La claredat de la pregunta

Els objectius inicials en la redacció d’una pregunta clara haurien de ser la intel·ligibilitat, la simplicitat, la neutralitat, la brevetat i la correcció jurídica

Un dels debats de l’agenda política catalana és la formulació de la pregunta sobre el futur polític de Catalunya. Els objectius inicials en la redacció d’una pregunta clara haurien de ser la intel·ligibilitat, la simplicitat, la neutralitat, la brevetat i la correcció jurídica. Tals objectius es poden definir de la manera que exposem a continuació.

Intel·ligibilitat com a manca d’ambigüitat i garantia de reduir la vaguetat, sense implicar necessàriament radicalitat −per bé que la radicalitat sovint afavoreix la claredat−. Simplicitat com a objectiu d’obtenir una senzillesa lèxica i sintàctica buscant un llenguatge planer tenint present la manera local de parlar i de comprendre els conceptes. La simplicitat també inclou l’objectiu de formular una pregunta que sigui el més directa possible. Neutralitat com a intent d’evitar biaixos ideològics en la pregunta i en la resposta, i procurar de no afavorir una resposta en detriment de l’altra. Concisió o brevetat en el sentit de fer servir el mínim de paraules possible i evitar circumloquis. Correcció jurídica per intentar trobar la redacció que sigui més compatible amb l’ordenament jurídic vigent. Malauradament, tal com mostrarem tot seguit, apostar per un objectiu pot anar en detriment d’altres objectius.

Les preguntes que es van formular en els referèndums quebequesos del 1980 i el 1995 es dolen del requisit de la claredat independentista: eren llargues, enrevessades i no preguntaven explícitament sobre la independència, sinó que es referien més aviat a un acord confederal (o partenariat) i deixaven la secessió com a opció en cas de fracàs de l'acord. L’opinió consultiva de l’any 1998 de la Cort Suprema del Canadà va dictaminar que calia formular una pregunta clara a la ciutadania del Quebec sobre la secessió per tal que sorgís un deure de negociació de bona fe de la federació canadenca. En el mateix sentit, el Parlament federal canadenc va vincular la claredat de la pregunta amb la radicalitat independentista. Canadencs i britànics unionistes estaven i estan convençuts que la radicalitat independentista de la pregunta va en detriment del suport a l’opció sobiranista quebequesa i escocesa, respectivament. És il·lustratiu que ben sovint les demandes sobiranistes de l’Europa occidental i de l’Amèrica del Nord no siguin demandes de sobirania plena, sinó d’una certa sobirania compartida amb l’estat matriu: partenariat (al Quebec), 'independence-lite' i 'devolution max' (a Escòcia), lliure associació (a Euskadi), etc.

Per copsar aquestes demandes graduals de sobirania, es podria emprar el referèndum multiopció. A Catalunya podria contenir les opcions següents: (1) Estat independent, (2) Estat confederat, (3) Estat federat i (4) Estat autonòmic. Tanmateix, els referèndums multiopcions són problemàtics, perquè l’opció escollida podria ser fàcilment inferior a la meitat més un de l’electorat. Si la resposta més escollida no arribés a la meitat més un dels vots, caldria celebrar una segona volta referendària amb les dues opcions més votades. Si no se celebrés aquesta segona volta, el resultat final de la consulta es podria convertir en un simple sondeig d’opinió. El govern escocès havia elaborat una estratègia consultiva de doble pregunta en cascada per superar els problemes dels referèndums multiopció, però en l’acord d’Edimburg, el govern britànic va exigir que es formulés una sola pregunta amb la màxima simplicitat, radicalitat i proximitat temporal possibles. En virtut d’aquest acord, el govern britànic ha delegat la competència al govern escocès perquè formuli la pregunta sota la supervisió de la comissió electoral britànica. Inspirant-nos amb les propostes i debat actual escocès, una pregunta simple, breu i directa podria ser:

"Vol que Catalunya sigui un estat independent (d’Espanya)?".

És preferible estat independent que estat propi, perquè el darrer concepte és més vague −fins i tot, ambigu−, ja que, tal com bé apunta el Consell Assessor per a la Transició Nacional, estat propi podria significar estat independent, confederat o federat. És preferible estat independent que estat sobirà perquè popularment a Catalunya s’està més familiaritzat amb la noció d’independència com a equivalent al concepte erudit de secessió. L’entre parèntesi, 'd’Espanya', per bé que prescindible, es pot col·locar per distingir la independència d’Espanya respecte de la independència de la UE o de la interdependència global. Per tal de corroborar-ho, caldria elaborar un o diversos estudis empírics inspirats en la metodologia de la comissió electoral britànica.

Tampoc es pot cercar un precedent de pregunta clara en la llei basca 9/2008. La formulació de la doble pregunta basca no complia la neutralitat, perquè barrejava la primera preguntava sobre la fi de la violència d’ETA amb la segona pregunta sobre, si els partits bascos havien d’iniciar un procés de negociació per arribar a un acord sobre l’exercici del dret a decidir que havia de ser sotmès a referèndum abans del 2010. Una primera pregunta sobre el final de la violència d’ETA enterboleix la deliberació pública democràtica sobre el 'demos' basc i l’organització de l’estructura territorial que aquest desitja. A més, sotmetia els resultats de la consulta no vinculant del 2008 a un futur referèndum vinculant el 2010. Ara bé, potser no és l’afany de confondre el ciutadà el que millor explica la fracassada consulta basca, sinó l’intent de superar la necessitat d’autorització estatal de la consulta. Una de les peculiaritats de la Constitució espanyola en dret comparat és que reserva a l’estat central la competència per autoritzar les consultes per via de referèndum. Conscient d’això, la llei basca 9/2008 va pretendre eludir l’autorització de l’Estat, però la sentència del Tribunal Constitucional 103/2008 va declarar-la inconstitucional per motius competencials, materials i procedimentals.

Aquesta jurisprudència prohibeix consultar la ciutadania sobre qüestions la resposta de les quals requerís una reforma constitucional. El motiu de la decisió constitucional és el següent: com que la reforma constitucional agreujada requereix un referèndum de ratificació obligatori al final del procés de reforma, celebrar un referèndum abans d’iniciar el procés podria alterar-ne el resultat final. És a dir, segons el Tribunal Constitucional, l’ordre dels factors altera el producte pel que fa a la reforma constitucional. Encara que en línies generals hom comparteixi aquest parer, caldria acceptar com a excepció raonable el cas del referèndum secessionista: seria absurd que les Corts Generals iniciessin el procés de reforma constitucional per permetre la secessió de Catalunya sense abans haver consultat els catalans. Per més inri, l’Estatut d’Autonomia limita la competència consultiva de la Generalitat a "l’àmbit de llurs competències" −tant pel que fa a consultes referendàries com a consultes no referendàries−. Si s’interpreta en un sentit més ampli, que entre les competències de la Generalitat es pot incloure la facultat de presentar propostes de reforma constitucional, es podria formular una pregunta d’aquesta naturalesa:

"Vol que el govern i Parlament de Catalunya emprenguin les iniciatives necessàries per tal que Catalunya esdevingui un Estat independent (d’Espanya)?".

Malauradament, el Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya interpreta restrictivament l’expressió "en l’àmbit de llurs competències", de manera que rebutja que la potestat de presentar propostes de reforma constitucional sigui una competència de la Generalitat. Si el Consell de Garanties no matisa la seva doctrina, una alternativa podria ser sol·licitar a l’Estat la transferència o delegació a la Generalitat de la competència per formular una pregunta independentista seguint el model de l’acord d’Edimburg. Val a dir que encara que es matisés la doctrina del Consell de Garanties, aquesta formulació que apel·la a "les iniciatives necessàries" seguiria xocant amb la jurisprudència constitucional actual. A més, aquesta darrera pregunta és llarga, complexa i confon la substància −la independència− amb el procediment −"les iniciatives necessàries"−. En aquest sentit, cal que la Generalitat tingui present que, en virtut del principi de congruència, una pregunta que apel·lés a les "iniciatives necessàries" podria conduir-la a tramitar el procés secessionista a partir de la reforma constitucional. Al capdavall, doncs, potser caldria optar per la pregunta simple, neutral, breu i directa.


Nota sobre l'autor: Llicenciat en Dret i Ciències Polítiques i de l'Administració. Investigador al departament de Dret de la Universitat Pompeu Fabra.

Més continguts de

El + vist

El + comentat