30: PLAFONS CERÀMICS DE LA BATALLA DE LEPANT, A VALLS

La gran batalla per retenir un plafó

Els vallencs han lluitat per conservar aquesta magnífica obra ceràmica del 1670 i perquè no se n’anés a Barcelona. Han fet bé: és una joia

Costa de saber quins són els bons i quins els dolents, amb tants vaixells amuntegats! Tinc al davant un magnífic plafó de ceràmica on hi ha representada la Batalla de Lepant, fet cap a l’any 1670, a la capella del Roser, al cor de Valls. “Quan vaig arribar a Valls, en aquesta capella s’hi feia missa diària”, em diu Josep Bofarull, de la Canonja, rector de la parròquia de Sant Joan de Valls, que m’obre la porta (habitualment està tancada, només s’hi fan visites concertades). “Ara s’hi fan concerts, exposicions i altres esdeveniments culturals. L’Associació de Veïns Pisos Clos fa cada any un pessebre que ocupa pràcticament tot l’espai”, m’explica el Josep, que de seguida m’indica on són els dos bàndols de la batalla: els turcs són al fons, formant una mitja lluna amb els seus vaixells, i en primer terme hi ha els cristians.

Els especialistes creuen que aquest plafó de la Batalla de Lepant va ser fet pel gran ceramista Llorenç Passoles, que va participar en la realització dels plafons de la Casa de la Convalescència, a Barcelona, en una època dolça en l’ús de les rajoles vidriades policromades (se’n feien per a sòcols, plafons decoratius, plafons de sants, fonts, bancs, arrambadors, noms de carrers, etc.).

¿Una escena bèl·lica en una capella? Home, sí que n’hi ha en algunes, però no és habitual. Aquesta suposo que va colar perquè narra una història en què els vencedors són els cristians: a la batalla naval de Lepant, que va tenir lloc el 7 d’octubre del 1571 al golf de Lepant, al Peloponès (actual Grècia), es van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana anomenada Lliga Santa. S’hi van perdre unes 35.000 vides, entre les quals la de l’almirall Alí Baxa, cap de l’esquadra turca, i va haver-hi un munt de ferits, com Joan d’Àustria i Miguel de Cervantes, que va perdre la mobilitat de la mà esquerra (sort que, suposo, escrivia amb la dreta). Si els turcs haguessin guanyat la batalla, no només no tindríem aquest plafó sinó que ves a saber com seríem ara.

El plafó és a la paret dreta de la capella. A l’esquerra n’hi ha un altre que representa el lliurament del comandament de la croada del poder eclesiàstic -que convocava la croada- al militar. Una escena que, de fet, va succeir, però no realment com s’expressa aquí, ja que no va ser el Papa qui va lliurar el bastó de comandament sinó un cardenal.

El marc de rajoles de la banda esquerra, la que està al costat de l’altar, està escapçat. Hi ha una porta just al costat. ¿Que no van prendre bé les mides? M’ho aclareix Jordi París, director del Museu de Valls, que m’acompanya en la visita: “La porta la van fer després. El plafó ja hi era. La família Bellver, que vivia al costat, va cedir l’espai de casa seva perquè hi fessin la sagristia, a canvi d’una obertura a l’altura del seu primer pis per sentir missa des de casa. Per això van fer aquesta porta i van haver d’escapçar el plafó”, diu, mentre m’assenyala la gelosia situada a una certa altura. Les obres no es van fer fins després de la mort de l’amo, Joan Bellver, de manera que no va poder gaudir del privilegi de sentir missa des de darrere la gelosia.

“Enganxem-lo ben fort, amb ciment, no amb calç, perquè no se l’enduguin”, van pensar els vallencs durant el franquisme, a principis dels anys 50. Però aquell ciment va estar a punt de provocar que el plafó quedés malmès per sempre. “Va ser un miracle que no se n’anés a can Pistraus!”, em diu el Jordi. “La combinació de ciment, humitat i sal, i el fet que les rajoles són de fang -que té moviment- i la superfície vitrificada -que no en té-, les estava destrossant”.

“Uns pocs anys més i ja no s’hagués aguantat”, em diu Enric Ribé, que va ser regidor de Cultura i director del Museu de Valls. “L’any 1980 vam fer venir l’aleshores president del govern, Adolfo Suárez. Vam anar a fer una calçotada, però, esclar, abans de l’àpat havia de fer una visita a la capella del Roser, que va resultar ser exitosa perquè al cap de poc van arribar els diners per poder restaurar el plafó. Les rajoles van ser desmuntades, peça per peça, dessalinitzades, restaurades i recol·locades”.

Hi ha hagut com a mínim dos intents d’endur-se el plafó a Barcelona. “La capella va ser saquejada el 1936. Durant la guerra, l’alcalde Josep Piñas va rebre la visita d’un individu, que es va identificar com a comissari de Museus, que portava un ofici de la conselleria de la Generalitat en què s’instava a lliurar-li les rajoles de l’excapella per dur-les al Museu Marítim de Barcelona”, m’explica Jordi París. “Va haver-hi una discussió violenta entre l’alcalde i el comissari, el qual, finalment, va marxar amb els seus acompanyants. “Tornaré per requisar les rajoles!”, els va dir. L’alcalde i el seu equip van acordar fer-les desaparèixer. Les van desenganxar amb compte, les van enumerar i les van guardar en capses al convent del Carme fins al final de la contesa. Va ser una sort que durant la fugida dels republicans i l’entrada dels nacionals a Valls ningú les malmetés, ja que el convent va ser saquejat”, relata el Jordi. I després de la guerra encara va haver-hi un nou intent perquè el plafó se n’anés a Barcelona!

Seiem al Centre de Lectura, situat a pocs metres de la capella del Roser. Durant el franquisme era un lloc de trobada de la burgesia vallenca, però això és aigua passada. “Gràcies per venir, xiquet”, em diu el Jordi, mentre prenem una aigua ben freda: “Ara sembla que no se l’enduran”. I somriu.

El carrer de la Cort, eix del Valls antic

La capella del Roser es va construir el segle XIV (però la configuració actual és del XVIII), al costat d’un hospital, l’Hospital Nou. És al carrer de la Cort, el principal eix del Valls històric, on hi ha un munt d’edificis singulars. En aquest carrer que enllaça dues places - el Pati i la plaça del Blat - hi trobem la Casa de Santes Creus: un edifici de pedra, dels pocs que hi ha a la ciutat, del segle XVII, que conserva els dos portals adovellats originals i tres grans gàrgoles que n’indiquen l’alçada original. Hi destaquen també les cases on van néixer l’escriptor Narcís Oller, el cineasta Iquino i l’enginyer Avel·lí Comerma (a finals del segle XIX va fer un projecte de túnel per unir Espanya amb el Marroc per sota l’estret de Gibraltar), i edificis d’autors de renom com Cèsar Martinell i Domènech i Roura (fill de Domènech i Montaner).

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT