País Valencià: parlem-ne

La setmana passada un parell d’articles apareguts al diari Ara posaven sobre la taula un debat que, malgrat estar en un estat de letargia semiconstant, de tant en tant apareix, un senyal inequívoc que el tema no està encara resolt. Estem parlant, ni més ni menys, de les relacions entre el Principat i el País Valencià. David Miró publicava en un article que titulava “De països i catalans” (reproduït a El Racó Català aquí, i amb una extens debat posterior) una crítica molt exhaustiva a la possibilitat que la Solidaritat Catalana de Joan Laporta es presentés a les eleccions autonòmiques del proper mes de maig al País Valencià. Dos dies més tard l’article era en bona mesura subscrit pel mallorquí Sebastià Alzamora, amb un article titulat “Som unes quantes nacions”. La situació política al Principat i al País Valencià és arxiconeguda per tots els nostres lectors. En poques paraules, mentre que el nacionalisme –no necessàriament independentista– és i ha estat hegemònic a Catalunya i té una forta capacitat per modular l’agenda pública tant a nivell institucional com civil, en el País Valencià el moviment nacionalista ha tingut històricament moltes dificultats per entrar a les Corts. En aquesta legislatura que ara s’acaba, el Bloc Nacionalista va concórrer amb coalició amb EUPV sota les sigles de Compromís del País Valencià per tal de superar l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts valencianes i va aconseguir finalment introduir 2 representants a les Corts Valencianes. Tanmateix, la confrontació ben aviat va irrompre en les files de Compromís, de manera que és totalment improbable que repeteixin la mateixa coalició en les eleccions de maig. El principal partit nacionalista valencià ha estat el Bloc Nacionalista Valencià. Creat a imatge i semblança del Bloque Nacionalista Gallego (BNG) va aglutinar les principals forces polítiques progressistes i nacionalistes valencianes sota una única sigla. La seva sort electoral ha estat més aviat minsa –a excepció potser de les eleccions municipals– i la seva clarividència ideològica, sovint posada en qüestió. Tal i com bé ens recorda Josep Merlo, secretari d’organització del Bloc en el número 1389 del setmanari El Temps (pp. 38), de 25 de gener del 2011, el Bloc no aposta pels Països Catalans “sinó per un País Valencià lliure i sobirà”. Cada cop més el Bloc ha anat deixant enrere els principis fusterians per abraçar una nova “tercera via” reconciliadora amb els sectors menys radicals del secessionisme lingüístic, que inclou la cessió en elements tant simbòlics com ara acceptar la fins aleshores sempre criticada senyera amb fons blau. Amb tot, el catalanisme al País Valencià sembla que cada cop ha anat quedant més orfe de referents polítics i sempre aixoplugat sota el paraigües del Principat. En aquest sentit, ERPV no ha acabat d’arrelar al territori, i malgrat que les seves bases i els seus líders són valencians, aquest partit sempre ha donat una imatge d’excessiva subjugació al seu homònim a Catalunya, ERC. Però la recent presentació de Solidaritat per la Independència al País Valencià posa sobre la taula un altre cop el debat de quin ha de ser el paper de Catalunya en la implantació d’un partit polític netament independentista i amb visió de Països Catalans. Un desplegament com el que propugna SI al País Valencià és la millor manera? Aterrar en un hotel de València i desplegar tots els teus representants al Parlament de Catalunya és una bona estratègia, per molt que Alfons López-Tena i fins i tot l’Isabel Clara Simó siguin valencians? Quina reacció genera aquesta presentació sobre determinats sectors propers al nacionalisme valencià? I en aquest sentit, l’opinió de qui escriu coincideix plenament amb els dos articulistes abans mencionats: la situació política al País Valencià és suficientment complicada com perquè es pugui anar jugant a presentar candidatures externes des de fora del propi país. Hi ha molta gent que treballa des de la base al País Valencià amb uns principis ideològics molt clars (Escola Valenciana, ACPV, la CAL amb el Correllengua, etc.); la intromissió de partits amb presència exclusivament al Principat no pot ser entesa més que una nova forma de paternalisme que, a llarg termini, no pot donar resultats favorables. I més, si és té en compte el sistema bipartidista casi perfecte que hi ha instal·lat al País Valencià i l’exigent llindar electoral del 5% per entrar a les Corts Valencianes. Amb tot, això no deixa de ser un punt de vista emès des del mateix Principat. Arguments a favor de la presència de SI al País Valencià també s’han presentat, i ha estat precisament un valencià, Josep Guia, el qui més va insistir en la presentació del partit al sud. Així doncs, el debat queda obert i qualsevol opinió sobre el tema serà benvinguda!