Dos fulls de ruta cap a la independència

S’han exposat els suficients arguments per a la llista conjunta? Calen arguments de tres tipus: de teoria política, de constitucionalitat i de conveniència estratègica. El criteri de la prudència indica que aquells que volen innovar tenen la càrrega de la prova. Malauradament, els partidaris de la llista unitària han traslladat la càrrega de la prova en mans d’aquells que s’hi mostren escèptics.

El President de la Generalitat, Artur Mas, i el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, han exposat els seus fulls de ruta cap a la independència. Quins són els punts forts i dèbils de les respectives propostes? Compartiré algunes reflexions per alimentar el debat.

Arguments per a la llista conjunta

Artur Mas insisteix en la llista unitària. Però s’han exposat els suficients arguments per a la llista conjunta? Calen arguments de tres tipus: de teoria política, de constitucionalitat i de conveniència estratègica. Abans d’abordar-los, deixeu-me avançar que la càrrega de la prova està en mans dels qui defensen la llista unitària i no viceversa. El criteri de la prudència indica que aquells que volen innovar tenen la càrrega de la prova. Malauradament, els partidaris de la llista unitària han traslladat la càrrega de la prova en mans d’aquells que s’hi mostren escèptics.

Un argument de teoria política per defensar la llista unitària sembla ser el següent: com que no es pot fer un referèndum legal, negociat i amb totes les garanties, la llista única seria la millor alternativa. Es tracta de la recepta coneguda amb el nom d’ eleccions plebiscitàries sobre la qual ja m’hi he referit en anteriors ocasions, tot rebatejant-les com a eleccions referendàries. En tal sentit, hom pot dir que els referèndums de secessió no tenen una opció per les dretes i una altra per les esquerres. Cert, però recordem que, malgrat referendàries, no deixen de ser unes eleccions.

Hi ha un argument de constitucionalitat que sembla perjudicar la llista unitària. Per bé que ja vaig escriure que és difícil que l’Estat pugui qüestionar amb èxit la constitucionalitat o la legalitat d’unes eleccions referendàries, no és menys cert que la llista unitària facilita una hipotètica impugnació. Si de bon antuvi es convoquen eleccions anticipades amb una llista unitària i un programa electoral merament destinat a contestar una hipotètica pregunta referendària, el frau de constitució o de llei es fa més plausible, més argüible. El TC estableix que Espanya no és una democràcia militant, però també disposa que els referèndums de secessió només es poden celebrar quan siguin prèviament autoritzats per o acordats amb l’Estat i després d’una reforma constitucional (STC 103/2008). Més enllà de la jurisdicció del TC, recordem que l’article 155 de la Constitució permet aplicar-se en execució de sentència o de manera independent.

Com que els arguments de la conveniència estratègica no són del meu camp, hi passaré de puntetes. Si tenen raó els experts que constaten que el sistema electoral vigent no afavoriria la llista unitària ( vegeu l'article de Jordi Muñoz), la major oferta electoral podria ajudar a captar el major nombre de vots possibles, no? Inclús en l’escenari que el repartiment d’escons afavorís una mica més la llista unitària, en un context d’eleccions referendàries, resulta similarment rellevant aconseguir el major nombre de vots que d’escons.

El full de ruta d'Oriol Junqueras

Apuntats aquests tres tipus d’arguments, passem a veure quina avantatge pot oferir el govern de concentració, o d’unitat nacional, que defensa el senyor Junqueras. El govern de concentració pot anar bé per compensar la manca d’experiència i d’expertesa dels quadres del partit. En contrast, la llista unitària té el risc que s’acabi composant de personatges mediàtics, actors i artistes. En canvi, el govern de concentració s’hauria de composar de figures que realment facilitin una governabilitat d’una transició nacional que es presenta emboscada, embardissada. Per extensió, el govern de concentració també pot servir per mantenir els alts càrrecs de l’Administració que poden ajudar a canalitzar amb eficàcia i eficiència les decisions polítiques que es prenguin. La política pot semblar un teatre però hem d’evitar que es converteixi en un circ.

El full de ruta del senyor Junqueras és impacient, té pressa. És un corriol, una drecera. En canvi, el camí cap a la independència s’ha de recórrer sense fer-ne massa via. En un context de democràcia liberal, el trencament de l’ordenament constitucional és una fita molt excepcional. Sí, Espanya és una democràcia liberal consolidada. Les secessions unilaterals impliquen una ruptura amb i de l’ordenament constitucional. Per tant, malgrat siguin recolzades democràticament, són actes revolucionaris. El joc normal de la democràcia es desenvolupa en harmonia amb els principis de constitucionalitat i d’imperi del dret. No hi ha democràcia liberal sense dret. Són cares d’una mateixa moneda. Només excepcionalment es pot produir un trencament moralment legítim d’aquesta relació tan íntima, tan estreta. Quan?

La legitimitat del trencament

Durant el llarg camí en el qual les vies negociades i constitucionals són sistemàticament negades i la mobilització popular és intensa, sostinguda i perllongada, les vies democràtiques unilaterals es van legitimant, envigorint, reforçant moralment. Després d’aquesta majoria democràtica mobilitzada prolongadament, es poden superar legítimament les barreres constitucionals erigint-se Catalunya com a nou Estat i com a nou poder constituent. Quina funció moral té el dret constitucional en aquest escenari?

Les constitucions i per extensió el dret constitucional busquen crear marcs on es puguin generar les precondicions, els consensos i les estructures perquè es desenvolupi un ordre democràtic funcional, deliberatiu i que garanteixi la protecció de les minories i de les persones. La protecció dels grups minoritaris i dels individus, la presa de decisions democràtiques en virtut del dret i la combinació de poders i contrapoders converteixen una simple democràcia en una democràcia liberal. L’Estat espanyol i el seu ordenament constitucional compleixen aquests requisits. A més, certament, el dret de secessió o la secessió de facto pot estar en tensió amb la funcionalitat, la deliberació i la protecció de les minories com a objectius fonamentals del dret constitucional. El dret constitucional és, doncs, antidemocràtic?

Segons el cèlebre constitucionalista americà Bruce Ackerman, l’objectiu del dret constitucional és assegurar la vertadera voluntat del poble, el qual, en períodes de política ordinària, resta endormiscat, concentrat en les seves qüestions privades. El dret constitucional cal crear-lo i reescriure’l quan el poble es desperta del seu son i revifa el seu esperit públic. En aquest sentit, és un requisit que el Nosaltres el Poble es pronunciï i deliberi prolongadament per donar temps a una hipotètica “majoria silenciosa” a favor del règim constitucional vigent per tal que es mobilitzi amb tota la seva força. Així, traslladant aquesta visió a la independència de Catalunya respecte d’Espanya, les resistències constitucionals a la secessió donen un temps prudent a una hipotètica majoria antisecessionista perquè es mobilitzi. A més, cal concedir un temps suficient i raonable a les elits polítiques espanyoles i catalanes perquè puguin tornar a convèncer al poble de Catalunya de les virtuts de la unió i de la constitució vigents. Què implica aquesta teoria ara esbossada respecte dels dos fulls de ruta cap a la independència?

Una combinació de fulls de ruta

Per motiu d’aquesta teoria, hauria de preocupar-nos ben poc que no hi hagi eleccions anticipades. En aquest sentit, respecto i insisteixo que correspon al President decidir si avançar-les o no. I és que la independència ràpida que proposa el senyor Junqueras topa amb l’argumentació anterior. Insignes constitucionalistes han alertat que no hauríem de caure en el defecte postmodern de treure solemnitat a les coses, ni excloure la virtut de la  gravitas. En aquest sentit, el full de ruta del senyor Junqueras s’hauria d’impregnar de la major moderació temporal i procedimental del programa del President.

Un altre punt en el qual el president d'ERC sembla córrer massa és en la redacció de la nova constitució catalana, en el procés constituent. La idea de la convenció constitucional, per bé que caldrà que ens l’expliquin amb major detall, sembla suculenta. Té raó que deliberar i escollir un nou ordre constitucional pot ser engrescador, inclús per aquelles persones més escèptiques amb el procés secessionista. Però no vulguem posar el carro davant dels bous: primer la secessió i després la constitució. Una nova constitució, si és que es vol que hi hagi constitució escrita o codificada, vol paciència i dedicació. Requereix unes eleccions amb aquesta única finalitat. El referèndum de ratificació de la constitució catalana no ha de ser una manera de ratificar la independència tal com proposa el senyor Junqueras, perquè els independentistes han de poder votar en contra de tal constitució sense que això signifiqui implícitament qüestionar la independència de Catalunya. Dotar-nos d’una mala constitució és condemnar-nos institucionalment per molts anys.

El líder republicà exposa que una “llei de transitorietat jurídica” ordenarà la substitució progressiva del dret espanyol en la mesura que el dret català el desplaci, modifiqui o derogui. Un encert. Ara bé, aquesta llei no pot ser, ni serà, la panacea de la transició unilateral d’ordenaments jurídics. A tall d’exemple, si les autoritats espanyoles no reconeguessin la vigència o l’aplicació d’aquesta llei de transitorietat, quina legalitat haurien de complir els ciutadans i les empreses? A quins funcionaris i tribunals acudirien? Què passaria si els funcionaris i els jutges no apliquessin la nova normativa catalana? D’altra banda, el dret català no pot decidir unilateralment sobre l’extensió de l’ordenament jurídic de la Unió Europea sobre les persones i el territori de Catalunya. La Unió haurà de parlar. Ai las!, és inevitable que la seguretat jurídica es dolgui d’una secessió unilateral.

Una sana combinació dels dos fulls de ruta, després d’una deliberació pública, sincera i prolongada, podria esdevenir el millor camí cap a la independència.

 

*En Pau Bossacoma és Doctor en Dret per la Universitat Pompeu Fabra i actualment és investigador visitant a la Universitat d'Edimburg.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT