Viatges electorals (III): Islàndia

Fins fa poc temps desconegut pel gran públic; un país exòtic del nord, terra de víkings, gel, óssos polars i guèisers de mides gegantins. Poc més de 320.000 habitants i una sensació de calma a tot arreu. Islàndia va trencar fa poc aquesta idíl·lica visió en un dels primers esclats de la ja llarga crisi econòmica. Endeutat fins les celles (el deute dels tres bancs islandesos superava els 50 bilions de dòlars en un país d’un PIB de 8,5 milions de dòlars), va viure una crisi dràstica, la qual va reduir en poc menys de dos anys els nivells de creixement i de riquesa del país. La gran diferència amb la resta dels països del món és la resposta que el govern del país va donar a la crisi. Esperonats pels més de 6000 ciutadans assentats dia sí dia també davant les portes del Alþingishús (Parlament), el govern va dimitir, el primer ministre del moment (Geir Hilmar Haarde) està sent jutjat per mala conducta i els islandesos van començar l’àrdua tasca de redactar una nova Constitució. Les etapes d’aquesta època convulsa es van tancant. El 20 d’octubre d’enguany els islandesos votaran si accepten o no l’esborrany de Constitució que la Comissió encarregada de redactar-la ha elaborat en els últims mesos. La redacció de la Carta Magna ha seguit un procés “peculiar”, molt diferent a l’utilitzat, abans i ara, per la resta de països europeus. Es va escollir un Consell Constitucional format per 25 ciutadans d’entre els 550 voluntaris que es van presentar. Aquest Consell va rebre, fins i tot, suggeriments de les xarxes socials i de correus electrònics que els ciutadans, lliurement, podien enviar al grup redactor. Un cop acabat el procés, un grup aleatori de 950 ciutadans va revisar el text final. El nou text inclou diferents novetats. Per exemple, la capacitat legislativa dels ciutadans o principis com el fet que els recursos naturals del país pertanyen a la ciutadania. Uns aspectes que els ciutadans decidiran si tiren endavant, fet que es preveu més que probable. De moment, només el Partit Progressista i el Partit per a la Independència s’han oposat a la consulta, argumentant que encara no hi ha hagut un debat seriós entre la ciutadania sobre el nou text constitucional. Amb tot, sorprèn encara la manera en què Islàndia ha fet front a la crisi, sobretot quan es compara amb la resta de països. Tot plegat ja va començar al principi de la tempesta, a finals del 2008, quan el primer ministre islandès, Davio Oddsson, es va negar a pagar els deutes als bancs que recentment s’havien endeutat. Els dipòsits individuals es van garantir i la crisi bancària no es va convertir en una crisi de deute nacional, fet que ha succeït en la majoria de països el sud d’Europea. Des de la persecució judicial als mandataris polítics i bancaris a la redacció d’una nova Constitució, Islàndia ha seguit un camí que, fins el moment, ningú ha adoptat. És evidentment perillós establir una causalitat directa, però la realitat és que, a diferència de la resta de països, Islàndia ha vist com el seu PIB creixia ràpidament. La desocupació se situa ara al voltant del 6% i els bons estatals a un preu increïblement baix. Islàndia, de ben segur, renaixerà d’aquesta crisi com un país més democràtic, estable i conscient del seus problemes. Voltaire deia que la democràcia només pot ser possible en un país molt petit. Afirmació que, lògicament, el temps ha demostrat falsa. L’exemple islandès mostra que, potser, algun tipus de democràcies només són viables, efectivament, en contextos molt concrets. De moment, aquesta n’és la lliçó.