Liderar el govern sense liderar la llista

Les agòniques negociacions entre Junts pel Sí (JxS) i la CUP han fet emergir diversos debats sobre la importància de l’ordre dels candidats en les llistes electorals. Com és ben sabut, el fins ara president de la Generalitat, Artur Mas, va concórrer en quarta posició en la llista de JxS per Barcelona, tot i ser el candidat a la presidència. En el seu moment la decisió es va prendre (i explicar) per diferents motius: permetia donar to plebiscitari als comicis del 27-S, ajudava a reduir la rellevància de qui liderava el procés i, segons l’oposició, amagava la gestió d’Artur Mas a la Generalitat i li atorgava l’excusa perfecte per seguir governant la institució. Sigui quina sigui l’argumentació política, la xarxa ha debatut intensament sobre els precedents d’aquesta decisió: fins a quin punt és habitual que el candidat a president no ocupi la primera posició en les llistes? Una pregunta que, de fet, ha reviscolat amb l’elecció de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat: el fins ara alcalde de Girona va anar de número tres a la circumscripció de Girona, en una llista encapçalada per Lluís Llach.

Abans de discutir si és habitual que s’esculli a una persona que no encapçala la llista, convé fer-ne una de prèvia: importa l’ordre dels candidats a les llistes? Ja fa anys que la ciència política ha estat estudiant aquesta qüestió amb profunditat i les evidències empíriques indiquen que l’ordre dels noms, en les llistes electorals, té un impacte generalment positiu en el nombre de vots (per entendre el procés psicològic que ho provoca, vegeu aquí). Per exemple, un estudi recent fet a diferents nivells governamentals de Califòrnia indica que els candidats que apareixen en el primer lloc de la llista incrementen el seu suport electoral en 4-5 punts percentuals. Els primers llocs de les llistes electorals es beneficien del “biaix del primer-de-la-llista” (first-listing bias), especialment intens entre l’electorat que té una baixa sofisticació política. Aquest efecte ha portat a que molts estats dels EUA assignessin la posició en les llistes electorals a través de processos aleatoris (la qüestió de l’ordre també importa en altres dimensions, com la de gènere).

El cas de la Segona República

A casa nostra, tenim diversos precedents històrics en què els governants no han sigut sempre els primers de la llista. El més antic és el sistema de la insaculació, present durant l’edat mitjana, i que consistia en escollir a sorts els diputats i oïdors de les institucions catalanes i de bona part dels municipis. Com es pot suposar, els escollits no eren sempre els primers de la llista.

Tanmateix, no cal anar tan lluny: l’exemple que s’ha invocat més aquests dies a les xarxes és el del President Macià, que va concórrer el quart a la llista de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1932 per la circumscripció de Lleida. Diversos usuaris han posat aquest exemple per comparar-ho amb la situació actual. Tanmateix, és important aquí fer unes precisions importants atès que sistema electoral de la República era prou diferent a l’actual.

En les eleccions republicanes els votants podien escollir un nombre inferior de diputats dels que el districte enviava al Parlament. Segons establia la llei electoral, en un districte que escollia 20 diputats, els electors en podien votar fins a 16, allà on es repartien 19 diputats, fins a 15, i així successivament. Així mateix, es permetia que cada elector pogués combinar entre sí les llistes presentades pels diferents partits, de manera que cadascú confeccionava la seva pròpia llista, podent combinar candidats de llistes diferents. Aquest sistema es coneix en català com a vot de barreja i, en francès, com a panachage (pels interessats en qüestions lingüístiques, cerqueu la traducció del terme al diccionari sobre Eleccions del Termcat).

Per tant, l’exemple no és del tot comparable: tot i que és cert que podria haver anat primer a la llista si era el candidat a president, els votants podien votar-lo a ell personalment si així ho creien convenient.

L’ordre en sistemes amb llistes tancades

Com l’exemple de la Segona República demostra, l’ordre importa quan el votant pot triar els candidats d’una llista, o de llistes diferents, sigui seleccionant candidats o ordenant-los. En el nostre sistema, en què les llistes són tancades i bloquejades, això no és possible (excepte al Senat). Tenint en compte aquesta qüestió, és habitual que surti escollit com a president o primer ministre un candidat que no se situa en la primera posició?

En termes formals, podríem dir que només les persones que viuen en el districte per on es presenta el candidat a president el poden votar. Així, assumint que és el candidat per Barcelona el que optarà a dirigir la Generalitat, només poden votar el candidat a president aquelles persones que estan censades a Barcelona, de la mateixa manera que només poden votar als presidenciables al govern espanyol aquells que estan censats a Madrid. Això, en sistemes majoritaris com el britànic pot portar a l’extrem que el candidat a primer ministre perdi en el seu propi districte i, per tant, quedi fora de les possibilitats de ser-ho, tal com li va passar a les eleccions del 2007 al primer ministre australià, John Howard, que es presentava a la reelecció a Bennelong, el seu districte.

Els casos en què el president és un diputat que no anava de cap de llista no són habituals, però se’n poden trobar alguns. Fa uns mesos, a La Rioja, el PP i C’s van firmar un acord de governabilitat, en el qual s’incloïa la renúncia de l’aleshores president Pedro Sanz. L’actual president, José Ignacio Ceniceros, anava de número 5 a la llista del PP. O a Itàlia, al febrer del 2014, i després de setmanes de tensió, el Partit Democràtic va decidir apartar l’aleshores primer ministre Enrico Letta i posar-hi Matteo Renzi, encara al càrrec. En certa manera, qualsevol renúncia del president a mitja legislatura (o de la persona que ostenta el càrrec més alt, com un alcalde) implica que acabi governant una persona que, amb tota probabilitat, no era la primera de la llista. Amb tot, tot i que no és habitual que el candidat a president o a primer ministre no vagi primer en alguna de les circumscripcions, no és pas estrany que la persona finalment investida ocupi un lloc inferior.

La complexitat de les negociacions dels darrers mesos i de la gestió de les eleccions del 27S és innegable. Ara bé, tal com hem vist, hi ha prou precedents, dins i fora del nostre context polític, per concloure que la pràctica del parlamentarisme, si no la confonem amb el presidencialisme, implica ben sovint pactes, i argúcies diverses, per aconseguir prou legitimitat parlamentària per escollir al primer ministre.