Viatges electorals (IV): Quebec

El debat sobiranista, protagonista absolut de la vida política i social quebequesa durant les darreres dècades, semblava haver entrat en una espiral d’irrellevància des que, el 1995, el Sí a la secessió va perdre el referèndum per poc més de 50.000 vots de diferència. Fruit d’aquest resultat, i d’altres processos d’autoflagel·lació interna, el Partit Quebequès (PQ) va caure en un impressionant espiral de lluites caïnites i de pèrdua de nord polític. Els tambors de desaparició –deien alguns- van començar a tocar. Per sinó n’hi havia prou, als darrers comicis federals el Bloc Quebequès (homòleg del PQ a nivell federal) va patir una davallada estrepitosa. Tot plegat, però, comença a canviar. Els sondejos auguren una victòria del PQ en les eleccions a l’Assemblea Nacional de Quebec del proper 4 de setembre, que situarien Pauline Marois com a primera ministra del país, la primera dona en la història de la província francòfona. Fins el dia d’avui, aquests són els sondejos:

Per tant, tot apunta que l’actual premier, (PLQ), perdrà el seu lloc i es consolidarà el canvi. Al desgast de Charest, en una província que també pateix les conseqüències econòmiques de la crisi, s’hi afegeixen altres factors “curiosos” que han donat ales al PQ, sense que aquest hagi trobat encara un rumb definit. Dit d’una altra manera: els sobiranistes n’han après realment, de la derrota? Crisi des de baix. La revolta dels estudiants quebequesos, propiciada per l’augment de taxes del govern Charest i ridiculitzada des del govern, ha propiciat que la campanya es posés a favor de l’oposició, generalment contrària a aquest augment. Des de fa mesos els estudiants es manifesten, conjuntament amb molts d’altres sectors descontents per la crisi. Probablement tingui poc impacte en les xifres de participació dels més joves, però ha ajudat a establir un frame negatiu contra l’actual govern liberal, el qual ha fet algunes concessions al govern canadenc que han acabat d’esvalotar el galliner. Crisi des de dins. La crisi remou el sistema de partits a gairebé arreu i el Quebec no n’és una excepció. La Coalition Avenir Québec (CAQ) ha estat l’autèntica revolució de la campanya. El líder del partit, home de negocis i estrella mediàtica, exmembre del PQ –i exministre d’Educació i Sanitat-, François Legault, ha escalat als sondejos com ningú i ocupa la tercera posició. Alguns diuen que, fins i tot, podria desplaçar el PLQ. Caldrà veure, però, si Legault no pateix un efecte Clegg i acaba en un no res. PQ, què fer? En un dels múltiples debats televisius (per cert, excel·lents), Legault va repetir (de fet, no es cansa de fer-ho) que ell votaria “no” a un eventual referèndum sobre la independència de la província. Marois (i el PQ), en una ambivalència amb ressons catalans, va limitar-se a assegurar que “un referèndum, si és necessari, ara és necessari”, però que el “PQ no el convocarà fins que pugui guanyar”. Just l’endemà, Marois i el PQ van apuntar-se a la “via progressiva”, consistent en reclamar les competències que no tenen –com la gestió de la immigració o les pensions d’ocupació- per, en un futur, veure què passa. Revolta dels petits. A remolc de moviments com el CAQ, els quebequesos han vist com sorgien altres formacions que aspiren a obtenir diputats per alguna circumscripció i trencar el bipartidisme decimonònic. El sistema majoritari uninominal (d’herència britànica) fa que sigui difícil preveure si poden obtenir algun escó. El també expequista Jean-Martin Aussant lidera una bel·ligerant Option Nationale que representa el discurs dur independentista i d’esquerres, aquesta formació critíca la deriva reformista del PQ. D’altra banda, els Verts també aposten per presentar una candidatura en solitari malgrat que no disposen d’un moviment social fort més enllà de QS. El PQ sap que el suport a la secessió no és, de moment, majoritari: segons l’última enquesta publicada per CROP, el 60% dels quebequesos votaria que no i el 36% ho faria que sí. Potser per aquest motiu, el PQ s’ha mantingut en una ambivalència de baixa estofa, empesa per un debat que ha girat entorn de l’economia i la gestió del govern de la crisi. “Ja n’hi ha prou, les coses han de canviar”, va asseverar Marois en l’últim debat televisat. I, segons sembla, la majoria de ciutadans estan d’acord, tot i que no quedi clar ni com ni cap a on anar. Un (altre) bon exemple, el del PQ, de com es pot estar a punt de recuperar el poder sense necessitat de moure’s massa, canviant de líder i esperant que la resta es moguin i es comprometin. Cap a pitjor, s’entén.