38: EL BAPTISTERI DE BOVALAR

Quan en aquestes terres es batejava per immersió

El baptisteri de la basílica paleocristiana de Bovalar (segle VI) és l’únic de Catalunya i de tot l’Estat que conserva el baldaquí

Daniel Romaní
4 min
Quan en aquestes terres  es batejava  per immersió

B ateig i immersió són dos mots que, junts, ens suggereixen la primera vegada que es practica submarinisme. Però això és cosa de fa quatre dies. Tradicionalment, el bateig d’immersió ha sigut el ritual religiós indispensable per entrar a formar part d’una determinada religió, un ritual que s’ha practicat també en aquestes terres amb els adults. Quan es generalitza el baptisme per als infants, a partir del segle VII després de Crist, els baptisteris donen pas a la pila baptismal. Queden alguns vestigis que certifiquen la pràctica del baptisme d’immersió al nostre país. Un dels més espectaculars és el baptisteri de Bovalar, que es va trobar en un poblat abandonat al terme de Seròs (Segrià).

Em dirigeixo a Seròs, situat a 23 quilòmetres de la ciutat de Lleida, cap a ponent, a tocar de la província d’Osca. Són terres poc transitades, on a la paraula turisme no hi associaries l’adjectiu massiu, però tenen un grapat d’atractius, com ara l’aiguabarreig dels rius Segre i Cinca, un paratge de gran riquesa natural, amb illetes i canyissars, l’hàbitat idoni per a molts ocells, sedentaris i migratoris, i altres bèsties (s’hi ha recuperat la llúdriga).

A dos quilòmetres del poble de Seròs, al marge esquerre del riu Segre, abans de trobar-se amb el Cinca, hi ha el conjunt de restes arqueològiques que busco, on es va trobar el baptisteri de Bovalar. Aquest baptisteri, realitzat al segle VI després de Crist, en una època que, per entendre’ns, podríem qualificar d’antiguitat tardana, formava part d’una basílica paleocristiana que presidia el poblat. És un clar testimoni de la importància creixent que va tenir l’Església en el període visigòtic a casa nostra.

Entre el jaciment i el nucli del poble tot són camps. La major part dels serosans es dediquen a la fruita, cosa que atrau força immigració (temps enrere, l’activitat principal era l’horta). El jaciment de Bovalar i els camps de fruita són els grans protagonistes d’aquest municipi. D’un temps ençà s’hi ha sumat un tercer protagonista: un munt de cigonyes -que dormen en uns nius molt ben fets (en veig prop d’una vintena) al capdamunt de l’església-. Hi ha qui les vol fer fora perquè embruten.

Com altres jaciments situats en indrets privilegiats, Bovalar també va ser escenari de la Guerra Civil: s’hi ha trobat munició, cartutxeria de fusell i bombes de mà i de morter. “Aquests murs van servir sens dubte de trinxeres”, em diu en Josep Gallart, arqueòleg, el meu amfitrió d’avui, en iniciar la passejada pel jaciment. En Josep va conèixer aquest singular indret fent-hi excavacions a l’estiu, quan era estudiant, i el va atrapar; després hi ha continuat molt vinculat.

Passegem per una zona que sembla que era una necròpolis. “És el que queda per excavar”, em diu en Josep. “Bé, també hem deixat una zona de reserva”. Què vol dir, amb això de zona de reserva? “Sí, no l’excavem. S’acostuma a fer, a les excavacions arqueològiques, per si més endavant els investigadors en saben més...”

El poblat, visitable, és relativament petit. “Com és que hi havia una basílica, amb tan poques cases?”, pregunto a en Josep Gallart. “La basílica i sobretot el baptisteri no devien ser d’ús exclusiu del poblat. Probablement la basílica també va tenir una funció del que avui en diríem un centre parroquial per als habitants de la rodalia, escampats pels camps de cultiu de la vall del riu”, m’explica.

Bovalar va quedar deshabitat de cop, a causa d’un incendi, que es va produir a principis del segle VIII, amb l’envestida àrab a Catalunya. “El més probable és que l’incendi fos fortuït o que fos conseqüència de l’arribada dels àrabs a la vall del Segre”, diu en Josep. Els habitants devien fugir a corre-cuita perquè van abandonar-ho tot. Per això s’han trobat un munt d’estris: vaixella, utensilis de cuina -olles, gerres...-, copes de vidre (bevien vi amb copa de vidre... quin luxe!), esquellots dels animals, aixades per treballar el camp, sivelles de cinturons, arnesos per als cavalls, cèrcols de ferro de les botes (en una sola estança del poblat, cosa que fa pensar als experts que el celler era col·lectiu) i fins i tot tortells de gra de lli, preparats per menjar!

Al recinte de culte, l’element més singular d’aquest poblat, n’hi van afegir un altre, el baptisteri (“A Seròs, qui en fa una en fa dos”, diuen aquí). El baptisteri, doncs, és posterior a la construcció del temple. A més de la piscina d’immersió, destaca pel seu baldaquí, format per una volta de canó suportada per un sistema de sis arcs de ferradura i columnes amb capitells. “És l’únic baptisteri de Catalunya i tot l’Estat que conserva el baldaquí, per la qual cosa és una peça única i de les més importants d’Europa”, remarca en Josep.

El baptisteri no es troba pas al jaciment de Seròs sinó al Museu de Lleida, on forma part de l’exposició permanent. Es pot veure al costat d’altres tresors trobats a Bovalar, com ara un collar visigòtic d’or, popularment conegut com “el collaret de la reina mora”, una creu de bronze i un encenser, entre altres peces. A Bovalar també s’hi han trobat un munt de monedes d’or dels últims monarques visigots, que estan exposades al Museu de la Noguera.

El Museu de Lleida, més enllà de Sixena

La polèmica generada per la demanda que el Museu de Lleida torni els 44 béns de Sixena a aquest cenobi ha fet ombra a totes les altres obres que té el museu de la capital del Segrià, entre les quals n’hi ha de tan importants com el magnífic baptisteri de Bovalar (Seròs). El Museu de Lleida - en bona part, resultat de la suma de dues grans col·leccions centenàries, l’arqueològica, procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i l’artística, que havia conformat l’antic Museu Diocesà de Lleida - té una gran exposició permanent, que reuneix gairebé mil objectes: béns arqueològics, pintura, escultura, arts de l’objecte, tapissos, indumentària, mobiliari i numismàtica. No és només un museu de la història de la ciutat de Lleida, sinó també del territori lleidatà, de tot el que és dins dels límits de l’antiga diòcesi lleidatana.

stats