Europa aposta per regular el 'home sharing'

Per què hauria d'existir una regulació específica per al ‘home sharing’? Les lleis que regulen actualment el lloguer d'habitatges a turistes van ser pensades per a una època molt diferent. Avui en dia la connectivitat i internet han fet molt senzill compartir un espai de la pròpia casa a canvi d'una compensació econòmica. Aquests amfitrions són persones amb una ocupació que no és el lloguer intensiu de la casa, no són professionals del turisme i, per tant, no haurien de tenir una càrrega administrativa o reguladora com la dels professionals. Hi hauria d'haver una normativa adaptada als nous temps que empari aquesta nova figura del ciutadà productor.

En canvi, la regulació a Catalunya -com a la de la resta de l’Estat- està feta des de la perspectiva del professional. És a dir, que qualsevol activitat en l'àmbit de l'hospitalitat queda assimilat a una activitat turística exercida de manera intensiva i professional. En aquest sentit es genera una gran confusió sobre la qualificació d'habitatge d'ús turístic, que porta molta gent a no distingir l'habitatge habitual o una segona residència de l'habitatge que té un ús exclusivament turístic.

A Catalunya hi ha hagut recentment una proposta de regulació, en forma de decret, per part del govern de la Generalitat. Aquesta proposta és encara un projecte que, en línies generals, preveu crear una nova categoria d'allotjament turístic que inclogui les habitacions en un habitatge particular. Però té un aspecte restrictiu clau, ja que condiciona poder compartir la llar al fet que l'amfitrió pernocti a la mateixa casa. Això vol dir, per exemple, que un amfitrió que marxa de casa de manera temporal -unes vacances?- no la pugui compartir.

A més, aquesta proposta de decret segueix sense distingir entre professionals i particulars, i provoca que aquests últims hagin de suportar unes càrregues reguladores desproporcionades. Als particulars no se'ls pot exigir el mateix grau de regulació que als professionals, i així ho han entès ciutats com París, Lisboa, Londres o Amsterdam, que sí que fan la distinció. En lloc d'introduir noves lleis sobre turisme, aquestes ciutats han introduït canvis en les normatives vigents per adequar la realitat administrativa al fenomen del ‘home sharing’.

CIUTATS QUE HAN LEGISLAT

Lisboa (abril del 2016): Airbnb va arribar a un acord amb l'Ajuntament de Lisboa per col·laborar en la recaptació de la taxa turística de tots els ciutadans que comparteixin els seus propis habitatges ('home sharing') a través de la plataforma. Airbnb també treballarà conjuntament amb l'Ajuntament per promoure un turisme responsable a la ciutat educant els amfitrions sobre les normes del 'home sharing’.

Londres (febrer del 2015 i desembre del 2016): el govern va anunciar un projecte de llei per promoure l'economia col·laborativa. Entre altres mesures es va proposar canviar la norma que prohibia als londinencs el lloguer dels seus habitatges. Després que la llei fos aprovada al Parlament, els residents de Londres poden llogar el seu habitatge habitual un màxim de 90 dies a l'any. Airbnb s’ha compromès recentment a establir un límit dins la plataforma, de manera que qui lloga una casa sencera no ho pugui fer per més d’aquest límit que marca la llei.

París (març del 2014): des de l’aprovació de la ‘Loi Alur’ el 2014, tothom que visqui a França i tingui un habitatge pot llogar una habitació a casa seva sense haver de demanar un permís específic a l'ajuntament o autoritat local, sempre que aquesta sigui la seva primera residència (habitatge habitual). Quan es lloga una casa o pis sencer el límit és de 120 dies. La mateixa llei també permet el lloguer per estades curtes a les segones residències, tot i que deixa a les ciutats el criteri per imposar requisits addicionals. L'agost del 2015 Airbnb va arribar a un acord amb l'Ajuntament de París per recaptar i pagar la taxa turística en nom dels seus amfitrions. A França, actualment 19 ciutats han signat un acord similar amb Airbnb perquè les taxes turístiques es paguin a través de la plataforma

Milà (gener i setembre del 2015): el setembre del 2015, la regió de la Llombardia (que inclou la ciutat de Milà) va aprovar una normativa que regula i acull l'economia col·laborativa mitjançant la qual s'estableix que les persones residents a la Llombardia són lliures de compartir les seves cases i que el 'home sharing' no és una activitat professional. Aquesta mateixa normativa permet que les persones puguin llogar les seves pròpies llars sense necessitat dels requeriments a què han de fer front els professionals.

Amsterdam (desembre del 2014 i desembre del 2016): la ciutat d'Amsterdam i Airbnb van signar un acord per promoure l'intercanvi responsable d'habitatge i simplificar el pagament de l'impost de turisme a la ciutat. Aquest acord ha estat renovat recentment fins al desembre del 2018. L'acord estableix el compromís d'Airbnb de proporcionar als amfitrions informació clara i accessible sobre la normativa legal. Els amfitrions estaran obligats a declarar activament que entenen i compleixen aquesta normativa abans de publicar el seu anunci. Airbnb, a favor dels amfitrions, recaptarà i remetrà a les autoritats l'impost de turisme. S'estableix un límit de 60 dies i, com a Londres, la plataforma establirà aquest límit de manera que no es pugui llogar més enllà d’aquests dies un apartament sencer si no es disposa d’una llicència o permís necessari. El govern local va voler assolir aquest acord en entendre que reforça la imatge de la ciutat com una ciutat hospitalària que abraça la innovació i l'economia col·laborativa.

Hamburg (juliol del 2013): la ciutat d'Hamburg va promulgar una nova llei que fa totalment legal llogar una habitació privada o tota la casa quan es tracta d'un habitatge principal (primera residència), en el cas que els propietaris estiguin temporalment fora de vacances. No cal sol·licitar cap tipus de llicència sempre que es compleixin aquestes condicions. Si es lloga una segona propietat o diverses, s'ha de sol·licitar un permís a l'administració local.