Eleccions desviades o la llavor d’un canvi?

A excepció de l’època de desgel convergent i d’auge del tripartit, el panorama electoral català sempre ha obeït un patró clar: el PSC era el guanyador de les generals i CiU guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya. Amb lleus variacions, però la polifonia catalana deixava poc espai per a sorpreses de calat. Amb les eleccions d’aquest diumenge, Catalunya sembla confirmar algunes de les tendències que ja s’intuïen en els comicis que va guanyar Artur Mas fa poc menys d’un any. Resumint, aquests són els pols de tensió: a) El PSC es dessagna... per la dreta? Fa poc (molt poc!) el PSC creia (i els resultats li donaven la raó) que tenia un bloc inamovible de votants que per les seves característiques socials i de marc mental no votarien mai el PP ni CiU. Els votants duals era un fenomen que preocupava en les eleccions al Parlament de Catalunya, però no a les generals. En tot cas, calia que un determinat perfil no fos passiu i es mobilitzés a les urnes quan tocava. En aquestes eleccions el PSC ha patit una altra sagnia: tot apunta que molts votants s’han passat al PP. Un exemple molt comú en la resta de ciutats de l’(encara?)anomenat cinturó roig: A Mataró el PSC obtenia una àmplia majoria, granítica, als barris perifèrics de la ciutat. En aquestes eleccions, retrocedeix de forma important. A favor de CiU, però sobretot a favor del PP. Per què succeeix això? b) La “normalitat” del PP Els resultats del PP a Catalunya són lluny dels registres d’arreu de l’Estat. No obstant això, un desgel lent però constant va marcant el pas. Fent forat al PSC, però també a d’altres partits. La “normalitat” del discurs nacionalista espanyol entre alguns sectors de la població, aliens a qualsevol idea de catalanitat, els ajuda en aquesta penetració. c) El rumb del catalanisme Això mereix un article a part, però aquell model segons el qual el catalanisme actuava com a mecanisme transversal políticament sembla que s’esquerda. El creixement del PP (o d’altres partits en una línea semblant) fa que ens acostem perillosament a la creació de dues comunitats, no només amb marcs mentals diferents, sinó també amb marcs polítics contraposats, que trenquen alguns dels consensos històrics d’aquest país. Ras i curt: anem cap al model basc? d) El somni de CiU La federació ha guanyat a Catalunya. Tot i que amb un context molt diferent, ho fa sense superar el llindar dels 16-18 escons dels vuitanta. És l’altra cara de la moneda dels socialistes catalans: guanya, veu reforçada la seva tendència a l’alça, consolida una determinada forma de fer política i li dóna forces per encarar els propers anys. Ara bé, no tot són flors i violes: senyor Mas, quan diu que començarà la transició nacional? O, més ben dit, què passarà quan el pacte fiscal sigui rebutjat al Congrés dels Diputats? Hi haurà referèndum? Si donen el pas, qui li donarà suport? e) Els desconnectats, els desafectes i els insatisfets Mereix menció a part el vot blanc, el vot nul i el vot a alguns partits extraparlamentaris (i no em refereixo precisament a PxC...). Catalunya, societat més democràtica de l’Estat, institucionalment i socialment, registra, potser precisament per aquests motius, una xifra elevada d’abstenció, de vots en blanc i de vots nul. Una part important de la ciutadania, interessada per la política i pels temes públics, no se sent correctament representada. Els motius són diversos però el problema és col·lectiu. Key va classificar l’any 1955 com a eleccions desviades aquelles eleccions en què canvien els resultats d’alguns partits, però no les bases de suport. Ho atribuïa a factors conjunturals, com l’economia, el líder o els escàndols de corrupció. Per contra, hi ha les eleccions crítiques, com les del 1982 a l’Estat. Són aquelles en què canvien els resultats, així com les bases de suport dels principals partits. Després dels resultats de diumenge, Catalunya es troba en un punt crític o s’ha desviat del camí? Si s’ha desviat, el futur ho restituirà tot. Si no ho fa, la polifonia catalana pot rebre un sotrac.