Francesc Canosa: “Hi havia la llengua d'estar per casa i la de les grans coses"

Hi havia un "acolloniment històric" i la cultura catalana només existia portes endins

Assegura que hem mantingut la llengua amb la paraula, a les cases, a la cuina, a taula. Explicant-nos rondalles, cantant cançons, fent servir frases fetes, del besavi a l'àvia, de l'àvia als pares i dels pares a nosaltres.

El periodista Francesc Canosa és massa jove per haver-ho viscut en persona –va néixer el 1975–, però ha coneix la història de la seva família i lloa el mèrit de diverses generacions que han conservat la llengua malgrat viure tres segles sense escolarització en català.

Els seus avis tenien un món català ric i una oralitat perfecta però no van saber llegir en català fins molt més tard. Els seus pares van començar a llegir diaris en català cap a l'any 2000. Ell és el primer de la família que va poder estudiar en català i recorda que va arribat a ratllar el casset de La Trinca durant  llargs viatges amb cotxe. Això, diu, ha sigut possible gràcies a aquells 'antisistema' i al triomf de l'oralitat.

Parla d'una època en què la cultura catalana es vivia portes endins i no va començar a sortir cap a fora fins l'any 1959, amb la revista 'Serra d'Or', la primera publicació en català després de la guerra. Compara la situació amb una mena 'd'apartheid' en què les cases eren un món paral·lel al carrer.

Tant els avis com els pares tenien una república independent que era "la central nuclear de la cultura catalana", però tot això passava darrere els panys. Era "una espècie d'esquizofrènia", assegura, un univers dual tret d'una pel·lícula de David Lynch d'aquelles en què la nit i el dia, la llum i l'ombra, són dos històries totalment diferents. "La gran prova que era una cultura a part és que la llengua no s'ha perdut", afegeix.

Canosa creu que hi havia un "acolloniment històric" i que el castellà es parlava amb por perquè era la llengua dels càstigs a l'escola i dels cops de la Guàrdia Civil. Explica que hi havia l'estadi oficial, en castellà, i el popular, en català. La llengua d'estar per casa i la de les grans coses. "Ara ens n'adonem que amb la llengua de les petites coses se'n poden fer de grans. Ara parlem el català amb naturalitat, sense vergonya ni cares constrenyides." Malgrat això, Canosa pensa que encara hi ha una falta d'autoestima. "Tres segles sense escolarització en català pesen molt i ja els hem interioritzat i pensem que una llengua és superior a l'altra", es lamenta.

Més continguts de

El + vist

El + comentat