Ho volem tot?

Les dades en tot cas reforcen allò que comentava el regidor argentoní Eudald Calvo en el seu article: a) els independentistes tenen ideologia, concretament més favorable a la redistribució; i b) la societat civil que empeny el procés no està deslligada de les demandes d’un model d’estat de benestar just i eficient.

Arran del lema “independència per canviar-ho tot” impulsat per l’Esquerra Independentista,  fa pocs dies dèiem, que una manera de veure el dret a decidir és com una expressió del poder constituent. De fet, si el procés ha de ser tractat com una oportunitat per canviar el model d’estat o com un canvi estrictament constitucional, és un debat ben viu. Un exemple és la posició del professor Salvador Cardús (“ Tot, tot i tot”) que precisament es referia al lema “Ho volem tot”, per criticar certs “plantejaments adolescents” de l’independentisme. El regidor d’Argentona de la CUP, Eudald Calvo, li va dedicar una contundent resposta de rèplica (“ Efectivament ho volem tot”).

Ja hem explicat altres vegades que a d’altres latituds, com ara a Escòcia, on el procés sobiranista ha trobat procediments dins la legalitat i una correlació de forces polítiques diferent de la catalana, s’ha assumit de manera gairebé unànime que la secessió va de la mà de plantejar un nou model d’estat. L’Institut d’Estudis Autonòmics va convidar la setmana passada diversos acadèmics escocesos que precisament van presentar un projecte d’alt nivell per analitzar les polítiques que pot emprendre Escòcia un cop hagi assolit més autogovern: estat de benestar, administració, cooperació, defensa, energia, relacions amb la UE, etc. En el cas escocès es vol trobar un equilibri, tal com va explicar el professor Michael Keating durant la presentació, entre el model nòrdic (Noruega) de caire universalista i impostos alts, i altres models de caire liberal (molt tocats després de la crisi) amb impostos baixos i més privatitzats com ara Irlanda o Islàndia, els quals, val a dir-ho, també havien estat font d’inspiració per a l’SNP, l’actual partit de govern.

Si tornem a casa nostra és clar que bandejar el debat del model d’estat amb un “ara no toca” no sembla que sigui la solució més adient. Les forces polítiques que impulsen el projecte secessionista volen (des de punts de vista ben diferents) anar més enllà de l’ status quo institucional, si bé és cert que el debat procedimental fa molt difícil obrir un debat democràtic sobre la qüestió ja que resulta prioritari, òbviament, solucionar el debat sobre el procediment per exercir el dret a decidir.

En tot cas, deixant de banda els partits polítics, convé preguntar-nos quina és la posició dels catalans sobre la qüestió. Al capdavall la societat civil catalana (a diferència d’Escòcia) és un actor cabdal en aquest procés. Quines són les preferències respecte el model d’estat? Per respondre aquesta pregunta ens fixem en l’enquesta per les eleccions al Parlament de 2012 del projecte  Making Electoral Democracy Work ( http://electoraldemocracy.com).


Preferències a favor de la redistribució en funció de l’organització territorial desitjada i del vot en un referèndum

(0 contrari a la redistribució, 10 favorable)



Font: Enquesta del Making Electoral Democracy Work per les eleccions al Parlament de 2012 ( http://electoraldemocracy.com)

 Preferència per incrementar els impostos en funció de l’organització territorial desitjada i del vot en un referèndum

(0 favor a reduir taxes, 10 favorable a millorar els serveis públics)



Font: Enquesta del Making Electoral Democracy Work per les eleccions al Parlament de 2012 ( http://electoraldemocracy.com)

Motius pels quals es votaria a favor de la independencia


Font: Enquesta del Making Electoral Democracy Work per les eleccions al Parlament de 2012 ( http://electoraldemocracy.com)

* El gràfic suma més de 100 perquè l’enquestat pot donar més d’una resposta.

Les dades que mostrem en aquests gràfics poden semblar paradoxals. Si d’una banda observem una posició clara a favor de la redistribució, més elevada fins i tot entre els que donen suport a la secessió i al dret a decidir; de l’altra aquest mateix sector voldria disminuir els impostos. El primer aspecte  ja l’hem comentat altres vegades: el sobiranisme té unes preferències molt marcades cap a l’esquerra, tot i que la formació política majoritària és de centre-dreta.  Tanmateix, aquest menor suport a l’increment dels impostos en relació a altres preferències polítiques podria ser explicat pel discurs de l’espoli fiscal –compartit per  bona part de l’independentisme i corroborat per les balances fiscals– segons el qual la secessió acabaria amb el sobreesforç fiscal de Catalunya en el marc redistributiu espanyol.

Ara bé, si observem les raons per a la secessió, una majoria dels catalans secessionistes voldria independitzar-se per a incrementar la capacitat d’autogestió i de millora econòmica. Aquests fet ens indicaria que la preferència de reducció d’impostos aniria lligada a “escapar” d’una redistribució ineficient de l’estat espanyol per bastir-ne una de nova que, si fem cas de les preferències, hauria de ser més redistributiva.

Aquestes dades no resolen, ni de lluny, el debat sobre la secessió i el model d’estat. En tot cas reforcen allò que comentava el regidor argentoní Eudald Calvo en el seu article: a) els independentistes tenen ideologia, concretament més favorable a la redistribució; i que b) la societat civil que empeny el procés no està deslligada de les demandes d’un model d’estat de benestar just i eficient.

Més continguts de