D’Avinyó a Edimburg: cinc mites infundats

D’Avinyó a Edimburg s’han celebrat més de cent noranta plebiscits territorials, la majoria dels quals durant la segona meitat del S.XX. Aquests són de naturalesa molt diferent tot i que tenen en comú l’aspecte territorial de la sobirania popular.

Els referèndums de sobirania o territorials són fills de les revolucions americana i francesa i per tant de l’ideal democràtic: “We the People”. Si descomptem alguns precedents medievals, com ara les consultes del Rei de França Francesc I als ducats de la Borgonya; el primer referèndum territorial modern fou el que se celebrà al cap d’un mes de l’assalt a la Bastilla al comtat occità de Venaissí, amb epicentre a Avinyó, perquè passés a formar part de la República francesa. El plebiscit d’Avinyó inaugurà l’aplicació territorial de la sobirania popular, el dret a decidir, per a canviar fronteres de manera pacífica, sovint des de l’enginyeria territorial de grans potències com França i els Estats Units (que mai l’aplicarien al seu propi territori). Si seguim a Laponce, d’Avinyó a Edimburg s’han celebrat més de cent noranta plebiscits territorials, la majoria dels quals durant la segona meitat del S.XX. Aquests són de naturalesa molt diferent tot i que tenen en comú l’aspecte territorial de la sobirania popular. La classificació de Laponce estableix cinc tipus de referèndum de sobirania: secessió i creació d’estat (per exemple: Montenegro 2006), transferència de sobirania d’un Estat a un altre (per exemple: Sarre 1935), afirmació d’status quo (per exemple: Mongòlia 1945) i, finalment, de sobirania restringida (“trusteeships” postcolonials, per exemple: Palau 1983).          

Referèndums de secessió

Texas, Virgínia i Tenessee van inaugurar els referèndums de secessió moderns el 1861 amb la seva separació i posterior unió a la Confederació sudista. Com que la Guerra Civil americana va precipitar la formació de la Confederació canadenca aquesta provocà un quart antecedent llunyà dels referèndums de secessió amb el cas fallit de Nova Escòcia el 1867. La primera meitat del segle XX en veuria pocs de referèndums de secessió: Noruega el 1905, Islàndia el 1918 i el 1944 i les Filipines el 1935 serien casos exitosos mentre que Austràlia Occidental 1993 i les Illes Faroe 1946 celebrarien referèndums exitosos pels secessionistes però es quedarien sense aconseguir el seu objectiu per l’oposició de l’Estat matriu. Caldria esperar al procés de descolonització per tornar a veure una onada, aquesta molt més nombrosa, que inicià Cambodja el 1955 i que encara esperen territoris com el Sahara Occidental. Després de l’onada de descolonitzacions dels anys 60’ i 70’ amb una trentena de referèndums de secessió o (sobirania restringida), l’onada de noves repúbliques a l’Europa de l’est amb l’enfonsament soviètic afegiria una dotzena més de referèndums a la llista. Una llista de plebiscits que s’ampliaria posteriorment amb la sagnant desintegració de Iugoslàvia durant els anys noranta. L’inici del segle  XXI no ha aturat el comptador sinó que es continuen registrant referèndums territorials i de secessió, el cas escocès ampliarà una llista que supera la seixantena de referèndums de secessió o sobirania restringida des del segle XIX.    

Cinc mites infundats

Raresa. Sovint es presenta el referèndum de secessió com una anomalia o raresa. El repàs històric que hem fet més amunt ho desmenteix: dels cent noranta referèndums de sobirania que s’han celebrat fins avui, més d’una seixantena han estat per crear un nou Estat. És més, la tendència dels referèndums de sobirania al llarg de la història ha passat de transferir territoris entre estats a convocar referèndums per crear-ne de nous.

La derrota secessionista. El cas de Quebec 1980 i 1995 ha popularitzat la idea que els referèndums de secessió els guanyen els unionistes. Però la realitat és que, malauradament pels quebequesos, és l’únic cas juntament amb el nord de Xipre 2004 de derrota secessionista referendària. Si més no per majoria simple. És cert que en situacions com les de Nova Gal·les del Sud 1898, Niue 1974 o Nevis 1998, tot i aconseguir la majoria de vots els secessionistes no van arribar a la majoria qualificada requerida. En tot cas, l’element principal de derrota secessionista no han estat pas les urnes sinó la repressió posterior a la victòria referendària per part de l’Estat matriu i els seus aliats com va passar a Aland 1917, Tyrol 1921, Austràlia Occidental 1933, Faroe 1946, Nagaland 1951 o Kosovo 1991.    

Majories qualificades. Un altre mite molt generalitzat és el requeriment de majoria qualificades o llindars de participació. A Catalunya ha estat una qüestió recurrent a l’hora de preparar el 9N i de fet encara no disposem del reglament oficial per saber com es comptarà el resultat. Casos com el de Montenegro (50% de participació i 55% de vot favorable), Nevis 1998 (2/3 dels votants a favor) i Palau 1983, 1984, 1986, 1987, 1987, 1990 (3/4  dels votants a favor), Sud Sudan 2011 (51% a favor i 60% de participació) són una raresa. Aquí hem comentat altres aspectes dels lindars.

Violència. Els conflictes territorials generen guerres que sovint duren més i són més sagnants que d’altres conflictes armats. No obstant, estudis com els de Jason Sorens apunten que les teories de la “domesticació de la secessió” formulades per Wayne Norman entre d’altres funcionen. És a dir, quan es proveeixen mitjans per canalitzar les demandes secessionsites els conflictes armats tendeixen a disminuir o a desaparèixer. Fins i tot en conflictes bèlics on s’ha apuntat el referèndum com a causa de conflictes, per exemple a l’exIugoslàvia, sovint s’ha remarcat el fet que un bon disseny i gestió del conflicte amb més votacions territorials hauria rebaixat la violència ètnica.

Victòria assegurada. Finalment, no són pocs els que pensen que una victòria referendària implica assolir la independència de manera automàtica. Tot i que en la majoria de casos és així, hi ha força exemples en la direcció contrària. Ja hem esmentat casos de requeriment de majoria qualificada, Nevis 1998 és un cas paradigmàtic: el Sí a la secessió de Saint Cristopher va assolir en aquesta illa del Carib un 61,83%, lluny dels 2/3 requerits constitucionalment i no va poder proclamar la independència. D’alra banda, en la majoria de casos de fracàs secessionista després d’una victòria referendària ha estat la repressió de la l’Estat la culpable de que aquestes nacions no assolissin l’Estat propi (Aland 1917, Tyrol 1921, Austràlia Occidental 1933, Faroe 1946, Nagaland 1951 o Kosovo 1991). Finalment, no cal oblidar els viratges estratègics per part dels mateixos secessionistes, diversos líders sobiranistes del referèndum quebequès el 1995 han apuntat que en cas de victòria del Sí el resultat no hauria dut a una secessió unilateral sinó a una confederació canadenca reformada.

Més continguts de

El + vist

El + comentat