“No només ens queixem al Facebook o a la plaça del poble”

Brussel·lesBrussel·les es va despertar ahir amb un cel gris. Tocades les nou del matí, el termòmetre marcava tres graus. A la ràdio pública belga anunciaven “pluges febles però insistents”: “El paraigües serà necessari gairebé tot el dia”. Amb una sensació tèrmica d’un grau, milers de catalans ja havien començat a arremolinar-se a quarts de deu als voltants de l’emblemàtic Parc del Cinquantenari. El cel estava gris, però la capital europea es va tenyir ahir de groc.

El metro de Brussel·les estava desbordat. Ple de gom a gom en direcció a la parada de Merode, el punt de trobada de la manifestació, a tocar de les institucions europees. “Compte, estrenyeu-vos, que no hi cabem!”, cridava una mare als seus fills adolescents. Les cares de felicitat de tot el vagó contagiaven a uns belgues, que miraven encuriosits. “Hem de baixar a la pròxima parada”, anunciava un dels manifestants al vagó. “Gent, pròxima parada: independència!”, i els manifestants responien amb un “Visca Catalunya lliure”, sortien del vagó i se sentien clams d’“In, inde, indepèndencia”.

La parada de metro estava a vessar, tothom de groc, una gentada sortia al carrer. Les cafeteries de tot el barri estaven plenes de catalans, l’ambient era festiu, tothom somreia. Una dona amb cadira de rodes, un home amb una espessa barba blanca vestit de Pare Noel de groc, en lloc de vermell. La gent es parava i alguns li demanaven fer-se fotos. Frases com “Visca Catalunya” s’alternaven amb un “Però quin fred, no? El vent és gelat!” Alguns manifestants, molt previsors, portaven guants d’esquí. Tothom s’acostava al parc, on havia de començar la manifestació. Les banderes estelades eren la majoria, dos amics junts enfilaven pel parc: un amb l’estelada, l’altre amb els colors de la bandera republicana. “Junts sumem la paraula República Catalana”, explicaven somrients. Altres onejaven la bandera europea però li havien retallat les dotze estrelles que la formen. “Per a mi és la bandera del dia, perquè l’Europa actual ja no té estels”, lamentava el Cristian, de Manresa, acompanyat de la seva xicota, la Lídia, de Mataró.

La pluja es notava menys tocades les onze. Però les línies de telèfon i l’internet per enviar fotos i comentaris als amics i familiars començaven a fallar. Dues amigues concentrades amb els mòbils intentaven buscar cobertura. “El que està passant a Catalunya és una injustícia”, explicava la Núria, que havia arribat des de Barcelona en autocar amb la seva amiga Marta. “Venir aquí és una manera de donar suport al president Puigdemont i de demanar que alliberin els presos polítics”, afegia. Amb tot, tant la Núria com la seva amiga Marta dubtaven que Europa escoltés els manifestants.

L’esplanada del mig del parc a poc a poc es començava a omplir de gent. El fred insistent obligava molts catalans a refugiar-se dins de l’edifici del Museu de la Història de l’Automòbil, el conegut com a Autoworld. Alguns aprofitaven per beure un cafè calent. Un simpàtic vigilant del museu, que posava ordre, feia ús de l’humor belga, menys conegut que el britànic però igual d’irònic: “Avui he après dues paraules en espanyol: lavabo i marit”, deia, una mica despistat amb l’idioma. A fora del museu se sentien les gralles i es podien veure algunes colles castelleres a la llunyania. Els clams que més se sentien eren “Puigdemont, president” i “Llibertat presos polítics”. Una família de Cerdanyola del Vallès, que buscava aixopluc entre els edificis contigus del parc, havia llogat una furgoneta per arribar a Brussel·les. “Manifestar-nos a la capital europea és una manera de demostrar que no només ens queixem al Facebook o a la plaça del poble, sinó que estem disposats a lluitar pel que creiem”, explicava el Martí. “Hem de defensar els nostres ideals. Estem oprimits i la situació actual no la podem tolerar en el segle XXI”, afegia el seu pare, el Fredy.

Ja eren tocades les dotze del migdia i la manifestació començava. En un grups d’amics, cadascú portava un cartell amb el nom dels presos polítics i els dies que han estat privats de llibertat. Una dona repartia llaços grocs entre familiars i desconeguts. Un grup nombrós d’onze amics de Manlleu i Sant Pere de Torelló havien preparat una pancarta amb el símbol de la justícia sent subornada. Tots caminaven, i se succeïen els clams d’“Indepèndencia” i “On és Europa?” A aquesta hora la policia va donar la primera estimació: 45.000 persones. Ràpidament la gent es va acostar al punt final de la trobada, a la plaça Jean Rey, al costat de l’edifici del Consell Europeu, la institució que representa els estats membres. La plaça és grisa, sempre amb poca vida, però havia quedat desbordada. Molts manifestants s’havien acabat arreplegant als carrers dels voltants. La pluja llavors ja havia tornat a fer acte de presència, però no importava. Tothom estava emocionat. “Ha sigut un dia únic”, concloïa una manifestant quan ja havia acabat l’acte. Eren ja les tres de la tarda i plovia amb intensitat, però el color del sol havia inundat Brussel·les.