Un embolic poc ideològic?

L’empat a 1.515 de diumenge passat té un precedent ben significatiu. La CUP ja havia viscut una situació interna similar el 2012, quan a l’assemblea nacional de Reus es va decidir, per només un vot (166/165), presentar-se a les eleccions autonòmiques del mateix any. Anteriorment, el 2009, a l’assemblea nacional de Girona havia guanyat la posició contrària (148/161) i per això els cupaires no van concórrer als comicis del 2010. Cal recordar aquestes dades perquè, fins al 2012, la CUP no va fer el pas (mental, si més no) de les CUPs, en plural, a la CUP parlamentària en singular

La divisió cupaire arran del rebuig a investir Artur Mas ve de lluny i no ha estat motivada estrictament per motius ideològics. El creixement exponencial de l’organització, paral·lel a la crisi econòmica i el procés sobiranista, ha estat marcat per fortes tensions que tenen ben poc a veure amb el debat de les idees anticapitalistes o socialistes. La CUP no s’ha mogut els darrers anys en el seu ideari d’extrema esquerra i secessionista; tanmateix, on sí que ha tingut necessitat de moure's ha estat en la manera de fer política i l'organització interna.

L’empat a 1.515 de diumenge passat té un precedent ben significatiu. La CUP ja havia viscut una situació interna similar el 2012, quan a l’assemblea nacional de Reus es va decidir, per només un vot (166/165), presentar-se a les eleccions autonòmiques del mateix any. Anteriorment, el 2009, a l’assemblea nacional de Girona havia guanyat la posició contrària (148/161), i per això els cupaires no van concórrer als comicis del 2010. Cal recordar aquestes dades perquè, fins al 2012, la CUP no va fer el pas (mental, si més no) de les CUPs, en plural, a la CUP parlamentària en singular.

Lògiques antagòniques

La importància del pas de les CUPs a la CUP és cabdal, sobretot des del punt de vista organitzatiu. Essencialment, la CUP actuava, fins aleshores, com un moviment social, amb algunes excepcions notables on havia anat adquirint pes institucional però que representaven una 'rara avis' per al conjunt de l’organització. L’entrada al Parlament l’any 2012, però, imposaria la creació d’òrgans de seguiment parlamentari, el grup d’acció parlamentària (GAP), i una reestructuració interna per fer compatible la lògica assembleària i de moviment social amb la lògica institucional i representativa dels partits polítics.

Aquí, convé recordar la diferència essencial entre els moviments socials i els partits polítics. Per als darrers l’objectiu primordial és assolir el poder i, en cas de tenir-lo, conservar-lo. En canvi, els moviments socials es caracteritzen per mirar de sumar suports a l’acció col·lectiva que els constitueix, mantenint un nucli dur de militants que miren de convèncer més individus perquè se sumin a la seva causa. En la lògica 'movimentista', els militants actuen solidàriament entre ells per interactuar amb les elits polítiques del moment, i confrontar-hi les seves demandes. En la lògica de partit, els militants seran les elits o autoritats polítiques.  

Lluna de mel

La legislatura 2012-2015, la de l’entrada dels tres diputats de la CUP Fernàndez, Arrufat i Rieradevall (substituïda per la diputada Vallet), fou una veritable lluna de mel per a l’organització. Una entrada sempre presentada com el "cavall de Troia a les institucions" o "l'altaveu de la lluita al carrer i els moviments socials". Si bé no hi van mancar tensions internes, la feina institucional feta pels diputats es va compaginar amb la denúncia de la corrupció i l’empenta del procés en accions col·lectives més o menys unitàries amb les altres forces sobiranistes del país. El pas de moviment a partit semblava, en certa manera, plàcid i sense gaires accidents. No era en va que David Fernàndez liderava les avaluacions de l’electorat a les enquestes. El GAP semblava la clau de volta per coordinar la feina parlamentària amb la militància territorial i les organitzacions afins al projecte. Tot i un moment inicial de dubte amb les dues abstencions i el 'sí' crític a la declaració de sobirania del gener 2013, el desenvolupament de la legislatura, la bona cintura demostrada sobretot per Fernàndez i Arrufat, i el poc pes encara de 3 diputats en una cambra legislativa de 135 van saldar aquesta primera etapa amb molt bona nota per part de la militància i votants.

Un pas més

Ara bé, els resultats del 2015 van situar la CUP en una posició més delicada. La capritxosa aritmètica parlamentària del 27 de setembre obligava aquesta vegada a posicionar-se davant del poder. La disjuntiva sobre la investidura, fos un 'sí' o un 'no' a qualsevol proposta o candidat, implicava un vot conscient sobre la formació de Govern i per tant del poder polític establert. L’empat a 1.515, com a no-decisió, no és només simptomàtic del dilema de Mas o març, sinó també de la dificultat de posicionar-se com a partit. Prendre decisions de partit, que –recordem-ho– sempre implica un posicionament sobre el poder, requereix una militància i una lògica política determinades. La rotunditat de la promesa de foragitar Mas del poder també obeïa a una lògica 'movimentista' més que a la previsió de negociacions en cas d’uns bons resultats.

Un altre exemple de la inadaptació a aquesta lògica ha estat la indecisió i falta de claredat sobre els mètodes de votació interns (que no pas de  democràcia interna, com alguns mitjans partidaris del funcionament jeràrquic dels partits han apuntat). La no-decisió de l’assemblea nacional va anar precedida d’un mètode d’inscripció que, 'de facto', no distingia entre el pes del vot de la militància i de simpatitzants i fins i tot persones alienes a l’organització (sempre avalades, això sí, per alguna assemblea local o organització afí). Pel que fa a la decisió final del consell polític, resulta sorprenent que a la ponderació 'federal, en la qual cada assemblea territorial tenia un determinat nombre de vots en funció del nombre de militants i de vots en el territori, se li afegissin fins a 11 organitzacions alienes a la CUP (sumant-hi 11 dels 67 membres del consell ampliat), que, lògicament, se sobreposaven a la dimensió territorial –per la qual cosa el posicionament d’un individu militant en una d’aquestes organitzacions i a la CUP era comptat dues vegades en lloc d’una–. Finalment, la incapacitat per formular un relat propi sobre el procés, no supeditat al de Junts pel Sí, sumada a la indecisió han afeblit la legitimitat de la decisió final.

En definitiva, tot i que les històriques escaramusses entre faccions de l’esquerra independentista no ens poden fer oblidar el pes (i el valor) dels debats ideològics en el si d’aquest moviment, en la dinàmica de debats interns de la CUP dels darrers mesos hi han tingut tant o més a veure lògiques polítiques antagòniques que no pas veritables confrontacions d’idees o estratègies polítiques.    

Més continguts de