Quina edat tinc de debò?

BarcelonaCada any, quan bufem una espelma més, fem un any més. Però una cosa és l'edat cronològica i una altra l'edat biològica. És a dir, que el desgast que acumula el nostre cos no té per què correspondre's amb el que marca el calendari. Si coneguéssim la nostra edat real, molts hauríem d'afegir o treure espelmes al pastís. O, el que és més important, potser ens replantejaríem moltes coses. Això podria passar ben aviat, arran del test que està desenvolupant un equip d'investigadors vinculats al Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas (CNIO) a Madrid i que es podrà comprar per 500 euros. En concret, amb una anàlisi de sang s'obtindrà el material biològic necessari per analitzar els telòmers, unes petites estructures que embolcallen les extremitats dels cromosomes i que des de fa un temps se sap que estan relacionades amb l'envelliment. Com més curts, més vells.

Lidera el projecte María Blasco, candidata a substituir l'actual director del CNIO, Mariano Barbacid, i reconeguda a tot el món per la seva recerca amb telòmers. El comercialitzaran a través de l'empresa Light Length, que ha anunciat que el tindrà a punt abans de finals d'any. Als Estats Units una altra empresa els trepitja els talons. La dirigeix la premi Nobel de medicina Elizabeth Blackburn, de la Universitat de Califòrnia San Francisco (UCSF). Ella va ser qui als anys 80 va descobrir, juntament amb Carol Greider, la telomerasa, l'enzim que regenera el telòmer.

La llargada importa

Els telòmers tenen un paper molt important en el cicle cel·lular: cada cop que una cèl·lula es divideix s'escurcen una mica. Després de molts anys i moltes divisions, quan ja són massa curts, la cèl·lula entra en un estat de senescència, no es divideix més i acaba morint. Quan al nostre cos augmenta el nombre de cèl·lules en aquest estat, és a dir, amb els telòmers curts, som menys capaços de reparar òrgans i teixits com la pell, els intestins, els vasos sanguinis i els músculs. I aquesta falta de capacitat per renovar-nos ens fa envellir. Per això, es creu que si es mesura la llargada dels telòmers es pot arribar a conèixer la nostra edat biològica i, fins i tot, segons aventuren els més agosarats, arribar a predir quants anys tenim de vida. Molts altres creuen que malgrat ser un bon indicador, els telòmers per si sols no permeten fer aquests tipus de prediccions.

Com un superratolí

La recerca també ha permès veure que els telòmers son mal·leables. Els nostres hàbits afecten la seva llargada i per això la principal mesura per evitar que s'escurcin és cuidar-se. Entre els seus enemics hi ha fumar, beure i l'obesitat. Una bona dieta, exercici i un control de l'estrès protegeix els telòmers. Res que no se sàpiga sense fer cap test.

Ara bé, es podria arribar a aplicar algun tipus d'intervenció que evités que s'escurcessin i que ens permetés viure més anys? Es tractaria d'actuar sobre la telomerasa, l'enzim que regenera els telòmers. I això, el grup de recerca de Blasco, ho ha fet amb ratolins transgènics.

Aquests superratolins a qui s'ha augmentat la telomerasa viuen un 45% més. L'equivalent en humans seria com arribar a viure uns 125 anys. El repte, però, a l'hora de manipular la producció d'aquest enzim és aconseguir tot el contrari, que no acabi produint càncer. Per això els mateixos investigadors han augmentat en els ratolins l'expressió dels gens supressors de tumors, p53, p16 i p19ARF. La seva aplicació en humans, però, encara trigarà molt a arribar. D'altra banda, per frenar l'envelliment de la cèl·lula hi ha altres mecanismes a reparar relacionats amb el metabolisme cel·lular, com ara la sirtuina, un altre enzim.

L'OPINIÓ DELS EXPERTS

Antoni Salvà, director de l'Institut de l'Envelliment

"El test és un indicador, no un veredicte"

• Passa sovint que l'edat cronològica i la biològica no s'adiuen? De què ens serveix saber-ho? L'envelliment és un fenomen natural i complex. Tots tenim una edat cronològica, però les trajectòries de l'envelliment humà són diverses. Això és degut a múltiples factors. En primer lloc a la genètica que ens predisposa, però també a altres factors, entre els quals podem destacar els hàbits i els estils de vida.
• Quins perjudicis pot suposar aquesta informació? La mala interpretació d'aquesta informació pot generar una gran confusió. Individualment cal que una persona sàpiga comprendre que és un indicador i no un veredicte. Cal emmarcar-la en el conjunt d'altres informacions generals sobre la salut i comprendre'n la dimensió real.
• Quin mal ús se'n pot fer? Se'n podria fer un mal ús si s'exigissin aquests tipus de tests per obtenir una feina o en determinades relacions contractuals, com per exemple les assegurances.

Albert Jovell, metge i president del Fòrum Espanyol de Pacients

"Ens pot portar a decisions equivocades"

• Estem preparats per assumir informació que suposadament prediu quant de temps ens pot quedar de vida? Dubto que aquestes proves permetin predir una cosa tan complexa com és el temps que tenim de vida. En tot cas, hi ha molts factors no genètics, com per exemple patir un accident i l'entorn on vivim que no estan determinats per la genètica. També crec que la majoria dels éssers humans no estem preparats per gestionar una informació pronosticada sobre la qual no podem influir.
• De què ens serveix saber quan morirem? En determinades malalties i per solucionar situacions personals no resoltes. També podríem planificar una mort digna i com ens agradaria viure el temps que ens quedés de vida.
• Com ens pot perjudicar conèixer aquesta informació? Ens pot portar a prendre decisions equivocades. A viure angoixats perquè no podem canviar el curs natural dels esdeveniments. En mans de terceres persones hi ha risc de discriminació.
• El coneixement genètic avança molt. Creu que orientar-lo cap a aquest tipus d'aplicacions és una millora per a la vida de les persones? No, perquè una cosa és la quantitat de vida –que té determinants multifactorials–, i un altra cosa és la qualitat de vida, que és el més important. L'objectiu hauria de ser que al final la qualitat de vida fos la millor possi- ble. Dubto de les aplicacions clíniques reals d'aquestes proves, que només han mostrat certa validesa en animals de laboratori.

Josep Santaló, catedràtic de biologia cel·lular de la UAB

"El test no ens dirà quants anys viurem"

• Quin grau de precisió creu que pot tenir aquest test? De fet el test no ens diu res de quants anys viurem, sinó que ens parla de quants anys viuríem si no ens passés res. El determinisme genètic cada cop s'estén més i sembla que la nostra vida estigui marcada per una mena de destí ineludible escrit en els nostres gens, i això no és així. La genètica té la seva importància, però no ens diu res de si al sortir de casa ens atropellarà un camió. La mesura dels telòmers ens pot indicar si desenvoluparem malalties d'envelliment prematur i alguns tipus de càncer. Crec que aquest test s'ha desenvolupat per a això, no pas per saber quants anys viurem.
• Estem preparats per assumir informació que, suposadament, pronostica com morirem? Crec que quan es diu "a l'abast de tothom" no ha de voler dir "faci-ho vostè mateix". Implicarà la intervenció de professionals que duguin a terme el test i que en facin la interpretació. El test no ens dirà quants anys viurem, però la seva informació és complexa d'assumir. A vegades podem exercir el nostre dret a no saber quan una informació no ens aporta cap solució (en cas de malalties incurables, per exemple).
• Quin mal ús es pot fer d'aquesta informació? El mateix que es pot fer amb dades de la nostra salut per part de tercers que ens discriminin. Podríem, però, imaginar-nos que aquest "mal ús" té efectes beneficiosos, sense deixar de ser, per això, un ús pervers: si hem de morir més joves, potser hauríem de pagar menys per la nostra jubilació? En qualsevol cas, no crec que sigui l'objectiu dels testos.