04/12/2017

El segon plebiscit

2 min
Una dona participant en el referèndum de l’1 d’octubre, al col·legi electoral de l’Institut Josep Serrat i Bonastre, a Barcelona.

Les eleccions del 21-D, formalment autonòmiques, constitueixen el primer dels molts plebiscits que els catalans protagonitzarem els pròxims anys, amb tres possibles desenllaços: independència, statu quo o recentralització. Els líders independentistes han volgut jugar una final a partit únic, però com que l’Estat s’hi ha negat, la partida es jugarà en una llarga lliga. No una guerra llampec, sinó una de desgast, en la qual els resultats de totes les eleccions constituiran la mesura de la legitimitat de cada una d’aquestes tres sortides. A la llarga, només una d’elles demostrarà ser legítima, i aquell dia s’imposarà a les altres inexorablement.

El 21-D, si els partits independentistes mantinguessin els 2 milions de vots del 9-N, del 27-S i de l’1-O, demostrarien una enorme capacitat de resistència. Tot el que guanyin i tot el que perdin respecte d’aquesta xifra servirà per mesurar la salut del projecte. D’altra banda, una victòria d’aquests partits en vots o almenys en escons suposaria una desautorització en tota regla del 155, dels empresonaments i de la tolerància a la ultradreta, i implicaria que, malgrat tot, l’independentisme seguiria protagonitzant la política espanyola.

L’equivalent en el camp contrari seran les desviacions respecte dels 1,08 milions de vots que van sumar Ciutadans i el PP el 27-S. Pel que fa als equidistants, la xifra rellevant són els 992.000 vots que van obtenir el PSC, CSQP i Unió. Un bon resultat d’aquests partits que no sols els convertís en àrbitres sinó en protagonistes suposaria un revés per a l’independentisme sense ferir-lo de mort: obligaria a replantejar l’estratègia i els lideratges. En canvi, que Ciutadans quedés primer, cosa probable atesa la rivalitat entre ERC i JxC, cridaria l’atenció, però no seria necessàriament rellevant.

Les aliances postelectorals per formar govern no seran senzilles, atès el grau de tensió que viu la política catalana. Tanmateix, els partits estaran obligats a arribar a acords i a arribar-hi ràpidament, perquè mentre no es constitueixi el Govern no es plantejarà la suspensió del 155.

Un cop format un govern, es tornarà a governar, i el que ens hi juguem és si mantindrem la immersió lingüística, si TV3 i Catalunya Ràdio continuen sent com són o deriven cap al model RTVE, si el Sr.Trapero és rehabilitat, si es reobren les oficines de la Generalitat a l’exterior (com tenen la major part de les autonomies espanyoles)... En definitiva, si la Generalitat torna a ser una administració modesta però digna, o si acceptem el sotmetiment.