Compra, compra, que s'espatlla!

BarcelonaEn un poble de Califòrnia hi ha una bombeta que fa 109 anys que funciona. Dues de les webcams que la filmen durant tot el dia han tingut una vida més curta. És una resistent discreta a l'anomenada obsolescència programada, un dels mecanismes que fan funcionar la nostra societat de consum. Dit amb aquestes paraules sona estrany, però amb exemples s'entén millor. Si les mitges us duren molt poc és perquè estan pensades perquè així sigui. Si es fessin tan resistents com permet la ciència, en compraríem menys. Però això acabaria amb el nostre sistema, segons els defensors de l'obsolescència programada.

Amb els anys, però, ha crescut la consciència que vivim en un món de recursos finits. Aquests recursos no ens permeten produir una cosa per consumir-la ràpidament, llençar-la i tornar-la a produir. Aquests són els arguments dels contraris a l'obsolescència. I aquest debat és el que recull la realitzadora Cosima Dannoritzer en el documental Comprar, llençar, comprar.

Va començar amb una bombeta

La primera víctima de l'obsolescència va ser una bombeta. L'any 1924, un grup d'empresaris del gremi es van reunir a Ginebra, on van crear un càrtel per repartir-se el mercat. Un dels seus objectius també va ser que les bombetes, que duraven 2.500 hores, en duressin només 1.000, amb multes per als que no ho complien incloses. Als anys quaranta ja ho havien aconseguit. Passats els anys, però, el nét del propietari de la Philips, un dels integrants d'aquest càrtel, ha desafiat la idea i ha creat una bombeta LED que dura 25 anys.

Als anys cinquanta, el concepte va renéixer, però amb una base diferent: convèncer els consumidors que el que tenen no és prou bo i que ho han de canviar, encara que no s'espatlli. Mantenir-los insatisfets. Brook Stevens, dissenyador industrial i apòstol d'aquesta tendència als anys 50, deia que calia canviar l'enfocament europeu segons el qual tot estava pensat perquè durés tota la vida: "En canvi, l'enfocament a Amèrica és fer que el consumidor estigui descontent amb el que té, que ho tregui al mercat de segona mà i que compri un producte més nou".

Una altra opció, en el cas dels productes tecnològics, és que es quedin enrere perquè són incompatibles amb els nous programes. O perquè no ens donen cap altra opció, com en el cas d'Apple que, fins que no els van demandar, no oferien un servei de substitució de les bateries.

Una alternativa

L'obsolescència no ha desaparegut. La mentalitat, però, ha canviat molt des que, després del crac del 1929, l'agent immobiliari Bernard London va voler fer de l'obsolescència programada una obligació, donant a tots els productes una data de caducitat obligatòria. Creia que amb aquest mesura se solucionaria la crisi.

La consciència de continuar gastant de manera indiscriminada uns recursos finits és insostenible. "L'any 1986 tots els recursos que gastàvem els recuperàvem. L'any 2009, el 23 de setembre ja ho havíem gastat tot", diu Arcadi Oliveres.

Cada europeu va generar 525 tones de residus l'any 2008. Oliveras és partidari d'una de les alternatives més radicals: el decreixement. Ghandi ja deia que "aquest món sempre serà prou gran per satisfer les necessitats de tots, però sempre serà massa petit per satisfer l'avidesa d'alguns". Oliveras explica: "Cal que els productes s'espatllin per produir més i que alguns, els directius de les empreses, tinguin més beneficis. Estem abusant dels recursos però no satisfem millor les necessitats humanes", diu Oliveras.

Produir, però amb consciència

El decreixement representa una esmena a la totalitat del sistema, però hi ha altres opcions menys radicals. Per exemple, produir amb més consciència.

Una de les tendències és el que s'anomena cradle to cradle, que vol dir del bressol al bressol. Javier Peña, cap d'estudis del grau en disseny industrial de l'escola Elisava, n'és partidari. Explica que és una tendència que consisteix a produir utilizant les escombraries com a matèria primera i reintroduir-les en el cicle. Explica que aquesta tendència va ser creada pel químic Michael Braungart i l'arquitecte William MacDonough, assessor d'Obama.

Peña defensa alternatives com aquesta però troba a faltar més obligatorietat. És escèptic amb la implicació dels polítics i amb la llei d'economia sostenible.

El drapaire

Una altra opció per lluitar contra l'obsolescència és no llençar immediatament el que s'espatlla, sinó intentar arreglar-ho, tal com han fet els drapaires tota la vida.

L'Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa la iniciativa Reparat millor que nou. Albert Torras, cap de la secció de prevenció de residus de l'entitat de Medi Ambient, explica que és una iniciativa per "intentar canviar la cultura d'usar i llençar i produir menys residus". A Barcelona, cada persona genera 1,54 quilos de residus al dia. El projecte va començar al maig del 2009 quan, després de tres anys d'intentar promoure els reparadors professionals, la gent es queixava que era massa car. Per això van optar per ensenyar a fer reparacions a casa.

La Conxita Solé ha reparat mobles tota la vida i diu que no ha notat un canvi. "És impossible conscienciar la gent que val més gastar-se el mateix reparant un moble vell que comprar-se una cadira nova a l'Ikea, perquè això demana temps i la gent vol resultats imminents", diu.

Pilar Chiva, responsable de l'àrea de prevenció de l'Agència Catalana de Residus, recorda que "no ens podem permetre la cultura d'usar i llençar". La reutilització s'estava perdent en sectors com l'electrònic, en què els fabricants hi posaven traves, tot i que Pilar Chivas diu que podrien promoure-ho si volguessin. Al començament, alguns fabricants van donar suport a iniciatives com, per exemple, la reinserció d'ordinadors. També podrien optar per dissenyar els productes perquè es puguin reparar. "I cada vegada se'ls pressiona més en aquest sentit", subratlla.