L'instant perfecte / I la nostra vida sexual

L'instant perfecte

"Les fotos, Xavier, les fotos". Segons em va dir sempre la meva àvia, aquestes van ser, exactament, les últimes paraules del meu avi, amb qui tantes hores m'havia passat a les fosques revelant fotografies. Des de l'estiu del 84 que estic buscant sentit al seu epíleg. Un senyal? Un averany? Una amenaça? Porto anys mirant d'interpretar si aquell missatge significa que he de disparar una foto que em canviarà la vida, o que em retrataran en una situació delicada o que he de buscar un rodet antic amb fotos familiars inèdites. Mentrestant, i per si de cas hi trobés una pista, aprofito per anar a veure totes les exposicions de fotografia amb cara i ulls que es fan a Barcelona. I, ara mateix, n'hi ha dues d'excel·lents que val la pena no perdre's. Al CCCB, el Visa pour l'image presenta quatre documents estremidors de fotoperiodisme: des de la vida quotidiana d'una dona mutilada a la Uganda de postguerra retratada per Martina Bacigalupo, fins a les imprescindibles instantànies del tsunami del Japó, passant per les fotos de la revolta àrab de Iuri Kozirev, que ha anat, amb la màquina al coll, resseguint els països que han destronat el seu dictador. El resultat és colpidor i emocionant. Al CaixaForum, en l'edifici magnífic de Casaramona, podem gaudir de l'obra de Pedro Madueño, trenta-cinc anys de fotografies sintetitzades en quaranta-nou retrats periodístics d'escriptors, polítics i artistes. Cal badar una estona veient les celles despentinades de Plensa, Chillida o Viladecans. O entendrir-nos en les inquietants arrugues d'Arrabal, o la mà de Tàpies d'última hora. Hi ha retrats -Martí Pol, Fernán Gómez, Ferran Adrià amb el tors nu- amb una força que rebenta el vidre que l'emmarca, senyal inequívoc que Madueño ha trobat la imatge perfecta: la psicologia del personatge en un instant.

I la nostra vida sexual

Mariano Rajoy ja té el que volia. Una vaga general per poder fardar davant dels líders europeus i demostrar-los que ell no s'arruga encara que se li paralitzi mig país. Si ha de retallar, retalla. Si ha d'escapçar drets, els escapça. Si ha d'asfixiar la població per fer els deures que li mana Europa, ell és el primer de la classe. Que tots els qui en dubtaven vegin que és un tipus dur, seriós, d'una peça. Quin d'aquests governants europeus, amb només 100 dies al poder, ha aconseguit una vaga general? N'hi ha pocs que, a partir d'ara, es puguin vanar d'un currículum com el del Rajoy. Del 20-N al 29-M tot un rècord d'aplicar una corrua de "mesures agressives" -per dir-ho en paraules de De Guindos- que va amagar en campanya electoral. I avui, agafeu-vos, presenta els pressupostos dels 2012 que, perversament, s'ha guardat fins ara a la butxaca per assegurar-se la majoria absoluta a Andalusia. Ni així. Tant se val. Se li'n fot. Ell ja viu a la Moncloa i ja s'ha fet un nom al costat de Monti, Merkel i Sarkozy. Si Zapatero era el bambi, en Mariano és Cruella de Vil. Impertèrrit, davant del soroll d'ahir, ja ha anunciat que no farà ni una passa enrere. Els drets laborals i socials han reculat més d'una dècada en només tres mesos. I la gent, encara que el govern de Rajoy no ho vulgui sentir, pateix. I molt. Però no està tot perdut. Cada dia, a diferents hores, sento a RAC1 l'anunci de Boston Medical Group. Ells ho tenen molt clar: "Si la teva vida sexual va bé, la resta no importa". Doncs, au. Tant se val el sou, l'atur i el no arribar a final de mes. L'únic que compta és el llit… Déu me'n reguard de contradir mai cap anunciant, però la realitat és que ahir no vaig veure, ni pel carrer ni a la televisió, cap pancarta que digués "Menys retallades i més mamades".