¿El PP cap a AP i Ciutadans proa a la UCD?

MadridJosé María Aznar no està sol. Hi ha diversos dirigents actuals i exlíders de la vella Aliança Popular que han arribat a una conclusió, negada fins ara: Mariano Rajoy ha arribat al zenit del seu esgotament polític i hi ha arrossegat el PP. Rajoy, en la seva qualitat de líder, ha portat el PP, i Espanya, a patinar al caire del precipici català... per caure-hi al damunt. El 23-F va desembocar en la victòria per majoria absoluta del PSOE en les eleccions autonòmiques d’Andalusia el 1982 i en la conquesta dels 202 escons, una crònica anunciada de la desintegració de la Unió de Centre Democràtic (UCD). El fracàs de la política de Rajoy davant Catalunya podria ser equivalent a aquest 23-F.

Ciutadans ha aconseguit reunir a Catalunya forces suficients, a costa especialment del PP, per projectar un horitzó de canvi sobre el panorama polític espanyol. Quan el 26 de setembre Rajoy va parlar dels Pactes de la Moncloa, un feix de llum va fer brillar la seva pròpia debilitat: “Ahir [25 de desembre] es van complir quaranta anys i dos mesos de la firma dels Pactes de la Moncloa. Aquell 25 d’octubre de 1977 es va aconseguir el primer dels grans acords per a l’estabilitat econòmica i el progrés social de la nostra democràcia, i volem seguir recorrent aquest camí d’esforç i superació”. Un brindis al sol sense gairebé forces. El temps és exclusivament polític, almenys en aquests tres anys de legislatura que queden -si es compleixen els terminis-. La recuperació econòmica, sobre la base de la devaluació interna, seguirà el seu curs, consolidant les tendències -no mitigant-les- cap a la desigualtat. De la veta de la recuperació, tot i que ho intenta una vegada i una altra amb els seus 20 milions d’ocupats el 2020, Rajoy ja no n’extreu dividends. Perquè el temps és i serà exclusivament polític. És aquí on Rajoy i el PP tenen el seu taló d’Aquil·les.

Sense poder territorial, és difícil per no dir impossible conquerir el govern central. Si Cs aprofita l’impuls de Catalunya per aconseguir aquest poder territorial -que ha defugit fins ara- a les eleccions del maig del 2019 i assumeix el govern en regions importants, les eleccions generals del 2020 seran diferents de les del 2015 i el 2016. Si Cs avança cap al model de partit liberal amb l’etiqueta reformista -com la UCD-, el PP dels tres anys vinents pot ser desplaçat cap a l’AP de Fraga, abans del solemne “viatge al centre”.

En els tres pròxims anys es veuran aixecar uns escenaris teatrals interminables: els judicis sobre escàndols de corrupció del PP investigats en els últims deu anys, amb la Comunitat de Madrid a l’epicentre. Davant d’aquesta corrupció, Rajoy s’ha comportat com li va explicar que faria a l’advocat i exdiputat del PP Jorge Trías Sagnier el juliol del 2009: “Quan el vent bufa en contra, l’únic que es pot fer és esperar que passi. Com passa amb els joncs, quan hi ha un cicló o una tempesta. Són capaços de doblegar-se. I resisteixen”.

El president espanyol mai va poder imaginar que acabaria asseient-se com a testimoni precisament en el cas Gürtel un 26 de juliol del 2017. Rajoy té al costat gent que l’instarà a actuar contra la seva tendència a “esperar que passi”. Per exemple, si li demanés consell, un dels seus padrins del passat -José Miguel Romay Beccaría, president del Consell d’Estat- que ara ho és d’Alberto Núñez Feijóo, l’hi donaria. Tot i que no és fàcil imaginar-se Rajoy en una hipotètica sala de fulls de ruta del Palau de la Moncloa abocat al disseny de la seva pròpia successió.