Josep Martines: “El més important que es pot fer amb una paraula és introduir-la al diccionari”

Viu a Alacant i ens parlem a través de Skype. Despenja la videotrucada. Rere el seu rostre, un fotimer de lleixes atapeïdes el delaten. Munts de llibres ofegats perquè a l’espai superior també en té de col·locats en horitzontal. Ni un centímetre lliure.

El catedràtic Josep Martines presideix la Comissió de Lexicografia de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Són només dos de la llarga llista de títols nobiliaris amb què el podria presentar. Sempre m’ha fascinat el grup d’escollits que discuteixen sobre quines noves paraules o nous sentits s’han d’incloure al diccionari. “Som 14 persones entre lexicògrafs, traductors, dialectòlegs, escriptors... Tots debatem i votem després d’haver llegit informes de cada paraula, que poden arribar a tenir 40 pàgines. Finalment, la Secció Filològica de l’IEC vota les aprovacions definitives”.

Els diccionaris són molt útils i alhora molt simbòlics, una manera de treure pit que tenen les llengües. Recordo que com qui ensenya la creu a un vampir vaig fer callar un francès que menystenia el català ensenyant-li tots els meus diccionaris. “Són els constructors de la consciència que la llengua existeix, perquè les llengües no existeixen, no són tangibles, són constructes”. Mentre en Josep em parla, jo me l’imagino discutint sobre si introdueixen una nova paraula. “Decidir si entra o no és molta responsabilitat i es pensa molt. El més important que es pot fer amb una paraula és introduir-la al diccionari. Així sabem si el que diem és o no de la nostra llengua. Però els diccionaris no només es fan per als usuaris actuals, es fan pensant cap a on vols que vagi l’idioma”.

En Josep se’m dirigeix com ho deu fer als seus alumnes, amb una barreja de generositat, rigor i estima cap a la llengua, explicant-me, com si fossin poemes, dos nous neologismes dels quals se sent molt orgullós: balandró, que és un tipus de barca de les Illes que ha donat nom a un hidrozou semblant a una medusa que també ha arribat al Principat, i ara aquest mot ja és estàndard. O la ratlleta de la ce trencada, que l’han batejat com a trenc, que originalment és també una esquerda o trau.

Martines pertany a la branca de la lingüística cognitiva, que veu l’idioma com un instrument de comprensió i coneixement del món. “Vaig començar estudiant els diccionaris antics, i he acabat fent la biografia dels mots. No es pot entendre què signifiquen ara les paraules si no les veus al llarg del temps, com passa amb les persones. Tot és resultat d’una evolució. Per a mi és il·luminador conèixer tot aquest passat. ¿Vols descobrir què passava en una societat que decideix fer servir l’eufemisme estimar en comptes d’ amar?” Contínuament, en Josep desplega el seu rol de mestre amb mi, utilitzant el recurs del captatio benevolentiae. “Som els únics que de manera radical fem servir un verb que en llatí significava posar preu a les coses, taxar. En castellà hi ha expressions com “tener en estima ” o el “ ti voglio bene ” italià, però no signifiquen amor eròtic. Això es va començar a usar al segle XV, quan en la societat l’amor foll era concebut com una malaltia. I per precisar que no s’estimava d’una manera folla es va buscar aquest eufemisme. Els canvis en la societat fan canviar el sentit de les paraules, i reconstruint el significat dels mots, reconstrueixes com era la societat”.

La generació de nous mots, com la vida, mai havia anat tan de pressa. També hi ha realitats que desapareixen, i sempre ens queden les paraules: “Tenen una capacitat de permanència en la memòria col·lectiva. Hi ha locucions de les quals entenem el significat, i ja no sabem a què es refereixen les paraules. Els diccionaris són un record”.