La política d'en Buey

2 min

Avui és un dia trist perquè hem acomiadat en Francisco Fernández Buey, catedràtic de Filosofia del Dret, Moral i Política a la Universitat Pompeu Fabra, mestre, orador i referent intel·lectual. A hores d’ara ja s’han escrit moltes ratlles sobre la desaparició d’en Paco (o en Buey que l’anomenàvem els estudiants) com aquestes sentides paraules de l’incombustible Santiago López Arnal amb la reproducció inclosa d’un frenètic intercanvi epistolar.

A nosaltres un dia com avui ens ve de gust recordar què significa la figura d’en Paco per a tots aquells que som estudiosos de la política i ens forjàrem a la Pompeu Fabra. No vam ser pocs els que, empesos per la recerca de noves idees, ens vam desviar del currículum establert a la Llicenciatura de Ciències Polítiques i de l’Administració per endinsar-nos en les seves magnífiques lliçons dins dels estudis d'Humanitats. L’assignatura Ètica i Filosofia Política impartida magistralment amb la seva veu seductora i sense cap pressa (cosa ben estranya a la Universitat d’avui ) ens va obrir la porta a pensar la política d’una manera ben diferent de la que estàvem acostumats. Per a en Paco, seguidor de Gramsci, la política és per sobre de tot la recerca d’una ètica col·lectiva. Una idea que, malauradament, als nostres dies resulta ser gairebé subversiva no ja per a la política quotidiana sinó també dins les parets d’una Facultat. Si aquesta aproximació era vertaderament impactant per a un estudiant de ciències polítiques (més avesat a les dades electorals, l’anàlisi burocràtic i l’estudi comparat de sistemes de govern que a les reflexions morals) encara ho eren més els temes que solien abordar les seves classes: globalització, desobediència civil, no-violència, democràcia participativa, sostenibilitat o guerres (in)justes formaven part d’un univers que ens era pràcticament desconegut, si més no tractat amb rigor dins d’una aula. Autors com Hans Jonas, Kelsen, Thoreau, Sousa Santos, Walzer, Gramsci o el mateix Marx (sense -ismes); feia molt de temps que havien estat desterrats (si mai hi van ser presents) de les Facultats de polítiques. Però en Paco anava molt més enllà de les seves classes magistrals (un adjectiu merescut en aquest cas). No era estrany veure’l a les assemblees d’estudiants en defensa de la universitat pública ni tampoc a les manifestacions on podia desfilar discretament al costat d’estudiants de primer curs. Recordo que si volíem comentar-li alguna activitat, demanar-li consell o explicar-li una moció pel proper Claustre sabíem que érem benvinguts al seu despatx o que podíem enraonar amb ell mentre mossegava un entrepà i feia una cervesa a la barra de la cafeteria de la facultat. Entendre que pensar la política és cercar els dilemes ètics que planteja per a poder-nos comprometre amb els més dèbils, amb els de baix, és la lliçó que en vam aprendre. Aquesta era la política d’en Buey, una política revolucionària.

stats