“Volem continuar gaudint de la nostra família”

La Montse i el Francisco, de 70 i 73 anys, intenten mantenir una vida com més normal millor, seguint les mesures de seguretat recomanades i al costat de qui més estimen

Cada tarda, puntuals a les quatre (si no hi ha extraescolars) el Francisco Paniagua i la Montse Cotonat esperen impacients que el Pau surti de l’escola. Aquest any ha començat P3 i les hores al centre són intenses. Amb el berenar a punt se’n van a un parc que hi ha a tocar perquè el petit estiri les cames. Passada l’estona d’esbarjo és hora de tornar cap a casa. Toca dutxar-se, jugar una mica amb el germà petit, el Max, i sopar fins que els pares tornin de treballar. “Al Pau l’hem vist cada dia des que va néixer i no ho volem deixar de fer”, diu la Montse. “Tant ell com el seu germà ens donen molta vida”, afegeix.

La tasca de la parella és fonamental perquè la rutina familiar rutlli. Els pares treballen fins tard i si ells no anessin a buscar el Pau els caldria ajuda externa. “Ho fem perquè ens necessiten però sobretot perquè ho volem fer. Estem molt bé de salut i volem passar la pandèmia de la manera més normal possible. Amb totes les recomanacions i precaucions que ens demanen, però sense por i al costat de qui més estimem”. A més de cuidar el seu net i la seva mare, de 95 anys, la Montse col·labora amb el casal d’avis del poble i participa en les campanyes de distribució d’aliments organitzades per Càritas. El Francisco, per la seva banda, s’ha tret una carrera universitària online i aprofita els caps de setmana per cuidar el jardí d’una caseta que tenen a la muntanya.

Vincles avis-nets

El vincle de la Montse i el Francisco amb el Pau es fa difícil d’explicar. Ells es desviuen pel petit, que els ho retorna amb molt d’efecte, alegria, simpatia i espontaneïtat. “La nostra mirada segurament és diferent de la de la resta. Nosaltres vam perdre una filla, l’Anna, quan acabava de fer 19 anys. Era quatre anys més gran que la Blanca. Ara els nets ens donen molta vida i no hi volem renunciar”, expliquen. Durant els mesos més durs del confinament el Pau no entenia per què no podia veure els seus avis, ni tampoc per què només els podia visitar a través de la finestra. “Van ser mesos difícils; ens vam trobar molt a faltar mútuament”, diu la Montse. Des de la pèrdua de l’Anna, la parella no vol renunciar a viure moments feliços. “Jo faré tot el possible per no perjudicar a ningú, però no deixaré de viure tot i el covid”, conclou.

La pandèmia ha posat de manifest que amb una crisi incerta i inquietant com la que estem vivint hi ha diversitat de models per sobreviure-hi: “Hem vist des de les persones grans que han preferit tancar-se a casa perquè passen por, fins a les que intenten fer una rutina com més normal millor seguint les recomanacions sanitàries”, explica Teresa Moratalla, psicòloga especialista en famílies i parella, i secretària de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC). Segons Moratalla, “les persones que intenten seguir més o menys la vida que feien abans possiblement estan una mica més tranquil·les i menys angoixades”.

Mesos sencers sense sortir

Miquel Nadal és president de l’ACA, l’Associació Coordinadora d’Activitats per a la Gent Gran, amb seu a Barcelona, que té uns dos-cents associats d’entre 70 i 90 anys. Reconeix que té por, però que malgrat la por surt al carrer i té relació amb els seus fills i nets: “Els veiem de manera diferent; no és igual que abans perquè hi ha certes restriccions, però intentem mantenir el caliu familiar. Sabem que correm un cert risc, però és un risc que preferim assumir”, explica.

El mateix fa la Dolors Dilme, responsable dels jocs florals que organitza l’entitat. Alerta que la por ha calat entre molts socis, sense ser el seu cas personal: “No, jo no en tinc. Però la por ha acabat marcant els actes de la vida de moltes persones. Coneixem casos de persones que no volen sortir de casa i que a l’estiu no van voler veure a ningú. Els animem però no volen. Han limitat les relacions socials i també les relacions amb la família i se senten sols i aïllats, i això és molt limitant”.

Entre els uns i els altres, entre els que intenten mantenir una vida com més activa millor i els que prefereixen no córrer cap risc, hi ha un ampli ventall de possibilitats: “Psicològicament tots reaccionem de manera diferent, i per tant crec que podríem trobar actituds molt diverses per intentar superar aquesta pandèmia sense precedents”, conclou.

El + vist

El + comentat