26: ‘LUCRÈCIA MORIBUNDA’, DE DAMIÀ CAMPENY

Símbol de l'honestedat i de la República

És una de les obres mestres del neoclassicisme europeu, d’una bellesa alhora serena i sensual

Daniel Romaní
4 min
SÍMBOL DE L’HONESTEDAt 
 I DE LA REPÚBLICA

“Em sembla que comença a ploure”, diu el de l’esquerra. “Doncs passa cap dins”, respon el de la dreta. El meu avi ho deia de les dues escultures de l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona, a la plaça Sant Jaume, pels gestos que fan amb els braços. Hi he pensat en entrar al solemne edifici del Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, amb dos personatges esculpits que fan els mateixos gestos. No m’he pogut estar de comentar-l’hi a la meva amfitriona, Mireia Rosich, directora del museu.

“Veuràs que tots els vilanovins t’ho diuen”. Ostres! I de qui és la versió original? Dels barcelonins o dels vilanovins? Ho penso mentre entrem al museu per trobar el tresor que busco: la Lucrècia moribunda (1835) de Damià Campeny. La que hi ha a Vilanova no és la versió original, que és a Barcelona. La d’aquí està feta en guix, però tan ben feta... Es troba en una gran sala situada a mà dreta de l’entrada del museu. La pinacoteca, en diuen. Les parets són plenes de quadres de dalt a baix.

Sec en una de les cadires a l’entrada de la sala. La Lucrècia moribunda és la gran protagonista. La seva blancor contrasta amb els colors de la sala: el grana de les parets -el segle XIX el va fer seu: el vellut del Liceu barceloní, els domassos a les parets de les cases, i etcètera-, el daurat en marcs de quadres de totes mides i formes, els tons foscos de les pintures d’escenes bèl·liques, de personatges tristos, de cels ennuvolats...

Amb la Mireia recorro tots els racons d’aquest centre que acull una munió d’obres cedides pel Prado el 1884. “Quan Víctor Balaguer va aconseguir aquest dipòsit, la pinacoteca madrilenya no es deia encara Prado, sinó Museo Nacional de Pinturas y Esculturas. I a Barcelona no s’havia ni celebrat l’Exposició Universal del 1888, a partir de la qual la ciutat es dotaria d’edificis que després acolliran museus”, m’explica.

Repassa breument la densa biografia de Víctor Balaguer, un dels més destacats polítics i escriptors del segle XIX, autor de la frase: “En tot, per tot i abans de tot, Catalunya” (malgrat el seu protocatalanisme, va ser ministre del govern espanyol, concretament de Foment i d’Ultramar). La nostra conversa torna a la Lucrècia. “Em té el cor robat. Crec que Campeny és una figura excepcional en l’escultura catalana, a l’alçada d’un Canova i d’un Thorvaldsen. Lucrècia és dels pocs herois clàssics dona, tota una heroïna. Revisant la documentació antiga del museu vaig trobar que Balaguer va tenir una especial dèria per obtenir una còpia d’aquesta escultura. I ho entenc. És sublim”.

La Lucrècia és una de les icones del museu. “Aquest any hem fet un concurs d’esbossos ( sketching ), que s’han exposat amb motiu del Dia Internacional dels Museus, i la Lucrècia ha sigut una de les més triades; l’any que ve repetirem l’experiència”, em diu la Mireia, l’activa directora d’un museu que no perd pistonada: “Estem tramitant un préstec de cinc obres a Singapur, els últims anys hem portat quadres a París (al Louvre i el Petit Palais), a Amsterdam (al Museu Van Gogh)... Hem posat moltes obres de la col·lecció a la Wikipedia, cosa que ens ha aportat moltíssim retorn -em diu oferint-me un ample somriure-. És molt important que els museus posem les col·leccions online, i que fem pactes amb les universitats per fer projectes de recerca”.

Lucrècia moribunda és una de les obres mestres del neoclassicisme europeu. “És una expressió més que fidel de l’esperit clàssic, propugnat per l’Acadèmia romana. Però si els escultors neoclàssics buscaven la bellesa ideal en l’Antiguitat, Campeny, amb la Lucrècia, va assolir el repte, superant la fredor estereotipada d’altres artistes i dotant la figura femenina d’una gran serenitat i sensualitat, característiques ben visibles en l’expressió del rostre i en el treball magnífic dels plecs del vestit que modela el cos, que revela una dona jove, de formes turgents”, assenyala Pilar Vélez, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Vélez afegeix que “Campeny coneixia probablement molt bé la història de Lucrècia, símbol de l’honestedat”. És la següent: era una dama romana, esposa de Tarquini Col·latí, nebot del rei de Roma. El fill del rei se’n va enamorar profundament. Un dia la va assaltar a casa seva i ella, en sentir-se ultratjada, es va matar amb un punyal davant del seu marit i del seu pare, després d’explicar-los què havia passat i demanar-los revenja. Tot seguit, van mostrar el seu cos mort al poble, que es va rebel·lar, es va abolir la monarquia i es va proclamar la República.

L’original és a la Llotja de Mar, a Barcelona, seu de la primera escola d’art del nostre país, precisament on va estudiar Damià Campeny, qur va ser becat a Roma, aleshores la capital de l’art del món occidental. “Els pensionats (o becats) a Roma havien d’enviar els seus treballs a la Junta de Comerç per constatar el seu progrés acadèmic. Campeny va enviar la Lucrècia moribunda. La reacció de la Junta va ser del tot negativa: la figura traspuava tan fidelment l’estètica clàssica que van acusar-lo d’haver copiat una obra antiga”, explica Pilar Vélez. Antonio Canova, el seu mestre, i l’ambaixador espanyol a Roma, van haver de donar fe de la seva autenticitat.

Activitats a la Torre Blava aquest estiu

Un taller familiar (11 d’agost, 19 hores) i una visita comentada (18 d’agost, 20 hores) són algunes de les activitats que tenen lloc aquest estiu a la Torre Blava de Vilanova i la Geltrú. Situada al passeig Marítim, va ser construïda l’últim terç del segle XIX amb estructura cilíndrica, com a element defensiu per protegir la població de possibles atacs. L’artista Josep Guinovart (1927-2007) va fer-hi una magnífica intervenció integral. “Les parets de la Torre Blava ens parlen de l’aventura del Pirata Travoniug (Guinovart al revés), de l’esfereïdora història d’una dona llançada al mar, de poetes que van cantar la mar, de l’infinit...”, diu Maria Guinovart, filla de l’artista. La Maria remarca que “hi ha dos eixos que vertebren l’obra: els colors terra de la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt i els blaus infinits que vesteixen l’interior de la Torre Blava de Vilanova i la Geltrú”.

stats