La Grossa necessita màgia

La primera edició de la Grossa de Cap d'Any ha estat un èxit de vendes. Els catalans, com bona part de la resta de ciutadans de la Unió Europea, som aficionats a la loteria. Què ens motiva a jugar-nos els calés a la rifa i com gestionem la perspectiva d’un resultat incert?

Els psicòlegs interpreten la 'loteritis' com una reacció eufòrica a un estat d’ànim optimista o a una situació d’ansietat financera. Potser per això la gent que compra loteria ho fa generalment els divendres o el primer o últim dia de cada mes, quan es cobra i és té ganes de celebrar-ho. Per la seva banda, els economistes creuen que el que mou una persona a apostar en una loteria és l’ambició de guanyar diners. Tot i això, els economistes constaten una paradoxa: la gent juga tot i saber que les possibilitats de guanyar diners són minses. Aquest comportament irracional s’explica, segons aquests acadèmics, a partir de certs biaixos cognitius: els jugadors de loteria no saben calcular probabilitats; són més eixelebrats quan juguen amb quantitats petites i també tenen caràcters amb tendències addictes. Finalment, els sociòlegs suggereixen que la gent juga pressionada o influenciada per les seves relacions socials. Comprar una participació dóna tema de conversa amb la fornera i enforteix el sentiment individual de pertinença a grups locals −com aquelles famílies i equips de bàsquet que intercanvien i venen participacions− i nacionals, com és el cas de la Grossa, que apel·la als patriotes catalans. Des d’aquest punt de vista, la recerca de lligams emocionals amb altra gent pot ser motiu suficient –i racional− per a jugar la loteria.

Mes enllà de les causes que expliquen que un individu estigui predisposat a comprar loteria, podem fixar-nos en l’experiència del jugador en actiu. El concepte de 'màgia' utilitzat per molts antropòlegs ens pot ser útil per interpretar el comportament del jugador de loteria: 'màgia' és tot el que un individu fa per tal de controlar allò que és sobrenatural i desconegut. En aquest sentit, els jugadors que juguen a jocs d’atzar amb resultats imprevisibles necessiten inventar-se estratègies 'màgiques' per fer front a la incertesa. Per exemple, comprant números simbòlics com el 1714 o el 91114; utilitzant certes peces de roba, complements o estampetes religioses durant el sorteig i peregrinant a espais de culte on s’erigeixen tòtems −com el de la Bruixa d’Or− amb 'poders especials' a l’hora d’influir en els resultats de la rifa. Altres supersticions −com el tipus de superfície on es col·loca la ruleta!− arriben a esdevenir tan populars que s’acaben institucionalitzant i formant part de la litúrgia oficial de l’Estat. Precisament, l’èxit futur de la Grossa dependrà de si els catalans som capaços de mantenir o generar noves supersticions. La conselleria d’Economia podria contractar un petit exèrcit de sociòlegs o antropòlegs que monitori l’evolució d’aquestes pràctiques i n’inventi de noves, si es creu convenient.

Com a membres d’una cultura moderna com és la catalana, tots tenim tendència a cercar explicacions de tipus racional probabilístic a l’hora d’intentar controlar o fer més tractable la incertesa dels resultats d’una rifa. De fet, l’emergència de la probabilitat com a font d’explicació del comportament humà en els últims segles té una història apassionant que està estretament vinculada als jocs d’atzar. La probabilitat i altres tècniques quantitatives tenen l’avantatge de facilitar el control i homogeneïtzació de la realitat social i natural. Ens sembla que si utilitzem probabilitat i números, tot el que ens envolta és més fàcil d’entendre i controlar. És precisament en el sentit antropològic de la paraula que podem interpretar l’ús de probabilitats com un exemple més de 'màgia'. Ambdós tipus de coneixement –supersticions i probabilitat− són respostes legítimes a la incertesa provocada pels jocs d’atzar i, tal com la realitat demostra, poden coexistir en un mateix espai històric i social. De fet, aquesta és una de les grans paradoxes de la nostra forma de vida actual: les societats són cada cop més complexes, tècniques i secularitzades que mai, i tanmateix, la màgia no desapareix, sinó que és reinventa. El cas de la Grossa és un exemple empíric ben útil per estudiar la capacitat creativa dels éssers humans.