4: EL RETAULE DE CADAQUÉS

L’extraordinari retaule barroc salvat pels cadaquesencs

El retaule de l’església es va fer entre el 1723 i el 1788 i el van pagar els 700 habitants de la vila: té 365 figures, de les quals 80 són àngels

Cadaqués no ve mai de pas. Cal anar-hi expressament. Però com diuen els de la guia Michelin, “ vaut le voyage”. Amb Cadaqués hi tinc una relació íntima, entre altres coses perquè quan em vaig casar, ja fa uns quants anys, un mediàtic i bon amic ens va regalar una estada d’una setmana a casa seva, just quan ell i la família la deixaven després de les vacances d’estiu. Amb un detall afegit: ens va deixar la nevera pleníssima. “Que no hi quedi res, eh?”, va insistir.

El problema d’escriure sobre Cadaqués és que qualsevol qualificatiu o expressió poden semblar superflus. És millor pintar-lo. No és casualitat que sigui, i crec que no m’erro afirmant-ho, el poble més pintat del país en relació a les seves dimensions.

A Cadaqués val la pena anar-hi fins i tot a l’estiu, quan és un formiguer i és molt probable trobar-hi, als revolts que descendeixen fins arran de mar, cues acordiòniques. Un dels elements que va guanyant protagonisme a mesura que es baixa aquest últim tram de carretera és l’església, blanca com un glop de llet.

Avui la visito acompanyat d’Andreu Estragués, cadequesenc per part de mare. Quan arribo a l’església ( iglesi, en diuen aquí, més curtet; també, pel que fa a la parla, aquest poble és un món a part) és tancada i a les fosques. Però de seguida apareix l’Andreu amb un feix de claus. Obre les portes per a mi... i a l’instant s’omple de turistes, esclar. Alguns seuen als bancs, tots encoixinats. Quan marxaré, ell s’hi estarà encara una bona estona esperant que es buidi. Cadaqués és ple de gent generosa.

Els ulls se me’n van cap al retaule major, majestuós, enorme: té 23 metres d’alçada i 12 d’amplada. Està esplèndidament esculpit i pintat amb una policromia enriquida amb or que dona una brillantor espaterrant a les figures i escenes. Està presidit per la Mare de Déu de l’Esperança -se la reconeix perquè té un sol al ventre-, coronada per sant Tomàs i acompanyada dels evangelistes i altres sants, angelets i garlandes de fulles i flors de tota mena. A la part inferior, dues gran escultures d’atlants, vestits de pescadors, semblen suportar tot el pes del retaule. “Quantes figures diries que té?”, em pregunta l’Andreu. Però abans que faci un càlcul ràpid, fa: “365 figures; tantes com dies té l’any. I 80 d’aquestes figures són àngels”.

Cadaqués va viure de cara al mar i pràcticament separat, per terra, de la resta de la comarca fins a finals del segle XIX. La mar ha sigut tradicionalment la seva sortida natural. Els cadequesencs han sigut grans navegants, i especialment al segle XIX, els capitans, pilots i mariners van tenir un paper primordial en la marina catalana. L’avi cadaquesenc de l’Andreu va ser un gran capità de vaixell. “Va naufragar dues vegades -en totes dues es va salvar-: a les costes africanes i a l’estret de Bonifacio (va topar contra les roques d’aquest indret del sud de Còrsega; el gos que duia a bord, de nom Ix -una expressió cadaquesenca que vol dir estranyesa - va localitzar tothom que hi havia al vaixell”.

Però la mateixa Mediterrània ha sigut també la porta d’entrada dels perills. L’any 1444 els àrabs van cremar la població; un segle més tard, el 1543, el temut turc Barba-rossa va saquejar el poble i va destruir la primitiva església romànica, de la qual només queden algunes parets. La nova, gòtica, del 1662, serà molt més gran, i aprofitarà l’espai on hi havia un teatre.

“El 1705, en plena Guerra de Successió, es va encarregar el retaule al gran escultor Pau Costa, un dels millors escultors de retaules de Catalunya, que tanmateix va morir abans d’acabar-lo, i a Joan Torras. El van començar a esculpir el 1723, però no va ser daurat fins al 1788. És un període llarg, però no tant si tenim en compte que una part de cada pesca servia per pagar el cost de les reformes a l’església i el retaule”, explica Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

Jo sense sol, tu sense fe, no som res

 

L’Àngels té una relació també especial amb Cadaqués. Cada vegada que ve no es pot estar de visitar l’església. “M’agrada el ritual de mirar el rellotge de sol que hi ha a la façana, on diu «Jo sense sol, tu sense fe, no som res»”. Sempre que hi va es pregunta com és que un petit poble de pescadors va arribar a disposar d’un dels millors retaules barrocs de Catalunya, i tracta d’imaginar els ingents sacrificis que van haver de fer els poc més de set-cents habitants de la vila després que les incursions corsàries i pirates dels segles anteriors cremessin l’església, fessin captius molts vilatans i deixessin el poble devastat. “Doncs bé, malgrat tot això -em diu-, aprofitant un període de bonança econòmica, caracteritzat per l’expansió del conreu de la vinya i l’increment de les exportacions d’aiguardent arreu del país, el consell de la vila de Cadaqués va decidir refer i ampliar l’església”.

El retaule va estar a punt de desaparèixer durant la Guerra Civil. Es va salvar gràcies a l’astúcia dels cadaquesencs. “Els que el volien incendiar venien amb molta gana, i uns quants cadaquesencs els van oferir un bon tiberi i molta garnatxa... I van cremar quatre imatges”, m’explica l’Andreu quan som davant del retaule de la Mare de Déu del Carme (em sorprèn veure la balança de la justícia d’aquest retaule completament desequilibrada!). “A més, alguns veïns havien tapiat el presbiteri”, afegeix quan som a la capella més gran de l’església, la capella fonda, amb coixins a terra a l’espai central, on preguen creients d’un munt de religions. L’Andreu em convida a entrar a la sagristia d’aquesta capella, la finestra de la qual proporciona una vista extraordinària de la badia, amb l’illot d’Es Cucurucuc al fons. I m’evoca la “discussió” que ell va tenir amb Dalí. “«És una piràmide», deia ell, i jo deia «Una vela llatina...» No ens posàvem d’acord, fins que va sentenciar: «Són abans els egipcis que els romans!»”

Modernisme, el far i les buguenvíl·lies

El temple de Santa Maria de Cadaqués, envoltat de carrerons estrets i costeruts, empedrats amb lloses de pissarra i còdols de mar, no és pas l’únic element patrimonial de gran interès d’aquest municipi. També ho són la casa modernista Serinyana, la Societat l’Amistat, fundada a finals del segle XIX - coneguda popularment com el Casino i punt de trobada de cadaquesencs i estiuejants -, les galeries d’art i el far de Cala Nans. El nom d’aquest far construït a finals del segle XIX, situat sobre la cala Nans, fa referència al lloc on “calaven nanses”. I crec que les embarcacions que es gronxen a la badia, tan atapeïdes a l’estiu i tan espaiades a l’època del fred i quan bufa la tramuntana - el vent que ve “de l’altra banda de la muntanya” -, i les ufanoses buguenvíl·lies, que en alguns carrers estrets del nucli antic fan un petit sostre, també formen part del ric patrimoni del poble més oriental de la Península.

Més continguts de