Explicar l'independentisme

El politòleg americà Jason Sorens ha publicat un llibre dedicat exclusivament a explicar el fenomen secessionista i, malgrat que l’obra és gairebé un compendi d’articles acadèmics que Sorens havia anat publicant, ja podem dir que és un llibre de referència en la matèria. Resulta impressionant veure la base de dades que fa servir Sorens: 283 minories nacionals d’arreu del món extretes del projecte Minorities at Risk Secessió ad infinitumUn clàssic de l’argumentari antisecessionista és el suposat perill de fragmentació infinita. En cas que es permetés una independència (la de Kosovo posem per cas, tal com va succeïr el 2008) veuríem una proliferació d’Estats insostenible que ens duria a multiplicar el nombre d’Estats de manera espectacular. Si fem cas de les dades de Sorens, aquest argument és fals: dels 283 grups nacionals territorialment concentrats existents al món, només un 38% expressen demandes independentistes. Per tant, en cas tots fossin reeixits (una hipòtesi molt poc versemblant), passaríem dels gairebé 200 Estats actuals a uns 300 a tot estirar. Prerequisits. Només tres elements semblen ser necessaris (però no suficients) per l’emergència d’un moviment independentista. En primer lloc, el fet de ser una minoria cultural dins l’estat al que es pertany sense possibilitat de ser-hi dominant és crucial; la possibilitat de ser una minoria amb accés al poder central o d’esdevenir una majoria redueix la possibilitat d’emergència d’un moviment independentista. Això explicaria perquè a l’Àfrica hi ha menys secessionistes del que es podria esperar: els grups nacionals cerquen el control del poder central generalment. En segon lloc, la concentració territorial de la minoria és clau, això fa pensar que l’element territorial és important en tot els casos ja que sembla ser una variable ineludible. En tercer lloc, el fet que la minoria estigui subjecte a un poder extern (govern central) és també un element indispensable però no suficient per observar-hi independentistes. Diferència cultural. Les demandes secessionistes solen anar acompanyades de diferències culturals més o menys fortes respecte els altres grups nacionals que formen part de l’estat, ja ho hem dit. Ara bé, aquestes diferències no solen explicar l’emergència de l’independentisme. Trobem casos de minories culturals importants sense un secessionisme amb un suport elevat: Galícia, Sud Tirol, Valònia, Puerto Rico, Bavaria, Sardenya, Aland o Occitània en són diversos exemples. La idea que sol associar l’independentisme amb les demandes etnoculturals de manera determinista és clarament falsa diu Sorens. Determinants de l’independentisme. Així doncs, quines regions són més propenses a fer demandes independentistes fortes? Segons el model de Sorens per a les demandes que es formulen en sistemes democràtics ho són aquells casos que: tenen llengua pròpia, tenen una història d’independència/autogovern, no són irredemptistes (no es volen unificar a un estat existent), són més riques en relació a la resta de l’estat, tenen més població que altres regions administratives de l’estat, tenen altres moviments independentistes dins l’estat al que pertanyen, són ideològicament diferents (en matèria social), tenen un sistema de partits multipartidista i estan geogràficament lluny del centre. Evidentment, aquestes variables són fruit d’una anàlisi estadística i per tant no sempre es compleixen. Irlanda del Nord és un cas clarament irredemptista, per exemple, o el Quebec no és una província rica del Canadà en termes relatius. La repressió. Sorens observa que allà on la secessió estava explícitament prohibida és precisament on s’han produït més revoltes independentistes. La repressió dels moviments secessionistes sembla jugar en contra, empíricament, de la voluntat dels estats de suprimir-los. Els casos amb més suport a la independència del món (80%-90%) han estat aquells que la repressió ha estat més brutal: les repúbliques bàltiques, Kosovo, Croàcia, Kurdistan iraquià, Eritrea, Timor Oriental, Sudan del Sud o el Sahara Occidental. Una incògnita. Pel que fa el nostre país, el politòleg americà hi observa una peculiaritat interessant. Segons el seu model estadístic tan les Illes Balears com el País Valencià haurien de presentar uns nivells de demandes independentistes similars als del País Basc o Catalunya. Cal dir que Sorens mesura aquestes demandes a través dels resultats electorals dels partits independentistes als parlaments regionals i estatals fent una mica de trampa: hi inclou els anomenats “independentistes condicionals” com ara el PNB o CiU. En tot cas, tan les Illes com València són a la taula dels casos anòmals a nivell mundial juntament amb: les Illes Aland, Sardenya, Okinawa i Friuli-Venezia Giulia. És probable, diu Sorens, que vegin augmentar les demandes secessionistes o que hi hagi alguna variable que s’escapa del model estadístic i és rellevant per aquests casos.