La victòria del blanc i el negre

Com sempre ha guanyat el blanc i el negre. De fet, en política passa sovint i l’estrany és que no es produeixi. La societat catalana té un cert grau d’acord en què els poders públics han de proveir serveis, especialment sanitaris, educatius i serveis socials en sentit abstracte. Cert és que, segons una enquesta del CIS del juny del 2010 (aquí), un 37% dels catalans estaria d’acord en què els impostos haurien de baixar, fins i tot si això significa un nivell general de despesa en serveis públics. Però les opinions sobre el model de benestar (en abstracte) són transversals ideològicament. Mirin el següent gràfic. Mostra el grau d’acord amb l’afirmació que la despesa en educació, sanitat i serveis públics hauria d’incrementar-se, fins i tot si s’augmenten els impostos. Els percentatges estan distribuïts per ubicació ideològica. El grau d’acord se situa entre el 60 i el 70% de forma més o menys homogènia per sector ideològic. La sanitat és un dels sectors que aglutina millor aquesta transversalitat. Ha sigut tradicionalment la política pública catalana més ben valorada. L’any 2006, per exemple, el 36,1% dels catalans feien una “bona” valoració de l’estat de la sanitat catalana, percentatge deu punts superiors a l’educació, la segona més ben valorada. L’any 2010 un 60% de la població catalana considerava “bastant satisfactòria” la situació de la sanitat. La mateixa enquesta utilitzada anteriorment pregunta als ciutadans quants diners es destinen a sanitat. Entre el 50 i el 60% considera que es destinen els necessaris. I heus aquí la paradoxa (per no dir una altra cosa) de la política. La transversalitat de l’opinió ciutadana sobre la sanitat no constitueix un element per arribar a acords en un sector crucial però que, com tots, arrossega un dèficit econòmic. Precisament al revés: si ataques l’adversari per aquest flanc, t’apropies d’una opinió majoritària i deixes l’altre com el dolent de la pel·lícula. Fa uns dies des de CiU ja van respondre que des del seu partit no es vol destruir l’Estat del Benestar i la sanitat catalana, creada i desenvolupada per ells mateixos. La dinàmica ja s'ha creat. Et responen blanc, contestes negre. Avui han sigut ells, demà en seran uns altres. I la política segueix.