El Suplent

Catalunya està xopa

Tot és nou, únic i, tanmateix, passa cada any

L’ésser humà, no ho pot evitar, viu en el present. Això suposa una notable manca de perspectiva. I d’aquí l’error tan recurrent de creure que cada moment històric és únic i singular. A qualsevol humà, i més a un català, li molesta pensar que consumeix el seu temps vital en una època normaleta. Ens agrada ser testimonis d’allò que és únic. Des de tenir empresonada tota la nostra classe política fins a les tempestes de final d’agost. Tot és nou, únic i, tanmateix, passa cada any. La història i la pluja ens agafen sempre desprevinguts, als catalans. Ens sorprèn i atabala i posem noms cada vegada més espantosos a allò que és normal: aiguats, gota freda, ciclogènesi explosiva i, finalment, i com a novetat d’aquest any, emergència climàtica.

El setembre sempre ha fet pujada a Catalunya. A les necessitats d’unitat estratègica, d’una demostració de força a la Diada, d’una tardor calenta, s'hi sumen l’embús de les rieres del Maresme, les afectacions a Rodalies i la compra del material escolar. Massa coses. Pocs països entomen de manera tan física i feixuga la fi de les vacances com el poble català.

Vaig a l''Enciclopèdia Catalana' ara que ja gairebé ningú no la mira. I busco l’entrada 'aiguats' i allà surt la descripció que el pare de la meteorologia catalana, en Fontserè, va fer d’aquesta mena de pluges segons el que va passar el 1937. Diu: “Una depressió travessà la Península des de les costes portugueses en 48 hores fins a ocupar una posició estacionària a la mar Balear. L’aire càlid subtropical marítim que provenia del sud fou acorralat per l’avenç de la depressió entre el front fred de l’aire polar marítim i la capçalera pirinenca, i obligat a ascendir”. Catalunya, ja ho veuen, es troba com sempre encabida entre Portugal, l’aire subtropical, els Pirineus i l’aire polar marítim. I després diuen que no ens entenen. Prou que fem per no acabar sempre xops!

L’aiguat (equivalent celeste de la rauxa catalana) ens defineix i perfila. Mirar el cel i provar d’esbrinar el que tenen al cap els déus és una activitat més mediterrània que aquella cervesa. Hi ha un llibre sorprenent de Peregrine Horden i Nicholas Purcell que es titula 'The corrupting sea' (El mar corruptor) i que és una mena d’història del mar Mediterrani. Allà defineixen els trets essencials d’un país de la riba: “La inestabilitat i imprevisibilitat del clima, que demana estratègies per fer front al risc persistent, oferei­x una definició de la Mediterrània en termes d’imprevisible, varia­ble i, sobretot, local”. Altres estudiosos sostenen que potser van ser aquests ruixats terribles i concentrats de finals d’estiu els que van portar els grecs a definir com a capriciós i malcarat el caràcter dels seus (i encara nostres) déus. Ulisses tan aviat mandrejava al sol a la piscina de Dido com era enfonsat per les tempestes l’endemà.

El país avui està ben mullat. I en culparem dinàmiques globals i imprevisions locals. Però l’any que ve ens tornarem a sorprendre, com tornarem a maleir el color de la samarreta de l’ANC. Perquè, com recollia el mestre Amades, “pluja d’estiu i plor de bagassa aviat passa”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat