Borja Penalba: “Mai estic satisfet a cap nivell”

Músic, compositor i productor

“Jo mai no he volgut ser músic. Ni em passava pel cap. De xiquet jugava molt a voleibol. A campaments em va caure una guitarra a les mans, i me va canviar la vida. Vaig notar que estava passant alguna cosa entre eixa cosa i jo. Quan estic en un bolo encara passa, però a casa ja fa molt que no toque. Jo componc quan estic sol en el cotxe, és el meu racó privat. Mai pose la ràdio, ni música. I allí el tarro treballa i me grave notes d’àudio. La gent se pensa que jo sense la música moriria. Però no la necessite. Sí que sent la música d’una manera molt bèstia, però això ho he parlat moltes vegades amb el Llach, que no vivim per fer música. Hem fet música per viure”.

Lluís Llach és només un dels molts músics amb qui ha treballat. En certs moments ha estat en dotze grups alhora. Els pròxims dies són un exemple de la seva agenda: dissabte 22 toca a Llagostera amb Maria del Mar Bonet, el 23 a l’Arboç en solitari, el 26 a Juneda amb Francesc Anyó i el 29 a Esterri d’Àneu amb Ovidi3. L’any vinent farà 30 anys que en Borja es dedica professionalment a la música. “De xicotet veia el meu avi a la farmàcia cada dia de la seua vida, i em vaig dir que mai voldria estar fent sempre el mateix. Tot ha sigut l’atzar. No he buscat res, ni espere res, sobretot en un món tan inestable com el de la música. No tinc ambicions. Mai he volgut ser famós. Ego, en tinc molt poquet. Per tant, no note que me quede res pendent, per a mi ja he tocat el cel. He tingut un privilegi de vida molt gran”.

Talentós autodidacte, un dels accidents va ser telonejar amb Feliu Ventura a Llach, un referent de la seva infància. “Amb 12 anys, després d’un concert em vaig quedar dues hores esperant-lo. L’última cosa que m’imaginava era acabar treballant amb ell. Abans ja pujava a tocar al Nord (Principat). Me sent tant d’aquí com d’allà, soc molt valencià, més africà, més punky, aquí sou molt rectorets, molt de missa, molt civilitzats, més que nosaltres. Si vas a Girona ja és la sobrecivilització. Fora d’aquí, hi ha un desconeixement enorme del que passa, i aquí de València. El primer que et diuen és “Pobret, quina putada, que dur”, per temes com el PP corrupte, però el País Valencià és moltes coses més. M’he passat la vida fent pedagogia perquè els d’aquí entenguin allò d’allà i els d’allà això d’aquí”.

Tot i que en Borja Penalba no va parlar català fins als 21 anys, desprèn una gran sonoritat quan mastega les paraules amb el seu accent valencià. Les erres i les tes finals, les ges convertides en txes. Un parlar que s’encomana, amb pauses i alhora punyent. Dona pistes de la seva barreja de passió i patiment. Com si es mirés la comèdia de la vida des de fora, perquè no li faci massa mal. “Soc un vouyeur, m’agrada molt observar, simpatitze amb causes, m’implique si és una injustícia o la meua obligació moral, però no milite mai en res, intente mirar-ho tot des de la barrera. M’agrada molt el gris, perquè la vida és grisa. No hi ha res blanc o negre. No hi ha veritats absolutes. M’agrada relativitzar-ho tot”.

Rodamon bon vivant, la processó li va per dins, i ha de vigilar de no cremar-se amb el seu propi foc. “No sé fer res a mitges. No m’agrada gens treballar, però si ho faig, done el 300% sempre, i amb perfeccionisme. Els últims anys han sigut molt prolífics pel que fa a composició. Et ve la gent i et diu com li ha agradat, però per dins m’estic qüestionant permanentment la utilitat del que faig. Necessite parar i sentir que no he de fer res per ningú, perquè quan estic en projectes sempre note un pes musical, i no m’agrada sentir-me imprescindible”.

Bonus track: la insatisfacció permanent. “Mai estic satisfet a cap nivell. Cuide les gravacions com un treball d’orfebreria. Gaudisc del procés creatiu, però mai me conforme amb el resultat. I em molesta escoltar-me, sempre me veig malament. En la vida igual: és la insatisfacció de voler ser millor en tot, millor pare, millor company, millor amic”.