Que el castellà està en perill a l’escola en català és una cançó que aquí ja sentim fa molts anys. El candidat Bauzá i tot el seu cor de cambra varen donar força a l’argument, amb permís del Think tank de l’extrema dreta, la campanya passada, per demonitzar la Llei de normalització. Que era un d’aquells ‘consensos’ de la transició tan sacralitzats, en alguns casos. Avui el Ministre Wert ha fet dues voltes més a l’argument i ha calcat el 'modus operandi' dels populars balears, en trabucar el carro al Congrés per després disculpar-se pel malentès. Creis-lo si ho voleu. O pensau que és casualitat.
Però les casualitats en campanya electoral no passen quan poden donar vots i marcar perfil en un moment de preocupació del partit majoritari per la fuita de vots cap a Ciudadanos, altrament dits Ciutadans. Comparar la situació del castellà a l’escola amb la persecució franquista del català ofèn la intel·ligència, però reitera l’apel·lació al vot patriòtic que nodreix l’argumentari de campanya del Partit Popular. Aquí ho hem sentit moltes vegades. Com ens hem hagut d’empassar la vella llegenda urbana –i rural– dels pobres nins que sortien de l’escola sense parlar castellà perquè els havien submergit en un entorn monolingüe. També n’hi va haver un que, de tant d’escoltar el Súper3, va tornar cec.
L’ofensa és un concepte subjectiu que ens dóna corda per debatre. Sense anar gaire lluny, aquesta és la línia que va marcar el candidat de Ciutadans a les Balears quan, en la trobada de candidats de dimarts, un tuiter li va demanar si s’havien de retirar els símbols franquistes dels espais públics. Els deixarem, sempre que no ofenguin. Un criteri ben pensant que només ens agreuja perquè posa en dubte la infàmia de la dictadura. Hauria quedat millor –i no hagués desentonat gens des del punt de vista argumental– emprant la mateixa resposta que la candidata d’UPyD va fer quan els varen interpel·lar pel Pacte per l’Educació: «No l’he llegit».
Monuments franquistes? No n’he vist cap mai!
