L’EDITORIAL

La vergonya de Mória es repeteix al nou camp de refugiats de Lesbos

Fa poc més d’un mes, el 8 de setembre, un gran incendi va devastar el camp de refugiats de Mória, a l’illa grega de Lesbos, el més gran d’Europa. Hi malvivien com podien unes 13.000 persones, moltes refugiades dels conflictes de Síria i l’Afganistan, en unes situacions penoses i humiliants, ja que clarament s’havia quintuplicat la capacitat real de la instal·lació. Després de l’incendi vam veure imatges terribles, amb centenars de famílies dormint al ras, a la carretera, perquè s’havien quedat sense la humil protecció de la tenda.

Un mes després, una bona part han estat instal·lades en un altre camp que en teoria havia de ser provisional però que porta camí de ser una segona versió de l’amuntegament de Mória. Ho sabem per l es imatges i les cròniques dels enviats especials del diari a Lesbos i altres illes gregues que acullen refugiats. La situació que retraten Cristina Mas i Xavier Bertral és lamentable. En el suposat camp provisional, que ja se sap que estarà obert almenys fins a l’estiu vinent tot i que segurament s’acabarà fent permanent, els refugiats s’han de rentar -a ells mateixos i la roba i els estris de cuina- al mar, perquè hi ha molt poca aigua i per aconseguir-ne de potable han de fer llargues cues. Recordem que estem en un context de pandèmia en què la higiene és fonamental. I que no només falta l’aigua sinó que també estan vivint grups de famílies apinyades en tendes de campanya, de manera que en aquest camp la distància social és gairebé impossible.

Tanmateix, no sembla que la situació pugui millorar. La Unió Europea ja ha amortitzat les crítiques, i el repetit titular “La vergonya d’Europa” ja no remou les consciències. Al contrari, la visibilització de les condicions deplorables en què estan els camps i els refugiats és una arma de propaganda per intentar dissuadir les persones que es plantegen emigrar a Europa. La nova política migratòria de la Comissió Europea, ara en debat, preveu posar l’èmfasi en les devolucions d’immigrants i el control de les fronteres i enterra les mesures del Tractat de Dublín sobre repartir-se l’acollida dels immigrants entre els diversos països. Aquell tractat va ser fallit perquè pràcticament només Alemanya va complir -de sobres- les quotes d’acollida, els països mediterranis ja en tenen prou acollint els migrants que els arriben directament i que han de gestionar com poden, i tot el bloc de l’Est ha aconseguit imposar la seva política de veto a qualsevol tipus d’acollida.

Encara hi ha marge per negociar, però la crisi del covid, tant la sanitària com l’econòmica, fan que la gestió de migrants i refugiats, que segueixen i seguiran arribant, no sigui prioritària. És un error del qual ens avergonyirem molt temps.

El + vist

El + comentat