Publicitat
Publicitat

MANASLU 2013

Els homes que volien pujar una muntanya de més de 8.000 metres

19 de maig. El despertador sona a les 11 de la nit tal com estava previst. He dormit molt poca estona, però em sento descansat i bastant tranquil. Sóc dins una tenda a 6.800 metres amb en Rusky i aquesta nit serà molt llarga, perquè la intenció és enfilar-nos fins al cim del Manaslu. Són 1.400 metres de desnivell i calculem que hi estarem entre 10 i 14 hores. Ens vestim com podem i mengem alguna cosa: pa de motlle amb pernil i formatge que en Marco, un dels italians, ens va obsequiar al CB. També fem un te. M’omplo les butxaques de tot el necessari; avui pujarem sense motxilla, tan lleugers com sigui possible. Repasso mentalment tots els objectes per no descuidar-me res i surto de la tenda. A fora, el negre i el silenci ens embolcallen. Bufa una mica de vent que aixeca neu que espetega a la cara. Fem les últimes comprovacions de material i comencem a caminar. Són les 12 de la nit i en Sergio, des de la tenda del costat, ens desitja bona sort.

Els grampons rasquen amb força la neu glaçada. La respiració i el vent són els únics sons presents en aquest espai gelat i fosc. Fins als 7.000 metres coneixem el camí, però a partir d’allí serem com dos navegants sense rumb. La sortida de les tendes és en pla però de seguida girem a la dreta i ens comencem a enfilar per una pala de neu que ens ha de dur a l’extrem esquerre de la rampa per fer una travessia a la dreta fins al plató a 7.450 metres. Mirem amunt, com buscant referències, però l’únic que veiem és la neu voleiar i molta foscor. Ens movem per intuïció. No hi ha traça marcada, ni fites, ni bambús. La neu alçada pel vent ens fa tancar els ulls de tant en tant. No sabem on som, veiem seracs però no tenim gens clar la direcció que hem de prendre. La foscor amaga el camí i això és un laberint de seracs a massa altitud. Bufa el vent, esbufeguem nosaltres. Parem i mirem, però, què mirem? No es veu res, més enllà dels frontals. Seguim amunt, el Garmin marca els 7.000 metres, però on som no té res a veure amb el lloc que coneixíem. Quan parem, els esbufecs semblen ressonar a les parets del Manaslu. Entre esbufec i esbufec, un profund silenci i unes llumetes al fons de la vall, el poble de Samagaon.

Ens anem alternant per obrir traça. Fem trams curts per no desgastar-nos gaire però no són les forces les que minven, sinó la il·lusió i l’esperança. Anem massa a l’esquerra. Mirem algunes fotos amb les càmeres per buscar referències. De cop apareixen dos immensos seracs, un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Ens mirem amb en Rusky buscant alguna explicació que ningú no té. Hem de ser molt a prop de l’inici de la rampa, però pot ser una autèntica bogeria començar a fer voltes en aquest laberint. Són les 2 de la matinada. No estic cansat, però sí que començo a sentir-me frustrat. No tenim marge d’error i tampoc val la pena arriscar. L’intent de cim està arribant a la seva fi. Som a 7.100 metres i no tenim gaire clar on ens trobem. És claríssim, toca retirada.

Baixem amb precaució, ja que el pendent és dret i a més hi ha restes d’allaus. Entre passa i passa, nervis i un sol pensament: el Manaslu s’ha acabat. Parem uns quants metres abans de la tenda per analitzar la situació. Tenim dues opcions: la primera és abandonar i baixar definitivament. La segona és esperar un dia més a C3 i intenta-ho amb els italians el 22 des del camp 4. Decidim dormir i acabar-ho de reflexionar demà al matí. Ens posem a dormir a les 3. La tristesa domina els meus pensaments. Potser ens hem precipitat intentant-ho de massa avall. Intento dormir, però no puc. La nit es fa llarga i quan tanco els ulls només veig seracs pertot arreu enmig de la foscor.

20 de maig. Em llevo de mal humor. Són les 6 del matí i ara mateix hauríem de ser dalt del plató, veient el cim i contemplant una sortida de sol espectacular. No em trobo bé, suposo que deu ser l’altura, o els nervis, o la gana o jo què sé. I encara em sento pitjor quan recordo que hem de decidir què fem, si avall o amunt. Ens ho preguntem amb en Rusky, en silenci i en veu alta. Jo no paro de donar-hi voltes des d’ahir. Què hem de fer? Tinc dilemes, però estic molt cansat i ja n’estic fart. El cap diu que ja n’hi ha prou, que després de 45 dies en aquesta muntanya, més de 14.000 metres de desnivell positiu acumulat i 2 intents frustrats de cim, ara tocar baixar i oblidar-se de tot plegat. A més, no em trobo bé, cada hora que passa tinc més mal de cap, no tinc gana i de tant en tant em vénen ganes de vomitar. Però el cor encara té ganes de tornar-ho a intentar, la il·lusió encara hi és, tinc més ganes que forces. I si és la famosa febre del cim? Però ho tinc molt clar, no vull córrer gaires riscos i si pujo és perquè sé que tinc opcions de tornar a baixar. M’estimo massa la vida per deixar la pell aquí.

Arriben dos italians més: en Marco i en Sergio Martini, amb els seus dos xerpes, en Pemba i en Kami. L’estratègia dels italians és pujar demà a C4 i intentar cim el 22. Els tres han vingut per separat, però el clima, gairebé igual que a nosaltres, els ha fet coincidir en estratègies. Les hores passen, però el dilema segueix. Decideixo no decidir res fins demà al matí, depèn de com em llevi. Comento a en Rusky els meus pensaments, que potser demà abandono, però que ell, si se sent amb forces, pugi amb els italians.

Ens assabentem que els de Singapur finalment han decidit tirar la tovallola i ni tan sols intentaran cim. Aquí el verdader desgast és psicològic, molt més que físic. Ja és la segona expedició que abandona. Quedem els italians i els catalans, amb bona sintonia i molta experiència per part seva. En Sergio Martini té més de 60 anys i ha fet més de 20 ‘vuitmils’. Repeteix el Manaslu perquè quan va fer cim la primera vegada no va tenir vistes. En Sergio Leo ha escalat gairebé totes les cares nord mítiques dels Alps i uns quants ‘vuitmils’, també. És el segon cop que escala el Manaslu. La primera vegada no va fer cim, es va quedar a 7.800 metres, va patir congelacions i li van haver d’amputar algunes falanges dels dits dels peus. En Marco diu que no és alpinista. Fa triatlons, però ha pujat i intentat diversos ‘vuitmils’, també el Manaslu, i igual que en Sergio Leo, tampoc va aconseguir fer cim. En Marco ha vingut en homenatge a un amic seu que va perdre la vida aquí al Manaslu per culpa d’una allau l’octubre passat. També li falten unes quantes falanges dels dits dels peus per culpa d’unes congelacions que va patir al Lhotse. Explica que al Dhaulagiri es va quedar a 50 metres del cim. I amb totes aquestes bèsties de les muntanyes, dos catalans, en Rusky i jo, sense experiència a l’Himàlaia ni cap ‘vuitmil’, però molt entusiastes i apassionats per la vida i les muntanyes. Ens transmeten molta confiança, són amables, atents, ens sentim gairebé com uns aprenents que acompanyen els mestres.

El cap, què fa el cap? Com em sento? Tinc gana? Les sensacions són estranyes, em costa de saber com estic. Per saber si tinc gana, haig de provar de menjar. Surto fora la tenda, necessito que em toqui l’aire. Les vistes són increïbles. Els núvols creixen, el sol decau, la pau i el silenci regnen. Les hores passen però no milloro. Comença a fer-se fosc. Ningú no parla. La concentració és màxima. Sóc aquí, ho he de provar. Alguna cosa em diu que demà ho provaré. Però primer he de descansar.

21 de maig. La il·lusió pot més que la raó. Me n’hi vaig. No em sento al 100%, però si en algun moment tinc problemes, giro cua. Vull arribar com a mínim al plató i veure el cim, amagat a la cara sud del Manaslu i impossible de visualitzar des de la línia d’ascensió que anem seguint. A les 6.30 ens comencem a vestir i mitja hora després comencem la marxa. Fa il·lusió ser tants a intentar el cim, després de tantes jornades voltant en solitari. Surt en Sergio Leo i darrere, en Rusky, en Nima, en Marco, en Pemba, en Kami, en Sergio Martini i, finalment, jo. He anat molt lent en el ritual de partida i tinc ganes de seguir tot l’ascens des de la cua, sense pressió, sense pressa, intentant gaudir del grup, la companyia, les vistes. Em penjo les tres càmeres per on puc, la de fotos, al coll; la ‘gopro’, al cap, i la de filmació, a la butxaca de la granota de plomes. El repte no és només pujar, sinó fer una filmació de qualitat. Això vol dir pes i temps. Però ho assumeixo, i per a mi és tan prioritari guanyar metres com anar captant tot el que es pugui. El fred és un devorador de bateries, és a dir que porto les càmeres embolicades amb paper transparent com si fossin entrepans. Tot i així, el vent és gelat, de manera que de seguida em quedo sense bateria a la ‘gopro’. Una càmera menys.

Tots 8, més o menys en fila, anem guanyant metres lentament per la rampa vertical i nevada. La idea és la mateixa que la nit anterior que vam sortir en solitari: com que no tenim cordes fixes instal·lades als seracs, la línia més vertical, hem de fer una travessia a l’esquerra per anar a buscar l’inici de la rampa de gel més o menys a 7.200 metres per, llavors, anar a la dreta fins al plató als 7.450 metres. El cel és blau, no bufa vent, és un dia perfecte. En Sergio Leo, en Rysky i en Pemba van al davant. Darrere i molt a prop, en Pemba i en Marco. Jo vaig pujant amb en Sergio Martini, tota una institució, i en Kami, el seu xerpa. És increïble la velocitat amb què puja als seus 60 i escaig. Pràcticament ni bufa! Quin exemple d’home.

Però en Sergio diu que no ho veu clar. Parla amb en Kami. Comenta que li fa molt respecte la part final de la rampa de gel, que es veu blau i brillant. Diu que la pujada encara es pot fer bé, però que a la baixada pot ser perillós.

No m’ho crec: en Sergio Martini diu que abandona. Això m’encén encara més les alarmes. Si un tio com ell abandona, és que la cosa no està gens clara. Però, bé, ell ja ha fet 20 ‘vuitmils’ i la visió és diferent, penso. Sí, però el risc és igual per a tothom, reflexiono. És el gel, el temps o les forces?, pregunto. Ell diu que es troba bé, però no vol arriscar a la baixada, que després de cim sempre és esgotadora, assegura. Sí, sí, el tio marxa. Ens diem adéu i desapareix rampa avall. Miro en Marco, ens encongim d’espatlles i continuem. Dos menys. Ara som sis.

Jo no em trobo del tot bé, però tampoc del tot malament. Vaig pas a pas. Mentre no empitjori, seguiré amunt, gaudint de les vistes, de l’entorn, dels companys, de la il·lusió d’anar guanyant metres i del repte de l’autosuperació. Escolto el cos constantment. Pateix, sé que pateix, però també sé que un cop més no defallirà. El secret és al cap. Canto cançons, penso mil histories, fins hi tot m’imagino en alguna cala perduda de la Costa Brava.

En Marco i en Pemba s’han aturat i els avanço. Em ve de gust pujar en solitari, al meu ritme. Em situo entre en Nima, en Rusky i en Sergio Leo, que van al davant, i en Marco i en Pemba, que ara els tinc al darrere. Ens separen pocs metres, però aquí, ascendir, porta el seu temps, i la distància física és una autèntica barrera temporal. No sé quants graus són, però això és dret com una mala cosa. La travessia a l’esquerra, que tampoc semblava gran cosa des del CB, està resultant tota una odissea. Compto 20 passes i paro per descansar 20 esbufegades. Miro amunt i veig que tothom fa el mateix, estem més estona parats que caminant. No hi ha pressa, a poc a poc. Miro a l’esquerra i veig clarament els seracs on ens vam emmerdar ahir a la nit. Vam arribar molt a prop de l’inici de la rampa, però per sota; molt difícil de deduir a les fosques.

En Marco es va distanciant. És el que està menys aclimatat. Va arribar fa 10 dies i tan sols ha dormit una nit a C1 i ja està fent l’intent de cim. Però aquest és el seu estil. Va molt lent, però no sembla que res el pugui aturar. És un bou, aquest home. Em sento molt unit a tot el grup, orgullós de compartir la muntanya i aquesta aventura amb tots ells. Això em dóna seguretat per continuar amunt, tot i que ja no sóc capaç de fer les 20 passes seguides i en faig 15. Paro, respiro, miro, filmo, aquesta és la meva rutina. A les 12.30 del migdia arribo als 7.300 metres. Les sensacions milloren. Sembla una contradicció, però com més amunt, més cansat, però més energia. El cap sembla aclarir-se. Ara sí, estic convençut que arribaré al C4. Els tres del davant s’aturen a l’últim serac abans d’encarar el gel. En Pemba em comenta que està cansat i li proposo d’arribar on són ells i descansar un minuts.

Tanta altitud espanta, però em sento bé. Mai havia estat tan amunt. Veig desenes de muntanyes als meus peus, l’horitzó és molt llunyà. Arribo al serac, em sento eufòric. Uns minuts després arriba en Pemba i mitja hora després arriba en Marco, aparentment destrossat, però carregat de forces internes. Ens asseiem damunt les motxilles tombades, disposats a descansar uns minuts. Mengem cosa bona que porta en Marco, pernil i fruita assecada. Bevem aigua amb Tang. El cos ho agraeix i m’imagino, com si es tractés d’un videojoc, com augmenta la barra d’energia i canvia del vermell al groc. Gràcies, Marco, ja torno a estar a punt per a la batalla.

Mentrestant el grup d’en Rusky continua i ara avança per un tram força delicat, molt dret, i amb un gel que sembla vidre. Veig que treuen la corda i s’asseguren. Caldrà anar amb compte.

Descansem una bona estona i prosseguim, ara sí, tots tres junts, per encarar el tram més exposat. Veiem les cordes fixes de les expedicions comercials a la dreta, lluny de la nostra línia d’ascens. Avancem sense encordar-nos, just per l’esquerra de la rampa. Cinc passes i ja no puc més. Costa respirar, falta oxigen. Semblem peixos fora l’aigua. Aquí cada quilo compta i la motxilla cada vegada es fa més pesada i, damunt, m’obligo a filmar tot el que puc. Passem el tram més dret amb èxit i ara arribem a la zona de gel, de petites rampes verticals plenes de cordes velles, gastades, atrotinades i assegurades amb cargols de gel rovellats i estaques mig tretes. Marco, què fem, utilitzem aquestes cordes velles? En Marco mou el cap com fent un sí no gaire convençut. Val, ens hi lliguem, però com si no existissin, interpreto. Miro i remiro, analitzo i trio una de les cordes i hi passo el mosquetó amb el pensament que val més no relliscar aquí. 4.000 metres més avall això seria bufar i fer ampolles, penso, però aquí cada gest mereix tota la concentració possible. Miro avall per tenir consciencia de la caiguda que hi ha, però els seracs no deixen veure el final, cosa que encara crea més sensació de profunditat. Tant se val, ara toca mirar amunt, i no avall. A les puntes dels grampons els costa clavar-se al gel. Però pitjor ho té en Pemba, que té les puntes dels grampons ben gastades i ha de caminar fent cops de peu al gel perquè se li clavin una mica. Sembla que balli flamenc.

Anem avançant lentament direcció al plató. El Garmin marca 7.400 metres, ja hi som molt a prop. Pocs metres abans, un esquelet dóna la benvinguda al C4. És un japonès que va perdre la vida el 2010. Una tempesta va atrapar un grup de cinc alpinistes molt a prop del cim. Dos van perdre’s al plató i van desaparèixer. Els altres tres van poder arribar al coll nord on van poder ser rescatats amb vida. És la cara trista de l’alpinisme, però la mort, aquí, es viu amb naturalitat. De fet, en aquesta expedició el tema de la mort ha estat present des de l’inici, ja que som les primeres expedicions a intentar el Manaslu després de l’allau que l’octubre passat va provocar 11 morts al C3. En Marco és aquí per fer un homenatge a un company que va perdre la vida l’any passat en aquest accident. Fa pocs dies també va arribar una expedició francesa amb la missió de recuperar el cos d’en Greg, un noi de 29 anys que també va perdre la vida per culpa de l’allau. Encara queden dos cossos a la muntanya, el d’en Greg i el d’un canadenc. Vam conèixer el pare d’en Greg al CB i ens va explicar que si fos per ell, deixaria que el seu fill descansés en pau a la muntanya, perquè la vida d’en Greg era la muntanya, però a la mare aquesta idea no li agrada. Dos pensaments que s’entenen segons el punt de vista amb què t’ho miris. Per a uns, pujar aquestes muntanyes assumint el risc de la mort és una bogeria, però per als que ho intentem és una filosofia de vida. De fet, si miro avall, veig uns puntets que es mouen just sota el C3, a 6.700 metres, més o menys. Són els xerpes de l’expedició francesa que amb tot tipus d’estris busquen el cos d’en Greg: pales, detectors de metalls, làsers, etc., però no són gaire optimistes, perquè hi ha molta neu acumulada.

En Gerard, el pare d’en Greg, ens va explicar amb tota mena de detalls com va passar l’accident: en Greg compartia tenda amb en Remy, el seu company de cordada. Era la seva primera expedició a l’Himàlaia i volien baixar la muntanya esquiant. Eren a C3 per fer l’intent de cim i a les 5 de la matinada els va despertar un soroll molt fort. En Remy va comentar que era un tro, però en Greg, amb força experiència a la muntanya, va cridar “allau!”. Sense temps per reaccionar, un serac de dimensions considerables es va desprendre dels 7.200 metres (per on acabem de passar fa una estona) i va arrasar bona part de les tendes del C3. Sembla que la neu i el gel no van arribar a tocar la tenda dels dos amics francesos, però va passar molt a prop i la força de succió es va emportar en Greg muntanya avall, mentre en Remy quedava intacte a la tenda sense entendre res. Sentir el pare d’en Greg és tota una lliçó de fortalesa. Jo ho tinc clar: a la vida cal assumir riscos i intentar fer el que a un li agrada i l’apassiona. Prefereixo morir en una muntanya que d’avorriment en un sofà.

Fem l’últim pendent de gel. És dur com una mala cosa, sembla vidre i el risc de patinada és important. Estic molt cansat, o sigui que he d’extremar les precaucions. En Marco i en Pemba s’han quedat una mica enrere i arribo en solitari al C4. Són les 3 de la tarda, han passat 8 hores i estic destrossat. Sembla un assentament antic i abandonat. És ple de trossos de tenda i material destrossat que, clavat al gel, oneja amb el vent. Esperen asseguts en Sergio Leo, en Rusky i en Nima. Ja han muntat una de les tendes. Sense acabar d’arribar on són ells, em desvio una mica a la dreta, m’assec davant l’abisme i començo a plorar desconsoladament: per res en concret i per un pila de coses, però sobretot per haver decidit intentar d’arribar fins aquí i superar amb èxit aquesta prova psicològica. Sento el cim més a prop que mai, tot i que des d’aquí encara no es veu. Acabada aquesta purga emocional vaig a veure els companys, els abraço un per un i els dono les gràcies.

Em Pemba munta la tenda i ens hi anem ficant. L’estratègia és dormir quatre en aquesta tenda, que és força gran, tot i que un cop dins, estem com sardines a la llauna. Dos amb el cap a l’est i els altres dos, cap a l’oest. En Sergio Leo i en Nima són en una altra tenda. Bevem una mica d’aigua, però no tota la que hauríem de beure. El fogonet d’en Marco va massa lent per als quatre. Els minuts passen lentament. Ara sí que es tracta d’una cursa contra rellotge on cal estar el mínim de temps possible en altura. Aquí un nota com el cos es va deteriorant. Els líquids i els aliments entren amb dificultat. A vegades estirats, a vegades mig incorporats, ens anem movent intentat trobar aquella posició ideal que no existeix. En Pemba i en Nima surten a posar corda fixa als primers 100 metres de la sortida, que segons sembla és una rampa de gel força delicada. Tornen al cap d’una hora, just quan comença a pondre’s el sol i el dia arriba a la seva fi. En Marco treu el menjar i assaborim pernil i formatge italià. ‘Grazie mile’. Ja és negra nit i tot continua igual, movent-nos cada dos per tres i intentant agafar un son impossible. Jo sóc en una de les bandes de la tenda, em segueix en Rusky, en Pemba i en Marco, que és qui ocupa més espai, però és com si hi tingues dret, perquè la tenda és seva. Alguns estossecs i algun comentari. Definitivament, apaguem els frontals per intentar dormir, però sembla que avui serà difícil aconseguir-ho. Nervis, emocions, cansament i una mica de mal d’altura ho impedeixen. Si tot va bé i el clima ens deixa, demà ens enfilarem muntanya amunt.

22 de maig. A les 4 sona el despertador, però fa molta estona que controlo l’hora: no he dormit ni un minut. A fora, fa un parell d’hores que bufa vent i belluga la tenda amb força. En Marco comenta que esperem a la sortida de sol, a veure si el vent amaina. Ens tornem a tombar. Les ràfegues de vent són fortes, la tenda pateix els embats i de mica en mica va destruint el nostre castell d’il·lusió d’apropar-nos al cim. A les sis tot continua igual. En Sergio Leo tampoc veu clar de fer l’intent i comenta que val més baixar. En Marco diu que podríem esperar un dia, però jo ho trobo una bogeria. Ja vam esperar un dia a C3, seria molt destructiu esperar un altre dia a 7.450 metres. Tenim les forces al límit. Jo tinc clar que o s’intenta o es baixa, però no s’espera. Minuts de confusió, dubtes. La realitat és força clara, però costa, i molt, d’acceptar. Finalment, la resignació. Decidim baixar sense intentar-ho. El consens és general. Potser és el més coherent, però fa molt mal després d’haver estat tan a prop.

Amb en Rusky ens vestim per pujar uns metres, per veure com a mínim el cim. Ens enfilem gel amunt per la rampa que ahir van equipar en Nima i en Pemba i que avui havia d’haver estat la nostra plataforma de llançament cap als 8.000. Sé que no em queden gaires forces, però sí les suficients per haver-ho intentat. Pujo trist i abatut. Ens aturem en una planícia de gel lluent per contemplar per primera i última vegada, preciós, el cim del Manaslu. Me’l miro amb resignació i li dono les gràcies per tot el que ens ha permès aprendre pel camí. Les llàgrimes tornen a regalimar-me galtes avall, aquest cop, però, de frustració. Ho hem donat tot per viure uns intents dalt d’aquest cim, però definitivament no podrà ser.

Bufa un vent molt fred i ja fa estona que noto cada vegada els dits de les mans més congelats. Els minuts passen, però ens resignem a deixar aquest pla. Fem fotos, filmo les últimes escenes. A l’esquerra, l’Anapurna i el Dhaulagiri, gegants. Als nostres peus, desenes de muntanyes, i a l’horitzó, l’altiplà tibetà, gairebé a l’infinit. Ens asseiem per assaborir la pau i el silenci del moment. Instants d’intimitat, de tancar els ulls i interioritzar les sensacions, d’aturar el temps i pensar en tot el camí recorregut. El tenim aquí mateix, però no serà avui que ens hi enfilem.

El fort vent em torna una i altra vegada a la realitat. Els dits em fan molt mal. Toca retirada. Miro per última vegada la muntanya i començo a tirar avall. Arribem a C4 i ja estan desmuntant les tendes. Fem la motxilla i comencem el descens. Baixem i baixem i no parem de baixar. Cadascú al seu ritme, primer el gel, altre cop perillós, llavors la zona de seracs, la rampa de neu. Recollim la tenda i el material de C3 i continuem avall.

A mig camí, en Jambu, un dels xerpes francesos, ens avitualla amb suc de fruita i fruita seca. Gràcies Jambu. El poble xerpa és increïble, forts i atents amb els estrangers. És clar que l’‘himalaiisme’ no existiria sense aquesta gent, o, si més no, seria molt diferent. Arribem a C2, però no ens aturem i seguim muntanya avall. Sembla que se’ns ha apoderat la pressa o estiguem fugint, definitivament. Arribem a C1, bevem una mica, descansem uns minuts, recollim algun material i carregats com mules ens llancem rumb al CB, conscients, però que haurem de tornar a pujar fins a C1 per acabar de recollir la tenda i alguna cosa més. Però ara mateix m’és igual. Només tinc al cap arribar al CB, menjar, beure i dormir.

El tram fins a CB se’m fa etern, gairebé 3 hores per recórrer un tram que normalment baixava en poc més d’una hora. La neu és tova, em costa aixecar els peus, em fa mal l’esquena, les cames, tot el cos. Haig d’aturar-me de tant en tant. I per fi, el CB.

M’abraço amb els cuiners, en Dendi i en Jambu. Ens preparen un ‘dalbat’ que em costa d’empassar perquè no tinc gaire gana. Sobretot tinc set. I bec i bec com si fes una eternitat que no hagués ingerit cap líquid. I els expliquem l’aventura, però de seguida me’n vaig al llit. Tinc la necessitat urgent de descansar, però sobretot de reflexionar sobre tot el que ha passat.

Em costa agafar el son. Ara en la intimitat em vénen tot tipus de pensaments. Ja no em sento tan trist. Sembla que de mica en mica vaig assimilant la decepció inicial. No hem fet cim, però hi hem estat molt a prop. Tot plegat ha estat brutal, els mesos de ‘trekking’ i l’expedició al Manaslu. Ho hem intentat una vegada rere l’altra impulsats per una il·lusió i ganes gairebé innocents. Potser hem pagat l’aprenentatge i hem fet molts més metres del compte. Però veníem disposats també a això, a equivocar-nos si convenia i aprendre dels errors, perquè quan vam gestar el projecte teníem clar que volíem experimentar l’ascens a la muntanya de la manera més pura i autosuficient possible, sense oxigen, sense xerpes i al més pur estil alpí possible. Al final no sé ben bé quin estil hem fet. Ens és igual, ho hem fet com hem pogut. Però ho hem intentat amb honestedat i humilitat, tot i que ens hem anat estavellant una i altra vegada contra la climatologia. La natura mana, això ens ha quedat clar, tot i que ja ho sabíem. Però al meu cap ressona que si el dia 22 no hagués fet vent, segurament hauríem fet cim.

Almenys érem allà, a punt per a totes les possibilitats i això em fa sentir molt orgullós. Però, és tan important el cim? A mesura que passen les hores i vaig agafant distància, vaig esborrant del cap la idea del fracàs i valoro cada vegada més el fet d’haver sabut renunciar. Més amunt dels 7.000 metres un se sent vulnerable, petit, desemparat. En tot moment ets conscient que els petits problemes es magnifiquen i que ningú et pot venir a buscar o ajudar, perquè cadascú té prou feines amb ell mateix. Per això valoro cada vegada més el fet de no haver tirat amunt i arriscar. Tornar a casa, doncs, per a mi és el veritable cim, juntament també amb tota la gent que hem conegut: els italians, els dos Marcos i els dos Sergios, que han estat els nostres mestres per uns dies, i els xerpes, gent forta com cap altra. Amb ells hem format un equip que m’ha fet emocionar enmig de les rampes cap a C4.

 

De mica en mica vaig agafant el son i dins el sac i estirat a la tenda del CB no puc deixar de pensar com en sóc, d’afortunat, de poder haver passejat tant de temps per la natura més salvatge i haver acomplert el somni de conèixer l’Himàlaia i la seva gent. M’adormo pensant en les sensacions viscudes al Manaslu, que ja comencen a formar part de la memòria, i en tot el que ens ha permès viure el fet de voler escalar aquesta muntanya. Potser no hem fet cim, però gràcies a perseguir aquest somni hem conegut la família dels Ratna de Mandre, hem sentit cantar la Tseling, hem esquiat amb el lama de Beding, ens hem enfilat al Chukung Ri, hem vist la Tseling com feia mitja i caminava alhora, hem vist pondre’s el sol a l’Everest, hem rebut la benedicció d’en Dorje, hem vist postes de sol espectaculars, hem mantingut molts diàlegs amb la natura, ens hem atipat amb els ‘dalbat’ d’en Zunguee, ens hem emocionat amb les sortides de lluna, hem fet un bivac al Kalapatar, hem creuat el Renjo La en ple hivern, hem sentit el budisme a cada racó de les muntanyes, hem conegut en Kami, la Mireia, en Nima, l’Emlama, els italians i tantes altres persones que potser ja no tornarem a veure mai més, però que ja formen part del nostre ésser. I, a més, hem compartit aquesta experiència amb molta gent propera i que ens estima. Hem patit i gaudit a la vegada.

Un cop més, viatjar m’ensenya que l’important és tenir la ment oberta i el cor calent, ser valent i no resignar-se al teòric destí.

La vida és lluita i el somni és el camí!

Moltes gràcies a tothom.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT