Ricard Bru: “Els governants del Japó col·leccionaven l’art eròtic que ells mateixos prohibien”

Historiador de l’art expert en japonisme

M’obre la porta. Les seves sabates són a l’entrada i una cortina noren deixa entreveure una gran biblioteca al fons. Passem entre aquestes dues teles rectangulars que serveixen per donar la benvinguda o separar espais. “És de Serizawa Keisuke, un artista considerat tresor nacional vivent”. En Ricard Bru presumeix de la peça, ja que al Japó no es fa l’absurda distinció entre l’art i les mal dites arts aplicades, artesania o arts menors. Em fa mal només d’escriure-ho.

Vaig descobrir en Ricard el 2013, quan comissariava l’exposició Japonisme al CaixaForum. A partir de la segona meitat del segle XIX, l’art japonès va influenciar l’art europeu. Fascinava els nostres artistes, que n’adquirien obres i objectes. Ell agafa a l’atzar un llibre d’Anglada Camarasa: “Mira quina col·lecció de gravats japonesos tenia. A Catalunya hi havia un gran desconeixement de les obres japoneses. I no s’havien relacionat amb les obres d’inspiració japonesa fetes pels artistes d’aquí. D’això en va sortir la meva tesi i l’exposició”.

Les coses grans sempre comencen amb una de petita. “Tenia 21 anys i un amic meu tenia una tieta monja al Japó i em va dir que podríem dormir gratis als monestirs. El meu pare treballava a la Nissan, i tenia punts per volar. Hi vam estar tot un mes. I al tornar s’acabava d’obrir un màster d’estudis d’art d’Àsia i Pacífic”. I d’aquí a rebre del govern nipó un diploma honorífic per la seva recerca com a gran especialista de la seva cultura i història. I a omplir dues cases de llibres. “Tot això és només japonisme: sobre la influència en els teixits; de Rodin i el Japó, tres llibres; de Van Gogh i el Japó, cinc... Crec que tinc tot el que s’ha publicat. En l’altra paret tinc els artistes d’aquí, i en aquella, tot l’art japonès. Ho he relacionat tot, analitzant quin art japonès veien els artistes d’Occident i com incidia en les seves obres. Aquesta biblioteca és el reflex del que soc jo”. Al mig hi té la taula, on hi ha passat hores creuant tota la informació. Darrere, un shoji, la porta construïda de paper washi translúcid sobre una trama de fusta, on s’amaga el llit.

“Mira que hi ha llibres sobre japonisme, però ningú havia tractat erotisme i japonisme. Vaig trobar la col·lecció de les estampes eròtiques japoneses de Picasso, i com l’inspiraven en el seu art eròtic. També vaig participar, al Museu Britànic, en la primera exposició que s’havia fet mai sobre shunga, l’art eròtic japonès, perquè al Japó estava prohibit fins als anys 80-90. Tots els llibres que tinc aquí són censurats”. I m’ensenya imatges per on han passat el Photoshop, per fer desaparèixer les escenes o òrgans sexuals. “Al Japó, els seus estudis estaven molt mal vistos. Es considerava un art popular de les classes baixes i no es documentava. Els caps militars del país, els shoguns, el prohibien. I no t’ho creuràs, els descendents de la família Tokugawa, que va governar el país, em van demanar que fes un estudi de la seva col·lecció d’art eròtic! No volien cap japonès. De tot el que he fet, és el més llegit amb diferència. Fins ara no s’havia demostrat que els governants del Japó col·leccionaven, promocionaven, conservaven i valoraven l’art eròtic que ells mateixos prohibien. Fins llavors ho consideraven pornografia, i que jo comissariés l’exposició de Picasso i que ell col·leccionés art japonès va ser clau per acabar amb la vergonya. Sempre m’apareixen temes poc examinats, i en segueixo la pista, per reconstruir la història i difondre-la. Ara estic amb la relació entre els ceramistes Artigas i Hamada i l’Otsu-e, una pintura anònima popular. Vaig trobar una foto de Miró amb una peça i vaig descobrir que la primera exposició d’Europa va ser a Barcelona el 1950. Si busques, surten coses acollonants. M’hi dedico perquè m’ho passo bé. Per a mi no és una feina, és una manera de viure”.