SIC SEMPER TYRANNIS

“Així sempre amb els tirans” deia la frase que l’assassí de Lincoln va etzibar al públic del teatre després de matar-lo d’un tret. L’escena de veure un líder polític assassinat s’ha tornat a repetir: Gaddafi, dictador libi amb 42 anys al poder, va morir el 20 d’octubre a mans dels rebels armats que van aconseguir derrocar el seu règim. I és que ser dictador comporta molts beneficis, però també grans riscos, ja que per aquest tipus de líders el càstig per una mala gestió no implica simplement la pèrdua del poder, com sí passa a la grandíssima majoria de governants democràtics. De fet, el cas de Lincoln seria ben atípic. Pels dictadors, perdre el poder comporta una nova incertesa ja que en molts casos el càstig no s’atura aquí i un cop substituïts o derrocats molts són empresonats (com Mubarak), assassinats (com Gaddafi) o han de prendre el camí de l’exili (com Ben-Ali). Segons les dades de què disposem, i pel període de 1946 a 2004, només un 55% dels dictadors que han perdut el poder han quedat impunes en els seus països. La resta han experimentat un destí força més dolent, fins i tot, dramàtic: prop d’un 22% han hagut de fugir dels seus països i marxar a l’exili (com Baby Doc Duvalier, Ben-Ali, o Fujimori), el 14,3% han estat empresonats o posats sota arrest domiciliari (com Sukarno i Suharto, o Haile Selassie) i, finalment, un 8,6% han estat assassinats o executats (com Gaddafi, Ceaucescu, o els dos Anastasios Somozas). És aquest resultat aleatori? Òbviament no, el destí d’un dictador després de perdre el poder s’explica per diferents factors mesurables. No direm que Gaddafi estava sentenciat, de fet ell va jugar malament les seves cartes, però sí que podem afirmar que la probabilitat de què Gaddafi acabés mort era més alta que la d’altres dictadors. Un dels factors que afecta molt aquest resultat és el tipus de règim, ja que aquest determina el tipus de relacions dins les elits així com entre les autoritats i la població, i determina també la manera com un dictador perd el poder o és reemplaçat. Gaddafi era el cap d’un règim personalista que, a diferència dels règims militars i de partit únic, presenten una gran concentració i privatització del poder així com un baix nivell d’institucionalització. La supervivència en el poder es fonamenta en la distribució de beneficis materials i privilegis a un coalició reduïda de suport a canvi de la seva lleialtat. A això cal sumar-hi el fet que la personalització del poder provoca que no hi hagi mitjans institucionals regulats per a substituir al dictador, com sí passa en moltes juntes militars i en sistemes de partit únic. Per tant, la dinàmica de corrupció i exclusió fa que els dictadors personalistes tinguin una major probabilitat de ser derrocats per mitjans irregulars o violents com cops d’estat i revoltes populars. Els esclats massius de protesta i revolta popular són, doncs, més freqüents en aquestes dictadures degut principalment a l’acumulació d’anys d’exclusió, repressió, corrupció i crisis econòmiques endèmiques. Més del 63% dels dictadors personalistes són derrocats de manera irregular o violenta. Quan et fan fora d’aquestes maneres, les probabilitats d’acabar mort o a presó augmenten, i molt, òbviament. Segons els resultats dels models probabilístics i controlant per tota una sèrie de variables (com la renta per càpita, la situació del país, el creixement econòmic, derrotes en conflictes internacionals, etc.), un dictador personalista que és derrocat té una probabilitat estimada del 13% de ser assassinat. Molt superior a la d’altres tipus de dictadors. No és poca cosa. La probabilitat de que aquest dictador anticipi aquest desenllaç i s’exiliï és del 28%. Ara bé si a aquest factor hi afegim el fet, com en el cas de Líbia, que la revolta popular ha derivat en guerra civil aleshores la probabilitat de ser assassinat en cas de ser personalista i estar en guerra civil és de més del 25%. La cosa es posa perillosa si no fuges a temps... i Gaddafi n’és el darrer exemple. [Article escrit pel nostre company Abel Escribà Folch (aquí), expert en dictadures, transicions i -el més important- company de Departament i bon amic.]