neix coix per la banda esquerra.

Des que va començar el procés sobiranista hi ha hagut un debat recurrent sobre la unitat d'acció, les llistes unitàries i la necessitat de superar els partits. Aquest debat s'ha solapat, i de vegades ha emmascarat, el debat de fons sobre, primer, quin era el model de país a què s'aspirava, i segon, quina havia de ser l'estratègia de l'independentisme per assolir l'objectiu final. I en aquest moment, després del que va passar a l'octubre, es corre el risc de repetir el mateix error. No hi ha dubte que la unitat independentista pot ser una arma eficaç en una conjuntura determinada, però seria una equivocació entrar a parlar de tàctica política si abans no s'ha fet un diagnòstic compartit del que ha passat i un debat a fons sobre quina ha de ser la nova estratègia. I aquest exercici no s'ha fet encara. És més, el que s'entreveu són diagnòstics bastant oposats i estratègies no coincidents.

Hi ha arguments a favor i en contra de cada opció. Per exemple, no hi ha dubte que una llista unitària de l'independentisme a Barcelona tindria molts números per guanyar. Però també és veritat que les pròximes eleccions seran municipals i que la dinàmica de blocs pot afavorir crear dues comunitats nacionals enfrontades en l'imaginari, cosa que el projecte republicà aspira a combatre. I entremig d'aquest debat també s'hi barregen les dificultats de l'espai ideològic de l'antiga CDC, el centre liberal sobiranista, per vertebrar-se de manera efectiva.

L'independentisme ha de calibrar tots els factors i no precipitar-se. I, sobretot, el que no pot fer de cap de les maneres és caure en la dinàmica d'herois i traïdors que tant de mal ha fet en el passat. No s'és més patriota per estar a favor o en contra de les llistes unitàries. Al contrari, s'ha de valorar què convé en cada moment en funció d'una estratègia pensada per al llarg termini. La unitat per si sola ja s'ha vist que no fa miracles, tal com es va demostrar a les eleccions del 27-S del 2015. Tampoc s'ha de caure en el bandejament sistemàtic dels partits clàssics que, amb tots els seus defectes, són un pilar del sistema democràtic i el vertebren aquí i arreu.

En definitiva, l'independentisme ha de buscar la manera de ser més eficaç, practicant la unitat d'acció quan toqui, per descomptat, però sense renunciar a col·laborar amb altres forces i sense tancar-se en un espai excloent on només comptin les preferències nacionals. L'independentisme serà transversal o no serà. Però transversal de veritat, amb tots els seus colors i matisos, i estenent la mà als que no ho són encara.

Més continguts de