13/07/2011

Escòcia no és Catalunya

3 min

Parlem d'eleccions. De les darrers municipals i del tsunami convergent? De les que han tornat a omplir de diputats populars els parlaments valencià i balear? De la irrupció en multitud d'ajuntaments principatins de fenòmens tan diferents com la CUP o la xenòfoba Plataforma per Catalunya? Podria intentar-ho, però després de repassar de dalt a baix aquest i altres diaris em sembla que no faria gaire cosa més que repetir allò que els opinadors ja ens han comentat del dret i del revés. Per això els proposo parlar d'unes altres eleccions que es van celebrar també aquest maig -concretament el dia 5-, els resultats de les quals amenaçen de provocar una sotragada sensiblement superior a la de les urnes catalanes.

M'estic referint a Escòcia i als grans -i sorprenents- resultats obtinguts per l'opció independentista del Partit National Escocès (SNP) en les eleccions al seu parlament. Aquesta victòria ha anat acompanyada d'una important davallada de les opcions unionistes, encarnades per laboristes, conservadors i liberaldemòcrates. És veritat que fa cinc anys, amb la primera i ajustada victòria dels sobiranistes, bona part del mapa polític d'aquella nació ja estava tenyit pel color groc del partit d'Alex Salmond. Però també és cert que aquesta tendència ara s'ha escampat com una taca d'oli, amb la victòria independentista a zones tradicionalment votants del laborisme (com el centre del país, amb Glasgow i Edimburg com a principals icones) o dels liberals, que han estat escombrats per l'onada groga dels seus feus de les zones rurals del nord-est.

Aquests resultats, que alguns ja qualifiquen de "primavera d'Escòcia", permetran a Alex Salmond governar sense les hipoteques del passat. I també fer realitat, cap al final de la legislatura, la principal promesa de l'anterior mandat: la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació que podria certificar la defunció d'un projecte nascut fa més de tres segles, amb l'aprovació per part del parlament escocès de la Union Act, per la qual aquest país s'incorporava a la Gran Bretanya. Aquell llunyà 1707, els diputats escocesos van aprovar, no sense tensions ni denúncies de suborns promoguts per Londres, la seva desaparició i la incorporació d'una representació a les cambres dels Comuns i dels Lords. Pel contrari, van mantenir el seu sistema educatiu, els tribunals de justícia, el dret privat i la seva pròpia església. I van aconseguir avantatges econòmics que, a la llarga, van possibilitar una potent industrialització i una floreixent Il·lustració que, certament, als escocesos del segle XXI ja els queden molt, massa, lluny.

Però el més important és que la unió d'Escòcia a la Gran Bretanya va ser fruit d'una decisió del seu Parlament. Tot el contrari que el cas català i la seva incorporació al projecte unitarista espanyol. Fem memòria: l'abril d'aquell mateix 1707 va tenir lloc a Almansa (actual província d'Albacete) una batalla clau de la Guerra de Successió. La derrota dels aliats va permetre la posterior ocupació borbònica de les terres de l'actual País Valencià. Immediatament, els vencedors van imposar a aquell territori la liquidació de les institucions pròpies mitjançant el Decret de Nova Planta, que posteriorment s'aplicaria també a l'Aragó, a Catalunya i a les Illes Balears. Mentre la Union Act és fruit d'un pacte, els Decrets de Nova Planta representen la militarització i el dret de conquesta castellà.

Salmond i l'SNP tenen cinc anys per davant per capgirar de nou les enquestes i incorporar noves sensibilitats -socials, econòmiques i mediàtiques- a un projecte sobiranista inclusiu i il·lusionant. Mentre el govern de Londres ja ha dit que no posarà cap entrebanc a la consulta, sectors del Partit Conservador proposen fer el referèndum com més aviat millor. La iniciativa és lògica, ja que els defensors de l' statu quo saben que el temps juga a favor del sobiranisme escocès. Catalunya no és Escòcia, però el concepte de democràcia que tenen els espanyols i el que tenen els britànics són tan diferents com un ou i una castanya.

stats