Els atacs de Sánchez i Rivera reforcen Rajoy i Iglesias com a opcions

El líder del PP fuig del cos a cos al debat a quatre i desqualifica en conjunt els rivals; el candidat del PSOE es desdibuixa i no dóna aire al pacte d’esquerres

El debat a quatre va ser un espectacle televisiu discret i pobre, sense moments brillants, amb un escenari trist, problemes de so, retards i uns protagonistes massa previsibles. Però va confirmar la tònica inicial de la campanya del 26-J que avalen les enquestes: Mariano Rajoy i Pablo Iglesias liderant l’alternativa conservadora i la progressista, respectivament, i Pedro Sánchez i Albert Rivera víctimes del fracàs en l’intent de formar govern i de la seva ambigüitat amb els pactes, desdibuixats i intentant treure el cap. Els tres aspirants van atacar Rajoy amb una duresa similar. Era el que tocava després de quatre anys de govern que no han sigut precisament fàcils. A Iglesias el van engreixar els atacs constants de Rivera i Sánchez, que van mantenir la seva bona sintonia i no es van dedicar ni un retret. Al líder de Podem el liberal el va atacar per preservar el seu perfil després de pactar amb el PSOE i el socialista per intentar que la negativa d'Iglesias a sumar-se al pacte entre socialistes i liberals li passi el dia 26 factura a les urnes.

Rajoy va optar per no focalitzar els atacs només en un dels seus rivals. En diverses ocasions, i sobretot en el bloc econòmic, els va ficar al mateix sac. “Vostès comparteixen una visió trista del país i no reconeixen res”, va afirmar abans de recordar-los que a la cursa per la presidència del govern s’hi va “après”. El president del govern en funcions era, lògicament, qui més tenia a perdre i per això el PP només va voler un debat i, a més, el va voler situar al principi de la campanya electoral. Rajoy va patir els atacs més severs en el bloc de la corrupció. Els casos del País Valencià, la trama Púnica o el cas Bárcenas carregaven d’arguments els seus rivals. No es va poder defensar amb gaire res més que les iniciatives legals que ha pres, i amb Sánchez va contraatacar recordant la implicació de Manuel Chaves i José Antonio Griñán (els dos expresidents andalusos ho van ser també del PSOE) amb les irregularitats dels ERO. El líder socialista, desdibuixat en el debat, sobretot en el bloc econòmic i social, va recordar que al PSOE s’havien assumit responsabilitats, i en canvi no al PP.

Amb els seus atacs, Sánchez i Rivera buscaven pescar de la resta d’alternatives. Rivera, per exemple, no va donar cap treva al líder del PP malgrat que està disposat a pactar-hi. De nou, i en el que el president del govern va considerar una actitud “inquisitorial”, va mostrar la portada d’ El Mundo amb els SMS d’ànim de Rajoy a Bárcenas. El líder del PSOE, davant les referències d’Iglesias a les portes giratòries d’exministres, va contraatacar amb les suposades irregularitats de la beca d’investigador d’Íñigo Errejón i la declaració complementària de renda que va haver de fer Juan Carlos Monedero.

La lluita pel vot de l’autònom

La campanya electoral va de pactes, de política internacional i una mica menys de Catalunya. Però sobretot d’economia i de reformes, de com Espanya ha de deixar enrere la crisi i enfilar un camí de creixement i recuperació de la confiança. Amb l’eix esquerra-dreta revifat, el bloc econòmic va deixar veure amb claredat les diferències ideològiques. Rajoy, lògicament més autocomplaent, i Rivera lluitaven pel flanc dret exhibint l’aval dels autònoms espanyols a les seves polítiques i a les seves propostes, respectivament. Rivera no es va estar de buscar les pessigolles a Iglesias a costa d’Alexis Tsipras i de la seva intenció “de matxacar a impostos la classe mitjana” per marcar un perfil clarament liberal. Va acusar Podem de finançament il·legal i es va valer dels deutes d’IU (11 milions d’euros) amb els bancs per desacreditar les propostes de regeneració de l’esquerra alternativa. El líder de Ciutadans intenta impedir en campanya que el pacte amb el PSOE el desconnecti del seu votant més dretà. Rivera va marcar distàncies amb Rajoy amb els incompliments del programa (el 2011 va prometre rebaixar impostos que ha incrementat) i les amnisties fiscals, també a corruptes “com la família Pujol”.

Mentre el president en funcions deia que no retallarà “res més” i defensava com podia la seva gestió, l’esquerra es fixava en les desigualtats, creixents en la darrera dècada, i en la precarietat laboral. Sánchez prometia derogar la reforma laboral i forçar la legislació per garantir la igualtat salarial home-dona, fomentar els contractes indefinits i incrementar el salari mínim. Les propostes d’Iglesias eren més atrevides i les ancorava en un diagnòstic alarmant: Espanya és el país amb més atur juvenil, hi ha 10 milions d’espanyols en perill de pobresa i al 16% els costa arribar a final de mes “o comprar-se una rentadora”.

Les alternatives al bloqueig

Des que al mes de març va fracassar la investidura i es va intuir amb claredat que les eleccions s’haurien de repetir, els polítics es van submergir en un oceà de retrets. Ahir hi van tornar malgrat que també van exposar les seves receptes perquè això no torni a passar. Sánchez i Rivera van afirmar que si tothom hagués tingut la seva voluntat d’arribar a acords i la seva flexibilitat no hauria calgut repetir eleccions. I, un cop més marcant diferències, Rajoy va afirmar que tot és qüestió de respectar el principi que ha de governar la llista més votada, i Iglesias va apel·lar a la seva proposta de govern de progrés amb el PSOE. Perquè creu que li va bé i perquè tampoc considera que tingui altra sortida, el candidat d’Units Podem és l’únic que té una estratègia de pactes clara.

Catalunya no és un dels grans temes de la campanya perquè al risc de bloqueig intern del procés i la necessitat de fer un reset després del trencament entre Junts pel Sí i la CUP s’hi afegeix la negativa clara del PP, el PSOE i C’s -que gaudeixen i seguiran gaudint d’una amplíssima majoria a les Corts- a qualsevol sortida que passi per un referèndum, tant si el resultat és vinculant com si no ho és. Rajoy, Sánchez i Rivera van esmentar les simpaties d’alguns dirigents de l’esquerra alternativa -com ara l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau- amb el sobiranisme. De reformes, en aquest cas en clau federal, només en va parlar Sánchez. Rajoy i Rivera no ofereixen res que no sigui una Espanya potser més eficaç però amb les mateixes regles de joc.

Valladolid, independent

Qui té una proposta més trencadora és Iglesias. Per primer cop un gran partit espanyol (les conviccions, però també la pressió de l’independentisme, pesen) ofereix als catalans que puguin decidir. “I potser per això guanyem a Catalunya i a Euskadi”, va dir Iglesias. Una altra cosa és si la consulta catalana serà una línia vermella per pactar amb els socialistes, que prefereixen defensar “altres drets” que el dels catalans a decidir. “Mai hi ha línies vermelles, nosaltres tenim una proposta clara però estem disposats a escoltar-ne d’altres”, va afirmar el cap de cartell de la coalició entre Podem i IU després de lamentar “l’immobilisme” del bloc majoritari entorn el debat territorial. “Si seguim igual -va dir a Rajoy- fins i tot els de Valladolid marxaran d’Espanya”, va dir.

El debat va mostrar un Rajoy fent gala de la seva capacitat de resistència, un Rivera accelerat per fer-se lloc, un Iglesias més conservador en les formes i el fons del que és habitual en ell i un Sánchez apagat i que només va alçar el to per carregar contra el seu rival de l’esquerra. El pacte progressista entre UP i PSOE, si hi és, haurà de ser amb un altre líder socialista.

Més continguts de