“Bonus seats”: Legals i legítims?

Arran de les eleccions gregues del passat diumenge són moltes les persones que han descobert el peculiar mecanisme existent en el país hel·lè per facilitar la governabilitat. El partit que obté el major nombre de vots li són atorgats automàticament 50 diputats addicionals als que ja ha obtingut. D’aquesta manera si el partit guanyador de les eleccions obté 101 representants (33% dels vots) ja en té suficient per obtenir els 151 que donen la majoria dels representants del Parlament grec. Aquest mecanisme ha estat anomenat per part de la literatura especialitzada “bonus seat”, és a dir, “seients addicionals”. Hi ha alguns casos al món en què, a fi i efecte de garantir la governabilitat del país, s’atribueixen escons addicionals al partit guanyador. Alguns exemples: - Itàlia: A la Cambra dels Diputats si la coalició guanyadora no obté els 340 diputats que garanteix governar amb majoria absoluta, se li atorga la quantitat necessària de diputats per arribar als 340. De manera similar, al senat, si no s’obtenen els 150 escons que donen la majoria, el sistema electoral garanteix aquests seients a la coalició guanyadora. - San Marino: La coalició guanyadora rep, independentment dels resultats electorals, un mínim de 35 dels 60 diputats que s’escullen en el parlament. La resta de diputats es reparteixen proporcionalment per la resta de partits. - Sri Lanka: El partit que rep més vots en cada un dels 22 districte multinominals obté un escó addicional al districte. El parlament té 225 escons. - Corea del Sud: Des de l’any 1962 al 1987 en el sistema de membres mixtos Coreà al partit que rebia el 50% dels vots se li atorgava automàticament 2/3 parts dels seients; en cas de no rebre el 50% dels vots, se li atorgaven ½ dels seients de la cambra. Del 1988 al 2008 el partit que rep més vots se li atorguen escons addicionals de manera que obtingui la majoria de l’assemblea (més detalls i matisos sobre el cas Coreà aquí). Repartir escons al partit guanyador de les eleccions doncs ens és més proper del que molts es podrien imaginar. La legalitat d’aquesta pràctica ve determinada per la llei electoral de cada país, de manera que queda fora de dubte si un mecanisme com aquest està d’acord amb la legalitat o no. Ara bé, és legítima la distribució d’escons addicionals per tal de garantir la governabilitat? En casos com el d’Sri Lanka, on el percentatge d’escons addicionals que es poden repartir és relativament baix (per sota del 10%) i que a més a més no van distribuïts necessàriament al mateix partit, no generen gaire dubtes. Què passa però en el cas grec, on els escons addicionals representen el 16,7% dels representants del parlament? Quin és el llindar percentual a partir del qual podem considerar que una llei electoral és legítima? I per últim: quins serien els límits percentuals en una democràcia representativa per ser considerada com a tal?