La importància del votant d’última hora

BarcelonaTotes les enquestes coincideixen que el 21 de desembre hi haurà una participació rècord a les urnes. Segons el baròmetre preelectoral del Centre d’Estudis Sociològics (CIS), per sobre del 90%, tot i que d’altres sondejos l’han rebaixat fins a prop del 80%. I qui en sortirà beneficiat? Probablement qui millor gestioni les expectatives dels indecisos, una bossa que la demoscòpia acosta al milió de persones a pocs dies de la jornada electoral. En unes eleccions sobre el paper tan equilibrades, el votant d’última hora serà més decisiu que mai. I cada cop són més els que s’esperen fins a l’últim minut per decidir el sentit del seu vot.

A les eleccions al Parlament del 27 de setembre del 2015, el 21% dels electors van prendre la decisió durant l’última setmana de campanya. De fet, un 7% no ho va decidir fins a l’últim dia, segons dades del CIS. I tres anys abans, el 25 de novembre del 2012, encara van ser més els indecisos fins a l’últim moment: un 28% va decidir el vot durant l’última setmana i un 9% la mateixa jornada electoral. No és estrany, doncs, que els partits polítics intentin exhaurir fins a l’últim instant de campanya. Per exemple, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, s’ha instal·lat a Catalunya i s’hi estarà fins dimarts intentant remuntar les males perspectives electorals del PP; ERC ha començat a publicar entrevistes per escrit amb el seu cap de llista, Oriol Junqueras, i fins i tot missatges de veu com el que es va poder escoltar en el míting central de dissabte; i al PSC, l’exministre Josep Borrell ha aparegut a la recerca del vot unionista que els socialistes es disputen amb Ciutadans en aquesta última setmana de campanya. El votant cada cop es decideix més tard i les campanyes electorals serveixen per aclarir dubtes o, fins i tot, per canviar d’idea.

El 1995, Jordi Pujol va perdre 10 escons i la seva majoria absoluta. Una decisió que els votants ja tenien presa des de feia temps. El 83% dels electors no es van esperar a la campanya electoral per decidir qui votarien. De fet, aquesta era la tònica habitual durant els anys 80 i 90. Quatre anys després Pasqual Maragall va guanyar en vots però no en escons les eleccions del 19 de desembre del 1999. El 86% dels votants havien pres la decisió abans que comencés la campanya electoral i només el 9% es van esperar a l’última setmana de campanya.

Qui surt amb avantatge?

Els partits acostumen a criticar les enquestes, però la gran majoria tenen el seu tracking diari, que els permet anar acurant el missatge als indecisos que els són més pròxims o que es disputen amb algun competidor. Segons el CIS, el 4 de novembre hi havia un 15,7% d’indecisos. D’aquests, alguns no votaran -el percentatge de persones que asseguren que “mai” participen en les eleccions s’ha reduït dràsticament els últims anys- però d’altres podrien ser decisius per a la victòria d’una de les quatre formacions que les enquestes situen al capdavant (ERC, Cs, JxCat i el PSC) o per garantir la governabilitat del pròxim Parlament. Dels indecisos, el CIS apunta que un 24% no s’identifica amb cap dels partits polítics. Però probablement ERC celebri que el 14% s’identifiqui amb els republicans, una xifra superior a la del 10% que s’identifiquen amb el PSC i el 5% amb JxCat i Cs.

El missatge principal d’Esquerra -més enllà de ressaltar la figura de Junqueras-és “fer República” i avançar cap a la independència, malgrat que ara prioritzi el diàleg amb l’Estat. Els republicans comparteixen una bona part dels indecisos amb Junts per Catalunya a qui, per exemple, interessa subratllar un altre missatge: un 24% dels indecisos volen que Carles Puigdemont sigui el president i només un 12% Junqueras i un 11% Inés Arrimadas. I a Ciutadans, que bàsicament centra el discurs a apel·lar al votant que es disputa amb el PSC, li interessa recordar què va passar ara fa dos anys, quan les enquestes els infravaloraven. El 50% dels seus votants van decidir votar el partit taronja durant la campanya.