Especials 30/05/2011

La indignació

i
Antoni Vives
4 min

La indignació és el menys polític dels sentiments. I malgrat tot és evident que el fantasma de la indignació sobrevola els carrers de les nostres ciutats.

Recordo una reunió del fòrum de l'automoció que organitza l'Iese des de fa anys. Devia córrer l'any 1994 o 1995 i un ponent feia càbales sobre el futur de les economies europea i espanyola per als quinze anys següents. A l'auditori s'hi asseien representants del sector, entre els quals destacaven els consellers delegats de Seat i de Nissan, els dirigents de les fortíssimes xarxes de concessionaris de les marques principals, els més importants empresaris del sector de la componentística catalana, acadèmics, estudiosos i quadres empresarials com jo, en aquell moment.

No era un lloc per especular i el professor digué, ho recordo perfectament, que l'economia occidental es mouria en una zona de creixement més o menys sostingut durant força anys, amb petites fluctuacions de la inflació i amb augments considerables dels mercats. Entràvem en l'època de la confiança, ens digué, i calia aprofitar-la.

D'aquells anys en recordo les projeccions que fèiem del mercat de l'automòbil. Vam somiar amb mercats de vehicles de turisme de més d'un milió d'unitats venudes. La realitat s'imposà a totes les planificacions i assolírem aquelles xifres impensables. Fàbriques que s'havien fet un lloc al món a base de fer tractors per a ús agrícola i camions per a ús industrial, passaren a fer vehicles d'alt valor afegit. Vist des del sector en què jo vaig créixer, va ser el temps de les noves terminals de vehicles del port, el temps del tancament de la Zona Franca i de l'esclat de Martorell, el temps àlgid del Ral·li París-Dakar i el de la consolidació del Gran Premi de Fórmula 1 al Circuit de Montmeló. Mentrestant, i sense sortir del sector, la fàbrica en la qual vaig entrar a treballar l'any 1988, que aleshores tenia uns dotze mil treballadors, n'anà perdent de mica en mica fins a situar-se en uns quatre mil. Tot i fer llançaments sonats de grans vehicles, en gran part dissenyats per enginyers catalans que mereixerien un homenatge, vam haver de lluitar cada vegada més durament amb les plantes industrials de la mateixa marca en altres llocs del món per mantenir la nostra fàbrica en funcionament. Durant aquest temps, la propietat de la part principal del capital canvià de mans i, a més de la fàbrica, la xarxa de concessionaris en sortí afectada.

En definitiva, anys d'una gran prosperitat, sí, però també anys de canvis acceleradíssims que, vistos des d'on som ara, potser no van ser aprofitats del tot. Un punt de la indignació que ens afecta a tots plegats passa per compartir el sentiment d'haver deixat escapar l'oportunitat de fer el que calia fer en aquella època de la confiança, de creixement sostingut.

Que no va passar en sectors com el de la construcció i el financer? En aquests casos l'època de la confiança es convertí en l'època de l'abús. Es van repartir xecs a tort i a dret. Es malbarataren estalvis en inversions espúries. Es pensà que la festa era per sempre. Molta gent anà a dormir a la palla i quan va despertar el xoc amb la realitat va ser duríssim. La indignació provocada per l'abús de la confiança de tothom envers tothom té l'epígon en la crisi financera global. Va ser sobre la confiança que es col·locaren hipoteques incol·locables. Sobre la mateixa confiança famílies objectivament insolvents van mirar-se al mirall i s'hi veieren capaces de tot. Avui, quan ens hi tornem a veure tal com som, recordem aquella època i ens indignem amb nosaltres mateixos, amb raó, però també amb els que tenien prou dades per haver-ho advertit abans. I ja ho sabem: Déu nos guard d'un ja està fet.

La indignació existeix per la falta de coratge que no permet fer front a la crisi de solvència de famílies que objectivament no poden pagar les hipoteques a les quals s'havien compromès. La indignació creix quan no comprenem per què no hi ha correlat entre responsabilitat en els fets i responsabilitat pagada pels fets. Per tot això la indignació que ha arribat a les places del nostre país està molt més estesa del que ens pensem entre els únics que es poden indignar amb tot el dret del món: els herois que es lleven cada dia a les set per anar a treballar i no per anar a acampar. Els que paguen el metro. Els que compleixen la llei. Els indignats autònoms, professionals, assalariats, que veuen com sempre queden al final de tots els relats. Els que no es disfressen, els que no embruten ni pinten parets. La indignació creix entre ells i esdevé sistèmica.

La seva expressió és marginal perquè, com que no és política, és difícil recollir-la d'una altra manera. Entre els acampats i les classes mitjanes del nostre país hi ha uns filaments invisibles que els posen en contacte. Els uns se serveixen dels altres per expressar un sentiment que no és polític, però que sens dubte la política ha de recollir i fer seu. Si no, passarem definitivament del temps de la desconfiança al temps de la indignació.

stats