Crisi i igualtat de gènere

[Article de col·laboració de la Tània Verge En alguns països la crisi econòmica ha servit per posar en valor la igualtat de gènere. En el cas islandès, després de la fallida de l’Estat i del sistema bancari, les dones han entrat amb força als consells d’administració de les empreses aportant nous estils de lideratge i encaminant les inversions cap a assets més productius que no pas especulatius. En canvi, en d’altres països la crisi econòmica pot suposar un retrocés en la igualtat. Als Estats Units la pre-campanya electoral ha virat perillosament cap al debat sobre els drets reproductius de les dones amb un plantejament retrògrada sobre la contracepció camuflat en una suposada defensa de la llibertat religiosa. Què passa a l’Estat espanyol? Arribada la dreta al govern, tant estatal com catalana, s’anuncia la constitució del “govern dels millors” i resulta que “troben” poques dones per formar part dels elegits: els governs paritaris han donat lloc a gabinets on les dones representen menys del 30%. El caràcter simbòlic del missatge és clar: en moments de crisi els homes són els portadors principals del savoir-faire. A partir d’aquí, i en menys de cent dies de govern, el PP està posant en blanc i negre la seva concepció sobre la igualtat. La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, davant l’assassinat de la primera dona el 2012 a mans de la seva parella, recuperà la nomenclatura ja superada de “violència domèstica”. Es tracta d’un lapsus linguae? Pel tipus de polítiques anunciades pel govern més aviat sembla que no. Per exemple, els recursos destinats a les polítiques de suport a la dependència que alliberen a les dones de les tasques de cura s’han congelat i la nova reforma laboral castigarà amb cruesa les dones perquè són les que desenvolupen fonamentalment els contractes a temps parcial i incorren en major absentisme per fer-se càrrec dels menors i persones dependents. En les darreres setmanes, però, la política estrella és la pròxima reforma de l’actual llei de l’avortament. De manera magistral, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha barrejat els drets del “no-nascut” amb el dret a la maternitat i amb una “violència estructural de gènere”. Et voi-là, resulta que és el “més progressista” que ha fet a la seva vida! El raonament és el següent: la por a perdre la feina per part de les dones embarassades o a no trobar feina com a conseqüència de l’embaràs faria que les dones se sentin pressionades a avortar. No serà més aviat que aquesta por porta moltes dones a endarrerir la decisió de ser mares o directament a no embarassar-se? Almenys això és el que mostren els estudis realitzats sobre la matèria i, de moment, el ministre no ha aportat evidència empírica que ho refuti. El que fa por de veritat és que, amb la cobertura de la majoria absoluta, es plantegin unes polítiques que cerquen capgirar el discurs sobre la igualtat. El cas de la reforma de l’avortament, emparada en una santíssima trinitat, és il·lustratiu: 1) els drets dels no nascuts (qui es podria oposar a la vida?); 2) el dret a la maternitat (qui es podria oposar a l’instint natural que totes les dones deuen tenir?); 3) la violència de gènere (qui es pot oposar a combatre-la?). En aquesta triada el drets de les dones no hi apareixen, malgrat que ha estat la reivindicació a la lliure decisió sobre el propi cos (parir o no parir i decidir quan es vol ser mare) la que fonamenta l’avortament com a part integral dels drets reproductius i sexuals de les dones. La definició de la violència de gènere que s’ha realitzat s’allunya del qüestionament tant de les relacions de poder que la sustenten com del desequilibri en la distribució de les responsabilitats domèstiques i de cura. I és, per sobre de tot, una definició de violència de gènere molt hipòcrita: es reconeix que són els empresaris i els poders públics els que exerceixen la “violència estructural” contra les dones amb unes mesures de conciliació de la vida laboral i familiar molt deficitàries però, en lloc de combatre la deficiència, es retallen els drets de les dones. Cal recordar al govern que els països desenvolupats que han aconseguit augmentar la seva taxa de natalitat, com ara els països nòrdics, no ho han fet restringint l’avortament sinó fent realment efectives les polítiques d’equilibri treball-vida. És trist que el pas de l’oposició al govern comporti gairebé sempre una amnèsia important. El PP acusà al PSOE de fer polítiques de fum a través de la igualtat per distraure l’electorat de la crisi i ara, des del govern, està fent el mateix. Però encara és més trist que aquest fum pugui emportar-se ara els avenços fets en la igualtat en un país que està ben lluny de poder-se vanagloriar de la seva consecució. Vigilem amb la crisi: la societat pot sortir-ne no tan sols més empobrida sinó també molt més desigual.