'Ave Caesar, morituri te salutant?'

Barcelona p { margin-bottom: 0.21cm; } La Bernat Metge és un dels tresors més universals de la cultura catalana i constitueix un exemple paradigmàtic de la necessitat de la transmissió del llegat humanístic i de la seva contribució a la transformació del pensament i de les institucions. El llançament editorial d’Edicions 62, TV3, l’Institut Cambó i el diari ARA amb què comença la tardor literària és una feliç notícia que arriba en un moment en què les humanitats, que han estat progressivament considerades com a supèrflues, decoratives i, per tant, poc útils, estan en el punt de mira.

D’aquí el títol d’aquest article: la famosa frase que pronunciaven els gladiadors davant de l’emperador romà just abans que s’iniciessin els jocs al circ i que Suetoni esmenta a De vita Caesarum. Amb tot, segur que la majoria la coneixem gràcies a la popularitat de dos personatges de còmic, amb una curiosa relació amb una poció màgica, que es converteixen en els herois de la irreductibilitat gal·la en temps de Juli Cèsar. Astèrix i Obèlix formen part de l’imaginari infantil de tots els que han llegit els còmics de Goscinny i Uderzo, que, tot i tergiversar (avantatges de la història reescrita en clau d’humor) el relat d’una crònica d’armes que el mateix Cèsar escriu –en tercera persona– i que molts vam haver de traduir a l’escola, ha representat l’acostament a l’Imperi Romà per a molts infants.

De Suetoni als Manel (que a les Corrandes de la parella estable combinen la disjuntiva entre Astèrix i Tintín: “Jo sóc un fan de l’Astèrix i ella té tots els Tintins, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”), passant per l’orgull cocoricó, els clàssics continuen presents en qualsevol gènere i format i esdevenen populars en el millor dels sentits del terme. D’aquí l’interrogant del títol d’aquest article. M’explico. La Bernat Metge, que actualment reuneix 364 títols, aplega els autors més rellevants de la literatura i el pensament grecollatí i constitueix un exemple de translació al català del saber de la nostra civilització.

Un tresor útil

Afortunadament, els valents impulsors de la iniciativa (els que la van finançar i posar en marxa, primer, i els que consideren oportú rellançar-la ara, quasi noranta anys després) no es van qüestionar la utilitat o inutilitat d’una tal empresa. Tampoc els magnífics traductors que la van fer possible i els seus subscriptors, que la mantenien: més de vuit mil a començaments del segle XX, una dada que permet prendre el pols a la vida cultural del país. Però sempre és curiós (i també pervers!) el mecanisme segons el qual es valora la utilitat de les disciplines. Anthony Kronman, professor de dret a la universitat de Yale és autor d’Education’s end, un assaig que mostra la seva perplexitat pel fet que calgui explicar per a què calen les humanitats, una pregunta a la qual respon amb tanta simplicitat com contundència: “The only honest answer is none whatsoever”.

És a dir, que l’única resposta honesta és que no serveixen per a res. I tanmateix, com ens cal la seva necessària inutilitat! George Steiner a Errata proclama de manera igualment contundent: “Enmig de la inhumanitat i la indiferència de la història, un grapat d’homes i dones han estat posseïts creativament per la irresistible esplendor del que és inútil”. No hi ha més bon lema per a aquesta brillant col·lecció que ofereix el testimoni resplendent de la creativitat humana. Per això cal insistir sobre la valuosa i necessària inutilitat de les humanitats, que estan en un moment crepuscular, tot i el risc que representaria el seu ocàs.

Els clàssics i el seu coneixement constitueixen una font inesgotable de referents, de tresors del passat que perviuen en el present i alimenten el futur de la creació literària. De Shakespeare a Molière, de Maria Àngels Anglada a Maria Mercè Marçal, de Ramon Llull a Carles Riba, de Phillip K. Dick a Steven Spielberg, la influència d’aquests textos de primera classe, que és el que significa l’adjectiu clàssic etimològicament parlant, conforma el nostre imaginari cultural. Coriol·là, Juli Cèsar, Antoni i Cleopatra, El somni d’una nit d’estiu o La comèdia dels errors de Shakespeare, un dels rapinyaires i recicladors més genials de la història de la literatura, no poden entendre’s sense Plutarc, Ovidi o Plaute; com tampoc sense Boccaccio, Chaucer, Saxo, Kyd o Marlowe es poden entendre Tot va bé si acaba bé, El mercader de Venècia o Hamlet. Grecs, llatins, medievals, contemporanis seus, Shakespeare usa qualsevol font per redimensionar-la i convertir-la en material de treball que acostuma a convertir en cèlebre després de la seva aportació.

Els clàssics no són part del passat, una forma de despulla arqueològica, no. Els clàssics són vius i ens parlen de vida. El Prometeu encadenat d’Èsquil perviu en el Frankenstein de Mary Shelley, que porta com a subtítol El Prometeu modern, però també en el Faust de Llorenç Villalonga o en el Poema de l’home d’Agustí Bartra. Els clàssics són el germen per a la continuació creativa, el gresol on es manté la flama perpètua del coneixement, també del sentit de la vida. Les cultures sòlides ho saben bé. Els noucentistes s’emmirallaven en aquesta fortalesa. Una iniciativa com la Bernat Metge, que té parangons en la famosa Budé francesa o la Teubner alemanya, així com la Loeb Classical Library o l’Oxford World’s Classics en llengua anglesa, representa un exemple de construcció cultural de país.

Per això descuidar les disciplines que no tenen una aplicació directa en els interessos del mercat suposa una descapitalització social en termes espirituals i morals. Martha Nussbaum ha assenyalat amb preocupació la crisi mundial que estem patint en matèria educativa i l’estreta i decisiva relació que hi ha entre les humanitats i la democràcia. Cal que socialment ens adonem i els nostres polítics es conscienciïn de la importància de preservar la memòria i l’empatia, els principis i els valors. A això contribueixen i per això serveixen les humanitats. Humanitats deriva d’humanitas, no ho oblidéssim. Aquest concepte va ser usat per Ciceró en relació a la formació que un orador ideal havia de posseir. Fa referència al conjunt de virtuts adequades per al servei públic que s’adquireixen en l’estudi de les bonnae litterae (la literatura, la filosofia, la història, etc.) i que, bàsicament, consistien en la dignitas, la gravitas, la integritas, així com l’autocontrol, la tolerància, la generositat, etc.

Avui dia el concepte humanitats fa referència al que es coneixia com a studia humanitatis, això és, el conjunt de sabers i disciplines que conformen la cultura humana, notablement l’antropologia, l’art, la filosofia, la música, etc., i que formen en l’aprenentatge dels valors, les sensibilitats estètiques i la dignitat humana. Petrarca, que en el seu moment va encapçalar el moviment anomenat Humanisme, la vinculació del qual amb les humanitats és indubtable, va copiar a mà un manuscrit de Ciceró i li agradava de citar un passatge en relació a la litterarum lumen, la llum de la literatura que la col·lecció Bernat Metge sens dubte representa. Així doncs, podem educar per al creixement econòmic o podem educar per al creixement humà, per a la llum de les lletres. Les humanitats no s’haurien de mesurar en termes de rendiment econòmic, d’ànim de lucre, sinó per la seva capacitat de desenvolupar el pensament crític, l’anàlii comprensió dels fets a partir de la reflexió i l’argumentació. Una educació humanista, una formació en valors, no en guanys materials, aposta per la forja de ciutadans informats, capaços de pensar per ells mateixos, empàtics, cívics, dignes i democràtics. Cultus atque humanitas, és a dir, cultes i civilitzats.

Que sapiguem d’on venim per emprendre millor el camí cap on haguem d’anar. Les disciplines humanístiques, com a discursos socials que són, serveixen per teoritzar la realitat social i ens ajuden a buscar metàfores, a construir relats que parlin de nosaltres i ens expliquin qui som, com a col·lectiu, en funció del que fem. En el millor dels casos aquestes imatges seran incorporades a la constel·lació de símbols i valors que representen una cultura i esdevindran un relat social. És el cas de la col·lecció Bernat Metge. Títols com la Poètica d’Aristòtil, les Faules d’Isop, l’Eneida de Virgili, les tragèdies de Sòfocles, les Metamorfosis d’Ovidi... (la llista és impressionant!) constitueixen els pilars de la civilització occidental. Literalment. Cites, temes, personatges, motius... una infinitat de referents contemporanis provenen d’aquest passat que la col·lecció engloba i preserva. Que ara es rellanci pot ser un motiu per pensar que a Catalunya no patim una amnèsia institucionalitzada com a conseqüència d’haver fomentat una cultura de l’oblit.

Paul Virilio ha batejat amb el nom d’“acceleració cultural” aquesta mena de pressa que va desfent els eixos vertebradors de la nostra manera de ser al món: l’espai geogràfic, el temps cronològic, la matèria i l’estètica. Sam Abrams afirmava l’any 2004 que la rapidesa existencial actual ha canviat la nostra manera de viure i llegir la literatura i Enrique Vila-Matas publicava enguany que la gent ja només sap llegir tuits. Afirmava el mestre i amic català de Virgínia de l’Oest: “S’ha produït durant el darrer quart de segle l’erosió a gran escala de la lectura dels clàssics universals. Requerien massa temps i esforç. S’ha estès per tota la societat l’hàbit de la lectura d’obres d’èxit sobtat i efímer. Llegim a batzegades i amb poca profunditat i insistència. [...] La lectura ha deixat de ser una qüestió vital i una eina de relació i de coneixement i s’ha convertit en una qüestió d’inestabilitat i fragmentarietat, que es projecta únicament endavant i a gran velocitat”. És a dir, que globalment sembla que patim una mena de síndrome de dona de Lot que ens impedeix mirar endarrere.

La publicació de la Bernat Metge pot ser un símptoma de desafiament d’aquesta síndrome i, aprofitant l’avinentesa, podem capbussar-nos en la lectura dels clàssics per sotmetre’ls a una mirada contemporània i per llegir-los a batzegades o amb continuïtat per a l’obtenció de saviesa. Potser per a nosaltres, com a país, com deia Akhmàtova en el seu poema La dona de Lot, no sigui massa tard i encara puguem mirar endarrere. Estrafent el tornaveu que Maria Mercè Marçal fa de la poeta russa, podríem dir que, com a la dona de Lot, només ens és pàtria el que hem llegit. Diuen que rellegir és una qüestió d’edat. I segurament els llibres que ens proposem rellegir són molt semblants als llocs on voldríem envellir. A mi no m’importaria envellir amb la col·lecció de la Fundació Bernat Metge que he heretat del meu pare. Vostès se la perdran?