La consulta supera l’examen de la claredat?

La pregunta del referèndum d'independència hauria de seguir els criteris d'intel·legibilitat, simplicitat, neutralitat, brevetat i, per damunt de tot, claredat. Des d'un punt de vista jurídic la inclusió de dues preguntes i l'ús del concepte 'estat' posen en escac el compliment d'aquest darrer criteri

L’acord de consulta entre els líders polítics de CiU, ERC, ICV i la CUP ha de ser sotmès a una reflexió pausada. De moment, intentaré examinar la consulta acordada a la llum dels objectius per redactar una pregunta clara que vaig exposar en aquesta àgora virtual a mitjans del mes passat. Tals objectius, com apuntava, eren: la 'intel·ligibilitat', la 'simplicitat', la 'neutralitat', la 'brevetat' i la 'correcció jurídica' −vegeu “La claredat de la pregunta”−. Per començar, el president Mas l’ha definit com a pregunta de dos apartats, però seria més adient definir-la com a consulta amb dues preguntes encadenades o en cascada. És palès que aquesta tècnica consultiva posa en perill els objectius de 'brevetat' i 'simplicitat'.

La 'intel·ligibilitat' es pot definir com la manca d’ambigüitat i la minimització de la vaguetat. La 'intel·ligibilitat' no implica necessàriament radicalitat, per bé que la radicalitat sovint afavoreix la claredat. En aquest sentit, l’apel·lació a un estat −sense més adjectius− s’allunya en excés d’aquest requisit. Parlar d’estat sense més ni més és molt similar a apel·lar a l’estat propi, i ja vaig alertar, d’acord amb el CATN, que estat propi podria significar estat independent, confederat o federat. El Sr. Rull ha explicat que la primera pregunta es refereix a si vol un estat sobirà. Tanmateix, ser qualificat com a estat no significa automàticament ser estat sobirà. A tall d’exemple, els estats federats dels EUA no són sobirans. Una prova indiciària de la manca de sobirania rau en el fet que no poden secessionar-se unilateralment segons la jurisprudència de la Cort Suprema. El sinònim més adequat d’estat sobirà és estat independent. Dit això, tant la sobirania com la independència són qualitats graduals. Si Catalunya vol continuar a la UE, no serà ni un estat plenament sobirà ni plenament independent. Per això vaig proposar:

 “Vol que Catalunya sigui un estat independent (d’Espanya)?”

A la llum d’aquesta primera reflexió, no sembla oportú obligar els independentistes a votar a favor de la primera pregunta per poder votar afirmativament a la segona. “Vol que Catalunya esdevingui un estat?”. Un independentista convençut és ben raonable que es negui a ésser comptabilitzat en aquest grup. No vol qualsevol estat, vol clarament un estat independent. El fet de forçar un independentista convençut a votar en favor de la primera pregunta posa en risc la 'neutralitat' de la consulta, ja que s’afavoreix excessivament la resposta afirmativa a la primera pregunta. Podria semblar un problema accessori o menor, però tot seguit veurem que obligar els independentistes a votar favorablement a la primera pregunta genera un problema de legitimitat política punyent.

Plantegem una hipòtesi analítica: Què haurien de fer el Govern i el Parlament de la Generalitat si un 75% dels catalans vota afirmativament a la primera pregunta i un 55% a la segona? En aquest escenari hipotètic, però prou versemblant, ¿els representants polítics catalans haurien d’optar per la via estat independent, sent la via minoritària en comparació amb la via estat que recull un major i ampli consens? La resposta aparent i ràpida podria ser: sí, haurien d’optar per la via estat independent perquè les terceres vies estan tancades. La rèplica seria: i si tals representants saben que les terceres vies estan tancades, per què ho pregunten? Per què fan perdre el temps o enganyen els ciutadans amb preguntes que no depenen de vostè o que saben que són inviables? Si tot i això vostès formulen la pregunta, atinguin-se a les conseqüències i continuïn uns anys −o legislatures− més procurant de convèncer Madrid −que ja no vindrà d’aquí!−. Tots sabem que el consens és un objectiu difícil, però malgrat tot, la nostra concepció pública de justícia política ens empeny a perseguir-lo.

La inclinació pel consens democràtic no és una convicció personal: és nacional, estatal i occidental. Les democràcies occidentals han tendit durant els darrers temps a identificar-se cada vegada més amb la democràcia del consens en detriment de la simple democràcia majoritària. És a dir, no és més democràtic allò més parcial o faccional amb un suport de la meitat més un dels ciutadans o de llurs representants. Sobretot en relació amb les decisions fonamentals −les constitucionals i/o constituents− es requereixen amplis consensos. Un exemple nostrat és la norma que exigeix una majoria de 2/3 del Parlament per a l’aprovació d’una reforma estatutària. Exigirem una majoria més estreta a la secessió que a una reforma estatutària? L’analogia amb la reforma estatutària ens inclina a pensar que una majoria simple referendària és suficient sempre que ho avali una majoria qualificada de representants en seu parlamentària. Però ara no toca desenvolupar a fons aquesta analogia.

Hi hauria una lectura de la consulta que solucionaria aquest problema de legitimitat política, i seria dir que la consulta, a la pràctica, ofereix tres respostes a l’electorat i que cada una s’ha de contraposar a l’altra: estat autonòmic (no-no), estat federat o confederat (sí-no) i estat independent (sí-sí). Si realment es volen oferir aquestes tres respostes a l’electorat, insisteixo que sembla tècnicament més adient una pregunta multiopció seguida d’una segona volta referendària amb les dues opcions guanyadores. D’aquesta manera es desglossaria l’opció 'estat' i es podrien debatre i quantificar més clarament les diferents opcions.

El president Mas ha celebrat que l’acord s’havia produït de forma ràpida i senzilla. Doncs potser en això rau el problema? O potser rau en la convicció que és una mera pàgina política que calia superar, ja que a Madrid ja s’encarregarien d’impedir que la consulta sigui consultada? En aquest sentit, tal com vaig exposar en l’article referit, la consulta no compleix els requisits de 'correcció jurídica' de la jurisprudència del Tribunal Constitucional que prohibeix consultar a la ciutadania sobre qüestions la resposta de les quals requerís una reforma constitucional (Sentència 103/2008). A més, és dubtós que la primera pregunta compleixi l’examen de la claredat de la doctrina del Consell de Garanties Estatutàries, ja que és “imprecisa i equívoca” (Dictamen 15/2010). Malgrat sembla ser un acord de consulta salomònic, la manca de claredat de la primera pregunta i el fet que aquesta s’encadeni amb la segona pregunta podria posar en escac la consulta.

Més continguts de

El + vist

El + comentat