Carme Forcadell, David Fernàndez, Marina Geli i Joaquim Coll: quatre vides capgirades pel procés

No van fer cas ni a la seva mare. Així, literalment. El procés sobiranista ha sigut un tsunami que no només ha sacsejat tot l’espectre polític català, sinó també les vides d’aquells que, en un moment donat, van trencar la seva rutina per encapçalar un moviment o un partit polític. Han passat de l’anonimat del carrer a ser carn de flaixos, o de representants d’una determinada opció política a abanderar-ne una altra. El seu grau de notorietat ha crescut amb la mateixa efervescència que ha avançat el full de ruta independentista, i això també ha fet que el seu dia a dia anés canviant. Han perdut, al cap i a la fi, autonomia -especialment en l’àmbit privat- just en un moment en què es parla més que mai de sobirania. Però l’han perduda per representar col·lectius pels quals creuen que ha valgut la pena fer aquest pas.

Carme Forcadell

A la seva mare, que té 87 anys, no li agrada que la imitin al programa Polònia. De fet, ja l’hi va dir en el seu moment: “Carme, no sé per què t’hi fiques, ja hi ha molta altra gent!” Però aquell 22 d’abril del 2012 Forcadell, lingüista de formació que ara té 59 anys, veia com un pas natural assumir la presidència de l’ANC. Ja havia passat per la Plataforma per la Llengua, la Comissió per la Dignitat, la Plataforma pel Dret a Decidir i la Coordinadora de les Consultes Populars. Aleshores, però, de cap manera s’hauria pogut imaginar que acabaria sent, tres anys després, presidenta del Parlament. “Haig d’admetre que els temes de protocol i seguretat són els que porto pitjor. Ara haig d’anar a tot arreu acompanyada”, explica. Ja no té temps per viatjar com abans, ha “descuidat” els amics i enyora especialment anar més sovint a Xerta a visitar la família. Per això aprofita qualsevol estoneta per estar amb els seus. Ara, diu, ho valora més que mai. Si la conciliació familiar ja era difícil quan era presidenta de l’ANC, encara ho és més ara, que ha assumit la presidència del Parlament. “Vaig dir que seria allà on fes més servei i quan m’ho van proposar no podia dir que no”, recorda, i tot seguit ironitza: “Potser no ho hauria d’haver dit”. Assegura, però, que no es penedeix de res, que ha fet en cada moment el que creia que havia de fer. Confessa, però, que estar en primera línia de la batalla política passa factura i que fa temps que no dorm bé. La situació que travessa Catalunya li ha fet perdre moltes vegades la son, especialment quan semblava que el sobiranisme entrava en un atzucac i calia esmolar l’enginy per sortir-se’n.

“És un procés molt racional però a la vegada molt emocional”, diu. Durant aquests tres anys ha tingut moments de molta satisfacció, com quan l’Onze de Setembre del 2013 va ser conscient que la Via Catalana havia sigut un èxit i se li va trencar la veu durant el discurs. “L’esforç fet, veure tanta gent... En aquell moment em va sortir tot”, explica. I tot seguit se li dibuixa un somriure. Però també ha tingut moments d’indignació i en recorda especialment dos: les querelles de Manos Limpias contra l’ANC i l’actuació del Constitucional per frenar el 9-N.

Ara li toca posar ordre entre els diputats. Ja es feia a la idea, diu, del que suposaria. “Sóc aquí perquè crec en el procés i espero que tiri endavant. Faré el que vulguin la majoria de ciutadans”. I espera que tot es resolgui en el temps previst. Pel país, però també perquè enyora “fer vida normal”.

David Fernàndez

Va tenir 48 hores per prendre la decisió. Era el 29 de setembre del 2012 i estava de verema amb els amics a Zamora. La seva mare li va dir que no fes el pas. Va fer moltes trucades. “Em vaig saturar i me’n vaig anar a dormir a les sis de la tarda. A les quatre de la matinada, voltava per casa”, explica David Fernàndez, periodista i activista de 41 anys. Finalment, va dir que sí, que acceptava el repte d’encapçalar la llista de la CUP per irrompre al Parlament. “Vaig entrar a lo Rubianes: assajar és de covards”, assegura. Des d’aleshores, la seva projecció pública va créixer a un ritme vertiginós. Fernàndez ja venia d’un activisme molt intens en moviments socials alternatius, però des d’un terreny molt més discret. “De cop i volta tot es desborda, però jo no he volgut que tot això em canviï i vull tocar de peus a terra”, assegura amb aquell punt de timidesa que el caracteritza. Intenta portar bé que la gent l’aturi al carrer, però es nega a ser considerat un líder i reivindica la feina dels seus companys. Això sí, ha canviat d’hàbits.

“He deixat de sortir a les nits. El teu nivell d’intimitat i privacitat queden una mica rebentats. El meu temps d’oci el passo en reclusió ermitana a casa”, admet. Que el seu pas pel Parlament li ha portat més d’un maldecap és evident en la imatge del seu últim ple: tenia un èczema nerviós per estrès a la cara. Jornades esgotadores de 14 hores, dormir poc i malament, cinc dies en vetlla quan es va desallotjar Can Vies, la condecoració al mosso que el va agredir, el màster en paciència que diu que va cursar, “davant del cinisme i la desvergonya”, quan va presidir la comissió sobre frau fiscal arran de l’esclat del cas Pujol, el “comportament classista” dels diputats del PP. Ha tingut, diu, molts moments d’indignació que se sumen a la duresa de l’actual realitat social. Però reconeix que, malgrat tot, l’escenari polític és apassionant.

“Pel procés he patit, pateixo i patiré, però des de l’activació i no des de la paràlisi”. Recorda que un dels pitjors moments va ser intentar trobar un desllorigador al bloqueig del 9-N, però que buscar una sortida sempre ha sigut la prioritat, malgrat que reconeix que això ha implicat “contradiccions”.

D’aquests tres anys se n’emporta més amics que enemics. D’altres partits destaca especialment la bona relació amb els diputats Lluís Guinó (CDC), Oriol Amorós (ERC) i Fernando Sánchez Costa (PP). Però també destaca el bon rotllo amb un mosso: “Paradoxal, sí, cadascun des del seu posicionament”. Fernàndez reconeix que l’ha “sorprès positivament” la relació “des de posicions antagòniques” que ha tingut amb el president Artur Mas. “Hem sigut capaços de parlar des del respecte profund”, assegura. Amb tot, on ha fet més amics ha sigut “al carrer”, el seu lloc d’origen i on ara torna. Ja es mou de nou per la cooperativa, l’Ateneu i La Directa, tot i que segueix estant al peu del canó a la CUP, a qui està “agraït” per una experiència que només podrà valorar globalment des d’una certa distància. Del seu pas pel Parlament en farà un llibre. El títol: Al costat del zoo.

Marina Geli

Després de 30 anys fidel al PSC, va arribar un dia en què Marina Geli es va sentir “estranya dins de casa”. Metge de 57 anys, ho ha sigut tot al partit, des de regidora fins a diputada i consellera dels dos governs tripartits. Però l’any 2013 es va adonar, afirma, que “a casa havien canviat”, que aquell partit “frontissa”, capaç d’aplegar des de Joaquim Nadal fins a Manuela de Madre, que havia defensat l’Estatut i fins i tot una consulta “legal i acordada”, li resultava aliè. Per què? Segons ella, el gran pecat del PSC va ser deixar de defensar el referèndum i sotmetre’s a la voluntat del PSOE. “Mai hauria marxat del partit si no fos per això”, reconeix. Aquell va ser un any dur per a una formació que no va poder evitar l’escissió. Amb quatre diputats més, Geli va desafiar la cúpula del partit i va trencar la disciplina de vot negant-se a prémer el botó contra el dret a decidir. Després va venir l’arraconament parlamentari. Va ser l’única que, fa un any, va decidir mantenir l’escó i quedar-se com a diputada no adscrita. “El socialisme sobiranista havia d’estar representat”, argumenta. Just després, va ajudar a fundar Moviment d’Esquerres, que va concórrer al 27-S amb Junts pel Sí.

“La solitud interna va ser bestial. Però a fora, al carrer, em sentia acompanyada”, explica. Li sap un greu especial que alguns dels seus companys hagin “desertat durant aquest viatge”, com és el cas de l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, que de defensar la mateixa tesi que Geli va passar a presidir el PSC. Ella, però, argumenta que havia de fer aquest pas “per coherència personal i responsabilitat”, i subratlla que això no vol dir que ara sigui independentista. “En tot cas, estic independentista de forma instrumental per negociar després una federació amb Espanya”, aclareix. Parla de tristesa, de duresa a l’hora d’estripar el carnet del PSC, però també de tranquil·litat per haver fet el que creia. Va passar de tenir un protagonisme sectorial, en l’àmbit de la salut, a ser partícip de les cares que empenyien el procés. Ara, però, assegura que ja no li toca estar en primera línia, tot i que vol ser “útil al procés” mantenint-se vinculada a les polítiques sanitàries.

Joaquim Coll

Si en aquests últims tres anys l’independentisme s’ha arremangat i s’ha organitzat tant políticament com socialment, també els partidaris que Catalunya segueixi a Espanya han fet mans i mànigues per estructurar-se associativament i exhibir múscul. És cert que s’hi van posar més tard, quan van veure que els partidaris del sí persistien i que el procés no feia marxa enrere. “Tenia el deure cívic de participar-hi”, assegura l’historiador i vicepresident de Societat Civil Catalana, Joaquim Coll. D’escriure articles en premsa i col·laborar amb l’associació Federalistes d’Esquerres va passar a ser una de les principals cares de la plataforma unionista. La conseqüència immediata va ser tenir menys temps de lleure per fer esport, passejar, llegir o estar amb la família.

Admet que no té la mateixa exposició mediàtica que altres protagonistes del procés, però hi ha gent que l’atura pel carrer i diu que sovint és per felicitar-lo. A les xarxes socials, però, “l’agressivitat és més gran”, explica. Com els independentistes, Coll, que milita al PSC, ha guanyat “en preocupacions i estrès”, sobretot perquè considera que de tot aquest procés els catalans en poden sortir “malparats”. Lamenta que el titllin “d’espanyolista i franquista” quan ell sempre s’ha considerat “catalanista”. Ara ja no l’afecta tant i hi replica amb “arguments i racionalitat”.

Es va indignar amb “l’estafa intel·lectual” de la doble pregunta del 9-N i amb el fet que rebés el suport d’ICV, però està satisfet amb el resultat del 27-S perquè demostra, segons ell, que “el separatisme no és majoritari”. Frisa per girar full del tot a un procés que considera que ja s’està “ensorrant”. Això li permetrà, diu, posar fi a la seva etapa de “compromís cívic” i deixar de “ser assenyalat” en una època en què “s’han esborrat els grisos”.